LA VOLTA AL COL·LE, A PEU O EN PATINET?
Les botigues LidL compleixen la llei vigent i per això els seus catàlegs
són en català i afegeixen el castellà perquè
ho consideren útil. Durant dues setmanes de setembre el seu catàleg duia
el títol “La volta al col·le al millor preu”.
Donar la volta a una escola es pot fer de moltes maneres i el catàleg podia
parlar de sabates, patinets, bicicletes o altres enginys adients. Però el catàleg contenia roba i material
escolar, és a dir era sobre la “tornada” a l’escola.
Aquest és un exemple evident d’un fenomen habitual i recurrent: fer servir
“castellanismes” quan es parla català. I això s’esdevé contínuament i arreu. A
TV3, la televisió nostrada i catalana ciutadans entrevistats i tertulians hi
fiquen castellanades una darrera l’altra i també ho fan els locutors.
Sense anar més lluny, la setmana passada una locutora va parlar de “posar
la taula” per dinar. No volia dir dur-la a un lloc diferent on menjar-hi, volia dir que s’havia de parar. Per alguna
raó se’n va adonar i va canviar a “parar la taula” que continua ser un
castellanisme, atès que al nostre país parem i desparem taula, sense l’article.
Fa poc també “Espanya global” aquest invent del Govern de l’Estat per
prestigiar Espanya va fer una reunió a Barcelona per mirar de protegir el
castellà. La seva preocupació és
aconseguir el bilingüisme exacte del castellà i el català al 50%, però,
atenció, no arreu.
Aquest bilingüisme només interessa als llocs que el català pugui ser
preeminent, com ara l’escola. Quan el castellà a Catalunya és preeminent, com
ara els jutjats -només un 8% de les sentències són en català- no cal
bilingüisme, no es diu res, perquè el que agradaria als espanyols és que el 8%
fos 0%. És allò del “castellà l’entén tothom” que serveix per justificar el
monolingüisme castellà.
Hi ha un acudit anglès que diu així:
-
Com es diu
una persona que parla només un idioma?
-
No sé
-
Es diu
monolingüe. I com es diu una persona que parla dos idiomes?
-
No sé
-
Es diu
bilingüe. I com es diu una persona que parla tres idiomes?
-
No sé
-
Es diu
trilingüe. I com es diu una persona que parla quatre idiomes?
-
No sé. Es diu
poliglota. Tornem-hi. Com es diu una persona
que parla només un idioma?
-
Monolingüe!
-
No, anglès.
Els anglesos són tan intel·ligents i capacitats per aprendre idiomes com la
resta de la humanitat, però la immensa majoria no n’aprenen. I no n’aprenen
precisament perquè són intel·ligents i se n’han adonat que l’anglès el parla
molta, molta gent, és a dir, que amb l’anglès es poden fer entendre a tot
arreu. Han descobert i comprovat que no els cal aprendre idiomes, és
innecessari i empren el seu temps en altres coses que consideren més
profitoses.
Aquesta és exactament la finalitat dels castellans que exigeixen el
“bilingüisme”. Com que no cal saber català, atès que tot està traduït al
castellà, aquest bilingüisme, que es predica en nom de la” llibertat”, queda
reservat en exclusiva als
catalanoparlants i els castellans a Catalunya poden continuar sent
monolingües. El que volen és que el català esdevingui innecessari i a la llarga
una llengua a extingir o en el millor dels casos esdevenir un quasi dialecte
del castellà: “posa la taula” per dir “para taula”.
El filòleg Pau Vidal ha escrit un llibre, que recomano llegir,”El
bilingüisme mata”. A la pàgina 84
reprodueix unes experiències aportades al fòrum CATALÀ SEMPRE: www.sempre.cat.
1.
Parlo sempre en català a tothom, facin la cara que
facin, tinguin el color que tinguin, responguin com responguin. Només faig
excepció amb els turistes, i només si ells fan evident que no m’entenen i
sol·liciten una altra llengua: si no, els parlo en català. És s sorprenent la
de coses que entenen els turistes si s’acompanyen amb gestos i amabilitat.
2.
Mai comento ni dic res sobre la llengua que els
altres parlen: els altres que parlin el que vulguin, mentre a mi em respectin
la meva llengua. Ni tan sols els animo que parlin català, deixo que siguin els
fets que parlin per mi.
3.
Quan algú que fins ara no ha parlat català s’atreveix a fer-ho, faig
cara de pòquer i segueixo parlant normal com si res; no em meravello ni els
adulo dient falsament que el parlen molt bé. Ni tan sols comento el fet. Sembla
contradictori, però he comprovat que aquesta és la millor resposta, això sembla
que els dona seguretat i els anima a seguir. En canvi, quan en feia
escarafalls, i em mostrava content el canvi, o ho comentava amb d’altres davant
d’ells, etc., això tendia a avergonyir-los: els “fa tall” i de seguida ho
deixen córrer i tornen al castellà (De fet, ben mirat no ho és, de
contradictori: si afirmem que el normal seria que tothom parlés en català,
inclosos els nouvinguts, per què en fem escarafalls? Fent-los festes només
demostrem que, de fet, no ho és gens de normal, ni tan sols per a nosaltres, i
ells ho capten de seguida! A ningú no li agrada ser un ninot de fira...)
4.
No m’enfado mai, ni discuteixo mai sobre si tinc o
no dret a parlar català. És una qüestió
que no està en discussió, i punt. Els drets no es discuteixen, s’exerceixen. Si
algú m’intenta provocar, senzillament no responc: si em pressiona molt, li dic
que potser té raó, o potser no. I prou. Una sortida molt útil en aquest sentit
és dir senzillament: “Si tu ho dius...” seguida del silenci. És pura màgia!
Ah, i
sobretot, sobretot, mai discuteixo en castellà el meu dret a parlar en català:
fer això és haver perdut la discussió abans de començar.
5.
Quan algú fa conyeta sobre el meu català, els
responc amb la mateixa moneda. Uns pakistanesos del barri al principi
reien quan m’hi dirigia en català, tot
dient, “hi hi hi, catalàn, hi hi hi”, i jo els responia sempre dient, en
tot burleta “hi hi hi, urdu, hi hi hi”,
I la conyeta es va acabar ben aviat.
Avui no
diuen res, i un d’ells m’ha començat a parlar en català! Si no veig manera de
tombar la truita, senzillament no responc, com si sentís ploure.
6.
No tolero els “intèrprets” ni els intermediaris,
aquells que quan et senten parlar en català amb un immigrant es fiquen pel mig
i et critiquen perquè “pobrets” ells no en saben, o els que tradueixen el que
dius al castellà, tots cofois de ser més simpàtics, “oberts i solidaris” que
tu. Amb aquesta gent sí que no tinc cap mena de mirament, i els faig saber que
el meu interlocutor sembla prou intel·ligent, que aquesta conversa és entre ell
i jo, i que em sembla un falta de respecte que el tractin de subnormal com ho estan fent. L’immigrant
ho agraeix: probablement no dirà res, però somriurà mentre ignora el “salvador”
espanyolista. No és broma, proveu-ho!
7.
Quan algú em diu que no entén el català, responc
amb un senzilla pregunta, i sempre amb amabilitat: “Per què?” Això normalment
li trenca totes les defenses, es queda de pasta de moniato perquè no s’ho
espera, és probablement la primera vegada que li ho pregunten així, sense
embuts. Però gairebé mai s’ofèn, si no és que es tracta d’un militant
anti-català, que sol defensar-se amb el rotllo de “estamos en España y a mi
nadie me puede obligar bla bla bla”. I jo els dic, novament amb tota
amabilitat, que té raó, que ningú no els pot obligar a tenir més cultura de la
que tenen. I es quan s’enfaden que ja
els tinc enganxats “ Ho veus, com sí que m’entens?” els que realment no entenen
el català perquè porten molt poc temps aquí o veritablement no han tingut
oportunitat d’estar-hi en contacte, normalment no s’enfaden i responen
explicant-ho amb naturalitat. I
aleshores la meva resposta és “bé sempre ets a temps per començar, no?” o
“tranquil, ja l’aniràs entenent, és molt fàcil”, o alguna cosa per l’estil. I
un somriure.
Per acabar citaré el professor Xavier Sala i
Martín:
“Si la definició d’”obsessió nacionalista” és que
un utilitza la llengua pròpia a l’escola sense donar llibertat de triar
qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols,
els suecs, els francesos i la resta del món té la mateixa obsessió, perquè, que
jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de els escoles en cap d’aquests
països. O és que els nens immigrants poden estudiar en àrab a Valladolid?”
La llengua pròpia de Catalunya és el català i a la
vall d’Aran l’occità. Que molta gent
parli castellà vivint a Catalunya només
vol dir que parlen habitualment la llengua
pròpia de Castella, res més. La meva
mare nascuda a Nova York, i que vivia a
Catalunya, amb la seva mare parlava l’anglès, la llengua pròpia de Nova York.
Clar com l’aigua!
Maria Teresa Massons
Setembre 2019
