Dedicat a totes les mares del món, amb tot l'amor de fill i el meu cor!!!
“La Mare”
És tant i tant el que representa. Què puc dir de la mare? La mare és el
símbol de la vida, és portadora de vida; dóna la vida per als seus fills abans
de néixer, ella et porta al seu ventre. En arribar al món plorant, ella, et
consola en els seus braços, i et calma la gana amb els seus pits. Quan intentes
caminar, ella t’ensenya a donar els primers passos. Al començar a parlar, et
diu les primeres paraules. Ella és la que t’educa, està per tu i amb tu .
La mare és el principal membre d’una família i la seva creació. La mare és
el ser únic; és la imatge de l’entrega constant, de la paciència personificada,
de la tolerància il·limitada, de la comprensió intel·ligent, de l’ajut
permanent, de la comunicació dialogant, de l’educació exquisida, del savi ensenyament,
de la generositat absoluta, de l’actitud constructiva; és l’essència de
l’exemple. Fins i tot els seus defectes es converteixen
en simpàtiques anècdotes.
La mare ho és tot. La mare és la peça fonamental de la humanitat. La mare es recorda amb amor.
Totes les coses petites i grans que ens ha dit la mare són emmarcades i
arxivades en el nostre cervell com una autèntica joia. Tots els consells que
ens ha donat des de que gaudim de l’ús de la raó, els tenim sempre presents i son
un exemple a seguir. De tal manera es així, que als nostres fills i néts els
eduquem quasi amb la mateixa ensenyança heretada de la mare; fins i tot molts
acudits, bromes, dites, accions i carantoines que sempre recordem. Els hi diem
i fem com si fossin nostres, sent de la mare. La reflexió d’un adult i tot el que vaig
necessitar saber ho vaig aprendre de la mare; i a la tercera edat et dius: tant
de bo pogués parlar d’això amb la mare.
En una ocasió, ja fa 4000 anys, el savi Rei d’Israel Salomó, en un
conflicte en què dues dones deien que eren la mare de la mateixa criatura, les
va fer passar a la sala de justícia. Les dues suposades mares del bebè ploraven
reclamant el que deien era el seu fill. Salomó els va dir: “Bé, com el nen us
pertany a les dues, doneu-me una espasa i el repartirem la meitat a cadascuna.
Immediatament, la veritable mare va cridar desesperada ‘No, per Déu! No li faci
mal al meu fill, lliuri’l a ella’.
Estimats lectors, alguns de vosaltres us direu; però no totes les dones que
pareixen són iguals. No tenen la mateixa condició, no actuen de la mateixa
manera. Per descomptat, teniu raó. Per desgràcia hi ha una minoria que no té
aquesta cultura, que no és d’aquesta mena. Però aquestes dones mai seran la mare.
També hi ha dones que, tot hi no haver parit la criatura que estan cuidant, que
estan educant, l’estimen com si fossin els seu fills. També actuen com les
primeres, aquestes sí que són la mare.
És un veritable plaer poder gaudir de la mare en vida. Però, malgrat no fos
així, també ho és el seu record. Les persones son vives mentres se les recorda.
Tanta és l’estimació que se sent i sents per ella, que recordes tots els
moments viscuts amb la persona que més t’ha estimat, que més t’ha cuidat, que
més s’ha preocupat pel teu present i futur, per la teva felicitat, pel teu
benestar, per la teva educació. En vida es quan s’ha de demostrar el que sents
per les persones.
De vegades, recordant a la mare, venen als meus pensaments coses com: ‘Crec
que no li vaig donar l’afecte que es mereixia, que no li vaig prestar atenció
suficient, que no li vaig dedicar prou temps, que la meva generositat va estar
massa lluny de la seva. En conclusió, si tornés a néixer seria diferent.
L’experiència et fa recapacitar, però ja no pots canviar el passat. De mare només n’hi ha una, i s’ha de viure
quan la tens. Estic ben segur que si la mare llegís aquestes lletres seria
feliç, no per les lloances, sinó perquè el seu fill la recorda.
Entre moltes altres coses, li diría: Crec q’en el més enllà, hi ha un altre
vida i tú la fas més dolça, més bonica.
I cada dia quan m’axeco et veig somriure.
Tinc la sensació que des de que la mare està en el cel, el cel ha millorat
amb la seva presència. Sempre he pensat que quan tingui que marxar al país del
mai més, també seré feliç perquè sé que estaré al seu costat per abraçar-la,
estimar-la i explicar-li les meves experiencies.
Aquest escrit pretén ser un homenatge a la figura de la mare. Es una ficció
que ben bé pot haver estat la vivència de qualsevol fill.
“ La mare “
No sé si alguna vegada,
t’he dit; que m’agrada,
m’agrada la teva companyia,
la teva cara, el teu somriure.
M’agrada la teva bondad, el teu amor,
el teu saber viure.
Tu has estat per mi un exemple a seguir,
la guia de cada dia.
M’has educat amb suavitat,
però amb convicció i devoció.
Sí, mare, tantes coses devia haver-te dit,
però no ho he fet,
estic penedit,
tu sempre has estat per a mi, generositat,
malgrat el poc temps que t’he dedicat.
Quan som joves pensem!
Sempre hi haurà un moment,
però m’he equivocat.
Què haig de dir de la mare?
La figura de la mare, és única,
és la font de la vida,
és l’expressió de l’amor,
és el nostre àngel de la guarda,
que ens alleugera el dolor.
Abans de nèixer, neixem amb ella.
Abans de viure, vivim amb ella.
Qui seria capaç de donar la vida pels seus
fills?,
només ella, la mare!.
Josep Garriga
Quines paraules més boniques i emotives!
ResponEliminaCom a mare, ja àvia, moltes gràcies!