REVISTA " SKORPIO 8 " octubre 2011 FLAMA DEL CANIGÓ " MANIFEST " pàg. 11

Pag11 SKORPIO 8 Octubre2011
Manifest Flama del Canigó
Sant Joan, com Nadal, celebra la renovació i el canvi. Els pares tenen fills, el dia segueix la nit, hi ha gent que arriba de fora i altres que s’en van.Si les coses s’aturéssin, s’acabaria el món. I hi ha el foc, que és l’energia que travessa les coses, i hi ha les paraules, que ens travessen a nosaltres. Les paraules són nostres però no ho són del tot sinó que ens les anem passant. Segons com som més nosaltres seus que no pas elles nostres.
Ara vivim en la crisi, i la crisi és el canvi. Les coses que ens passen no havien passat mai. Fa una mena de vertígen adonar-se’n. També fa pensar en què és el que ens anem donant els uns als altres. Ens donem amor? ens donem odi? Ens donem diners? A vegades són més clars els interrogants que no les certeses. Per exemple: la idea de país i la idea de llibertat, són res si no van agafades de la mà? I la justícia? Es pot estimar un país i consentir-hi la injustícia? Què estem dient quan diem ‘el nostre país’? Estem dient que els arbres són nostres? Que ho són els rius? O bé que nosaltres som d’ells? I quan diem casa nostra, què diem? Sabem dir qui són els de casa, qui són els que no en són? Quina força i quin sentit pot tenir una pàtria que no siguin la justícia i la llibertat? I tot això, són només paraules? Són tòpics? Els anys que vénen duran trasbalsos i confusió. La crisi serà per alguns l’excusa que esperen per assegurar els seus privilegis. Per altres, serà l’argument que justificarà retallar les nostres llibertats i els nostres drets. Durant molts anys, el català i Catalunya han tingut el sentit de la defensa de la justícia i de la llibertat. Ha estat així històricament sobretot en les dictadures. Ara, en la democràcia, encara hem de defensar el valor d’aquestes paraules amb claredat, davant de qui sigui, perquè ens farà molta falta.
Mercè Rodoreda deia que la llengua ens naixia de les muntanyes, que era la terra la que li donava caràcter. De com sapiguem cuidar el nostre país i els nostres pobles -que també som nosaltres-, així ens naixerà la llengua. Aquest serà el valor de les nostres paraules. La flama que arriba del Canigó crema com va cremar l’any passat, i l’altre, i l’altre. Al solstici s’hi celebra la renovació però també s’hi celebra el foc que perdura. Una flama ha estat sempre el símbol de la llengua, i la llengua és, ni més ni menys, la cosa que tenimper dir-nos coses els uns als altres. El 2011, com fa cinquanta anys i com sempre, un país val el que hi valen les paraules.
Joan Puigdefàbregas