68 CORONAVIRUS
I RESIDÈNCIES DE GENT GRAN
La Segona Guerra Mundial
va ser una catàstrofe i un sotrac immens
a Europa. Si la Primera Guerra Mundial va significar que l’imperi turc, l’austríac i el rus perdessin
territoris en major o menor grau i sorgissin nacions independents, la Segona va
ser una crisi molt més gran i no solament per l’ús de certes armes com es va
esdevenir amb les bombes nuclears d’Hiroshima i Nagasaki. A Europa l’Holocaust
va marcar un abans i un després. I a més el món es va dividir en dos blocs: el
capitalista i el comunista.
Després de la Segona
Guerra Mundial els països europeus van reaccionar, atesa la catàstrofe
humanitària i social, implantant el que es va anomenar “l’estat de benestar”,
que tenia com a base principal una sanitat per a tota la població, ensenyament
públic per a tothom, mesures d’ajuda com ara el subsidi d’atur i altres,
construcció d’habitatges socials -la destrucció provocada per la guerra ho feia
indispensable- i els serveis socials. Aquesta reacció va afectar a tota Europa:
la de l’Oest regida per la social democràcia i la de l’Est amb dictadures
d’esquerres. Òbviament, en funció dels països aquest estat de benestar va ser més
o menys generós o equitatiu.
A Espanya res de tot
això (ignoro que es va esdevenir a Portugal).
La guerra civil va acabar l’any 1939 i de benestar res de res. Ni
construcció d’habitatge social (els barris que van substituir les barraques es
van fer molt després), ni sanitat
generalitzada (la seguretat social només cobria una persona si estava treballant o era
pensionista -i no tothom tenia una pensió-). Tampoc ensenyament per a tothom
(tots podem recordar aquelles “escoles” instal·lades en pisos perquè no hi
havia places a la pública; encara més, quan es van celebrar “els 25 anys de
pau” a Barcelona tot i l’alta immigració
no s’havia construït cap escola i dues
de la República havien passat a ser casernes de la Guàrdia Civil). I ni
subsidi d’atur, ni per descomptat serveis socials (la beneficència en forma
d’asils, orfenats i cases de caritat era el que hi havia i prou).
La professió eix dels
serveis socials són els treballadors socials (com els metges a la sanitat o els
mestres a l’ensenyament). La primera escola de treball social a Espanya es va fundar a Barcelona l’any 1932 i amb una
República democràtica ben segur que la xarxa de serveis socials s’hauria
establert després del 1945 com a la resta d’Europa. Els treballadors socials,
doncs, com a professió van fer el que
van poder amb el marge molt petit de què
disposaven. Fins que no va arribar la democràcia no hi va haver serveis socials,
la primera llei catalana de serveis socials
és de l’any 1982.
Els treballadors
socials en la gestió dels serveis
socials van aplicar principis de respecte i justícia (no sempre prou reeixits,
les lleis són el que són i els diners i
els polítics també). Tenir en compte el respecte a les persones i el seu
benestar en el cas de les persones grans va implicar suprimir els asils i
desplegar tot d’equipaments partint del convenciment que on millor són els
ancians és a casa seva amb una vida el més lliure i agradable possible. Així
van néixer diversos serveis: casals de gent gran, ajuda a domicili, àpats a la
llar, telealarma, centres de dia, apartaments tutelats,... i les residències
-ja no asils- van quedar per a les persones que pel que fos no podien residir a
casa seva, tot i tenir a disposició els equipaments que s’han esmentat. Una
residència de gent gran és, doncs, una substitució de la llar, la gent s’hauria
de sentir com a casa seva el més possible. La conseqüència és que les persones
ateses en residències tenen uns dèficits de salut molt importants, però una
residència no és un hospital.
Però ens ha arribat una
pandèmia que és molt perillosa per a la gent amb patologies prèvies i
especialment per a la gent gran i les residències no estaven preparades, són
serveis socials, no són serveis sanitaris, tot i tenir una assistència
sanitària regular, però res més.
De Xina hem après
moltes coses, però paradoxalment ningú en parla de les residències de
gent gran xineses. Hi ha dues raons: una que els xinesos no han estat gaire
transparents i no han dit tot i, dos, que la cultura d’aquell país desaconsella
l’ús de residències, quasi no n’hi ha. A la Xina una família que no té el vell
a casa és molt mal mirada pels veïns. Sabem que segons quines siguin les
circumstàncies, ser a casa pot ser pitjor que ser a una residència, però la
Xina és el que és. A casa nostra tenim una situació similar amb la minoria
gitana que tampoc ingressa els ancians a residències, fer-ho es considera un
mal comportament familiar i social.
Aquí a més hi ha
hagut falta de previsió i de planificació adequades pel que fa al coronavirus.
El que s’ha esdevingut a les residències era inevitable i no es va fer res per
evitar-ho. S’ha improvisat. Malauradament el tema de la falta d’atenció a les
residències de gent gran en aquesta pandèmia
és general a Europa. No solament aquí, també a França, Anglaterra,
Itàlia i altres països el personal de les residències està desbordat i se sent
impotent.
Hi ha moltes lliçons a
aprendre i aquesta n’és una. No sé com ni quan en sortirem del coronavirus,
però un cop passi caldrà fer una revisió i fer molts canvis. Confiem que així
sigui i sigui per bé.
Maria Teresa Massons
Abril 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada