La seguretat de la sinceritat...
Sovint,
massa i tot, les amistats, coneguts i conegudes, em diuen.... sigues sincera,
jo vull saber què opines.... malament!, això és com quan una amiga o bé amic et
diu... em queda bé aquest vestit?.... ja podem patir!
Sóc, ho
recalco sovint, sincera per davant de tot, si em pregunten, no diré el que
volen escoltar, diré què penso i com ho veig, però en realitat les persones ens
demanen sinceritat?, doncs no!
Volen
que diguis el que esperen escoltar, és clar, si predico sinceritat, també vull
que ho siguin amb mi és clar, doncs no puc mentir. No faré mal, però diré què
penso.
I això
que comporta?, puix que quan opines diferent, quan expliques i més si és en
públic, com veus les coses, per bé o per mal, com les sents, sí... jo també
paro de sentiments i no em fa vergonya...., doncs et guanyes alguna mala cara,
alguns "morros" infantils i ximples, et deixen de fer els dos petons
que fa anys reps en cada visita, ja no tens aquell somriure dedicat a tu,
t'arriben "míssils" que t'expliquen que tal o qual està
enfadat per alguna cosa que has dit, o bé escrit, i tu, jo en aquest cas,
quedes de "pasta de moniato", has de mentir per ser acceptat?, si
opines obertament, ja no ets aquella amiga de confiança i confidències?, sols
som bons si quedem bé ni que sigui mentint i anant contra nosaltres mateixos?
No és
preferible una veritat encara que no agradi?
He
defensat sempre, i ho penso seguir fent, que ja sols faig aquells petons que
són sincers, tendres i afectuosos, ni per quedar bé ni per fer el bé, són,
aquests sí, sincers davant de tot.
Quan
pregunto l'opinió d'algú, sovint li pregunto a una de les meves millors
amigues, confio que em dirà sincerament com ho veu, no vull que em doni la raó
com un ase, vull que m'ajudi, per sentir mentides, doncs no pregunto o bé miro
El Sálvame!
Volem,
quan demanem sinceritat, la veritat?..... A mi m'agrada la meva....
Joana
Torres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada