Pagina7 “ SKORPIO “ 4 Octubre 2010
FINAL DE CURS DE MÚSICA
El meu comentari sobre l’acte de despedida del curs de música de l’Escola Can Ratés el dia 17 de juny, però abans els exposo alguns esdeveniments que m’impliquen en el món de la música.
La coral parroquial del nostre poble va estrenar el “ Vals de Santa Susanna “ en el concert de Nadal de l’església l’any 2008. Amb molta il.lusió vaig posar els versos en aquest vals perquè al meu parer és una música molt bonica.
Amb en Tino Colodro, autor de la música, vam anar un dia al programa de la Mercè Gurnés “Pensant en tu”, un programa de Ràdio Santa Susanna molt simpàtic i molt escoltat. Vam fer saber que anàvem a estrenar l’’’Himne a Malgrat de Mar” i alguns ràdioients ens van demanar si podíem fer també una cançó dedicada al nostre poble.
Amb aquest vals he posat lletra a un grapadet de cançons i he sentit sensacions molt agradables en ser present a les estrenes. Els primers aplaudiments me’ls van dedicar també a l’esglesia del nostre poble quan la coral de Santa Susanna va cantar “ El primer bes “, amb música de Lluis Carretero, qui amb la seva presència també van ser per a ell els aplaudiment. D’aquell esdeveniment ja deu fer uns deu anys.
Parlant, doncs, de Can Ratés. El dia 17 de juny vaig tenir el goig d’actuar amb el violí.
L’escalinata d’aquesta acollidora masia, convertida ara en escola de música, va ser l’escenari.
He estat al.lumne de l’escola durant els dos cursos que porta oberta. No he pogut avançar com desitjava, tal vegada pequè el violí és difícil i perquè jo no sóc un bon aprenent. Endemés, certs esdeveniments no m’han permés estudiar l’instrument amb prou dedicació; sense anar més lluny, el mateix dia de la festa de despedida, unes hores abans havia perdut els ànims i vaig duptar surtir, fins que a l’hora de decidir-me em va encoratjar una bona persona abans de surtir de casa, i també animat pels mateixos professors de l’escola. Més bé o més malamente vaig tocar una melodia d’aquelles romàntiques dels nostres temps de joventut. Vaig formar part de tot el grup: al.lumnes i professors per fer junts l’última actuació.
Els al.lumnes són tots molt jovenets, deuen tenir entre els set i quinze anys, més o menys.
No en coneixeria cap d’ells si ara mateix me’n trobés un pel carrer; en canvi sí que qualsevol d’ells em recordaria ara i daquí molt temps per la meva edat, quan la fesomia és com el DNI, que ja és permanent. No es deu donar gaires vegades que hi hagi un al.lumne de música haven assolit ja l’edat de la jubilació, si no fos que encara no he aprés del tot la posició del violí, qualsevol hauria pensat que jo era un professor.
Això és el què va passar un dels primers dies d’assistir a l’escola: mentre pujava per l’escalinata, una senyora diu al seu fill: “mira nen, aquest senyor és un professor”.
Tot plegat vaig ser l’avi de la festa al costat dels nens petits i dels professors. Desitjo als meus petits companys d’orquestra de Can Ratés tota la sort del món.
Als deu anys havia pujat i baixat l’escalinata d’aquesta masia amb l’eina del camp a les mans com a treballador per a la familia pagesa que l’habitava. A les mans el càvec o les arpelles; a la ment un, el somni, un violí. Que un somni es converteixi en una realitat pot passar, però el què no hauria imaginat en aquells vells dies és que fos Can Ratés l’escenari de la meva acollida amb el violí.
Vaig sentir un comentari en el cual es deia: “ igual que el seu pare, li ve d’herència “.
El meu pare, com ja sap la gent més gran de Santa Susanna, era un aficionat que tocava el flabiol i el tambor. Sempre vaig sentir a dir a casa que va aprendre a tocar dits instruments tot fent de pastor a Can Rosic als deu anys. Durant molts anys el pare va desfilar davant la processó de Corpus i a la
processó de la Minerva, Festa Major; dues festes que se celebraven a Calella. Darrera el pare els gegants ballaven al compàs de la música del flabiol i tambor.
CANT D’UN VIOLÍ
Escultura de fusta d’arbre noble, És quan la nit se’n va, grisa o estrellada,
a les notes més dolces ella es deu, que prenc el violí per la tonada
l’encomano a les arts del nostre poble fent-me pas entre esculls del meu camí.
on no pot arribar la meva veu.
Si després d’un insomni que em desvetlla, Dintre el cor es fa lloc la melodia
que de nit m’ha envaït la soledad que em canvia tristors per alegria
perquè m’ha abandonat la bona estrella i és més dolça l’albada del matí.
faig que trina al rompent i cel daurat.
Isidre Mollfulleda i Verdaguer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada