SKORPIO 3 ESPORT MARATÓ DE BERLÍN página 14

Pagina 14 SKORPIO 3 Juliol 2010

ESPORT
Marató de Berlín
El dissabte abans de la Marató va estar tot el dia plovent, encara que les previsions pel diumengeneren més optimistes, tothom ja es feia els seus plans de córrer sota la pluja encara que l’esperança de que no
plogués estava present en tots els corredors.
El diumenge es despertà tot ennuvolat i amb un ambient fred, i quasi gens d’aire, i fins i tot semblava que aniria a sortir el sol. Un dia ideal per córrer. La sortida, tot un espectable, amb milers de globus
enlairant-se i una multitut preparada per córrer. 40.000 atletes, si, 40.000 atletes és aviat dit, però quan ets un d’entremig deis comences a percebre la gran magnitud de l’esdeveniment!
Es fan tres sortides per calaixos amb un espai de temps de dos minuts entre cadascuna, però fins el tercer km. No he pogut agafar el meu ritme. Les amples e hímenes avingudes de Berlin es tornen estretes amb el pas de la carrera. Tots els carrers plens de gent animan, cada 3 o 4 km. Bandes de música estratégicamente situades sota els ponts per a fer més fressa, gent improvisan instruments, un piló de nens donant la mà als corredors……….
Així els quilòmetres passen molt ràpids. El meu nom “Josep”, escrit a la samarreta, me l’he sentit pronunciat de totes les maneres possibles. Això no és una carrera….és una festa! Així done gust córrer.
A cada avituallament m’he de parar a veure, ja que no donen ampolles d’aigua sinó gots plens d’aigua que dificulten el beure. Els quilòmetres van passant i de tot el grup de Catalans i Espanyols que estaven
allotjats en l’hotel, ni rastre. A les tres hores de córrer ja estic pel quilòmetre 35, vaig bé, crec que superaré de molt la meva primera marca maratoniano de 4 hores i 2 min..
Al quilòmetre 38 començo a sentir les cames, ha arribat el moment de córrer amb el cap, “ja no et pots parar Josep” em dic a mi mateix. Al quilòmetre 40 em salto l’avituallament. Les meves ganes d’arribar són hímenes. Cada cop hi ha més gent animan.
Ja veig la porta de Brandenburg. Les cames em diuen que afluíxi, el meu cor em diu endevant, endevant…..Aquesta gent es mereix una arribada “guapa” aixeco els braços tot saludan, les meves últimes forces són per aplaudir a tota aquesta gent que no para de cridar i animar.
Els darrers 195 metres enmig del deliri de la gent, les llàgrimes son inevitables.
Ni jo mateix m’ho crec, he rebaixat en 20 minuts la meva anterior marca.
L’organització un deu. La gent un deu. Son 42 quilòmetres d’espectacle continu i això motiva…..i tant que motiva Berlín: Una marató que si més no una vegada a la vida s’ha de fer.

Josep Pons Puigdefàbregas