Un cert home va envellir,
i com més els anys venien,
més les forces li fugien,
i al fi no es pogué tenir;
i per causa de l'edat,
i del pols molt tremolós,
així que menjava, dos
tot seguit feia del plat.
Per sabut deixo de banda
com per tal causa posava
les estovalles: vessava
quasi sempre la vianda.
El seu fill, cansat d'això,
i qui és el vell oblidant,
diu cremat: "-D'aquí endavant
menja el pare en un racó.
Tanta trencadissa assusta
i més no es pot aguantar;
avui mateix menjarà
el pare en un plat de fusta".
En compliment del manat,
al pobre vell es donava
un plat de fusta, i menjava
en un racó, com llençat.
I això durà fins que un dia
observà el fill un petit
que era seu, molt eixerit,
que un tronc de fusta tenia,
i encara que de pocs anys,
treballava per trencar-la,
i en trencar-la i arranjar-la
hi posava el seus afanys.
-Què fas? - preguntà al xicot-.
Què et proposes? Què barrines?
I el seu fill- No ho endevines?
li respon tot palpissot,
i amb el dit posat al llavi,
"un plat de fusta, perquè,
quan tu seràs vell, faré
que hi mengis com ara l'avi".
Es cremà en sentir això
el seu pare tant i tant,
que li pegà, i tremolant,
el nin cridà amb un gran plor.
"-Com veia que al pare teu
li donaves semblant plat,
jo fer-ne per a tu un, he pensat
perquè tu ets el pare meu!"
Calla el nin; el pare pensa;
al seu fill dóna un petó,
de l'avi se’n va al racó,
li agafa el plat i me’l llença;
i amb commoguda paraula
mana com un desagravi,
que en endavant tingui l'avi
el lloc preferit a taula,
i ho mana perquè repara
que és exacte i ben segur
"que el fill es portarà amb tu
com tu et portis amb el teu pare".
Si ets bon fill, bons fills tindràs,
el teu exemple aprendran,
que és molt veritat el refrany:
"TAL FARÀS, TAL TROBARÀS"
i com més els anys venien,
més les forces li fugien,
i al fi no es pogué tenir;
i per causa de l'edat,
i del pols molt tremolós,
així que menjava, dos
tot seguit feia del plat.
Per sabut deixo de banda
com per tal causa posava
les estovalles: vessava
quasi sempre la vianda.
El seu fill, cansat d'això,
i qui és el vell oblidant,
diu cremat: "-D'aquí endavant
menja el pare en un racó.
Tanta trencadissa assusta
i més no es pot aguantar;
avui mateix menjarà
el pare en un plat de fusta".
En compliment del manat,
al pobre vell es donava
un plat de fusta, i menjava
en un racó, com llençat.
I això durà fins que un dia
observà el fill un petit
que era seu, molt eixerit,
que un tronc de fusta tenia,
i encara que de pocs anys,
treballava per trencar-la,
i en trencar-la i arranjar-la
hi posava el seus afanys.
-Què fas? - preguntà al xicot-.
Què et proposes? Què barrines?
I el seu fill- No ho endevines?
li respon tot palpissot,
i amb el dit posat al llavi,
"un plat de fusta, perquè,
quan tu seràs vell, faré
que hi mengis com ara l'avi".
Es cremà en sentir això
el seu pare tant i tant,
que li pegà, i tremolant,
el nin cridà amb un gran plor.
"-Com veia que al pare teu
li donaves semblant plat,
jo fer-ne per a tu un, he pensat
perquè tu ets el pare meu!"
Calla el nin; el pare pensa;
al seu fill dóna un petó,
de l'avi se’n va al racó,
li agafa el plat i me’l llença;
i amb commoguda paraula
mana com un desagravi,
que en endavant tingui l'avi
el lloc preferit a taula,
i ho mana perquè repara
que és exacte i ben segur
"que el fill es portarà amb tu
com tu et portis amb el teu pare".
Si ets bon fill, bons fills tindràs,
el teu exemple aprendran,
que és molt veritat el refrany:
"TAL FARÀS, TAL TROBARÀS"
Cinto Verdaguer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada