SKORPIO 2 ESCACS pàgina 5

Pagina 5 “SKORPIO “ 2 Abril 2010

ESCACS
-----------
Joc intel-lectual que desenvolupa la capacitat cerebral.
“Victor le esperaba para echar la cotidiana partida de ajedrez” ( Unamuno ).
Primeres 40 jugades, 2,30 hores per a tornejos. Notació algebraica A, B, C, D, E, F, G, H . i
del’ 1 al 8, sempre acompanyat de la inicial de la peça que mou.

HISTORIA DE L’ORIGEN DEL ESCACS
-----------------------------------------------------
Els seus orígens o invenció s’atribueixen a diversos pobles egipcis, grecs, romans i, al rei d’Eubea
Palamedes, durant la guerra de Troia, com també s’atribueix al Prince INDO o Persa Sisa, fill de
Dahir, etc.
La forma més comuna dels escacs sembla que ja era coneguda a la India del Nord s. V., des d’alla
va passar a Persia, on la van adoptar els árabs, els quals la van divulgar per occident abans de les creuades, amb la seva major difusió entre la reialesa i les classes socials més altes.
Un dels països que va assolir més voga va ser Espanya durant la reconquesta.
Els árabs van començar al segle XI i XII a escriure sobre ell. Alfons X El Savi, va prestar atenció
al joc del qual va escriure un llibre anomenat “ Dados y Tablas “ (1.283).
A partir del renaixement va anar adquirint cada vegade més força. Al segle XVI es va celebrar el primer campionat del món guanyat per l ’espanyol Rui Lopez de Segura, destacant espanyols e italians
Actualment els escacs compten amb el major nombre d’aficionats i experts que en cap altre época.
La FIDE (Federació Internacional d’escacs) agrupa federacions de cuasi tots els paisos del món .
El pais dominant a les principals competicions d’escacs es la URSS., on els escacs figura els estudis
de cicle mitjá com a assignatura de lliure elecció, opcional com la gimnástica. Aquesta és una de les
raons per la qual la majoría dels campions del món son russos, especialmente al segle XX.
A l’a actualitat el joc dels escacs s’está proposant com un esport intel-lectual més, per engrossir els jocs
Olimpics, potser ho vegem en els propers.
Com anteceden, podem çitar que, al 1974 la URSS dominaba les competicions per equips (olimpiades i
copa de d’europa) i, al 1970 va derrotar per un punt a una selecció de la resta del món.
Per una altre banda, no puc deixar de citar a jugadors espanyols que han assolit la categoria internacional de gran mestre com Dias del Corral i Arturo Pomar.
Els escacs tenen el seu origen a la india, més concretament al Valle del Indo, i daten del s.VI d. C.
Originalment conegut com Chaturanga o joc de l’exércit, es va difondre rápidament per les rutes comercials, va arribar a Persia i, desd’allá a l’Imperi bizantí, estenent-se posteriorment per tot Asia.
La majoría dels historiadors coincideixen a ubicar l’origen dels escacs a la India del s. VII.
El món árab, va adoptar els escacs amb un entusiasme sense precedents: van estudiar i analizar en
profunditat els mecanismes del joc, van escriure nombrosos tractats sobre els escacs, i van desenvolupar el sistema de notació algebraica.
El joc va arribar a Europa entre els anys 700 i 900, a través de la conquesta d’Espanya per part de
lÍslam, encara que, també el practicaven els vikings i els Creuats que tornaven de Terra Santa.
A les escavacions d’una sepultura vikinga torbada a la costa sud de Bretanya es va trobar un joc d’escacs, i, a la regíó francesa dels vosgos es van descubrir unas peces del segle X, d’origen escandinau, que respunien al model árab tradicional.
Durant l’edat mituana, Espanya i Italia eran els països on més es practicava.
Es jugava d’acord amb les normes árabs (descrites en diversos tractats dels que va ser traductor i adaptador Alfons X El Savi), segons les quals la reina i l’alfil son peces relativamente débils,
que només poden avançar de casella en casella.
L’era moderna dels escacs, pot ser ubicada al segle XV, on les peces van obtenir la forma que tenen
actualmente. El primer analista seriós del joc, va ser l’espanyol Ruy López de Segura (s.XVI),
qui al 1.561 va descriure les regles que avui en dia encara s’utilitzen.
El primer reglament imprés va ser publicat per François Philidor amb el títol Analyse du jue des échecs (1.749), que va ser traduït a moltes llengües i ha ajudat a la difusió del joc.