Ser dependent….
Fa una setmana vaig ser intervinguda del menisc, trencat fa sis
mesos els quals he passat com he pogut en llista d'espera. La sanitat va com va
i aquí, ens queixem ben poc....
Fins aquí poc de nou, el títol que encapçala aquest escrit "ser dependent", és el que
Fins aquí poc de nou, el títol que encapçala aquest escrit "ser dependent", és el que
quests dies estic vivint en primera persona.
M'he adonat que l'única cosa que em preocupava era això. Ni la
intervenció ni la recuperació. Dependre d'algú, qui fos, tant és que ho fes amb
afecte i tendresa, no m'agrada, gens, dependre ni demanar.
Sóc una dona independent, decidida i acostumada a no demanar, tiro
i punt.
Però noi... anar al vàter acompanyada, a la dutxa, que t'ajudin en quelcom tan senzill com posar-te la roba interior, m'ha generat una inseguretat i mal estar increïble.
He hagut de reflexionar, pensar en les persones que viuen depenent de qui els hi dóna una mà, qui els renta i alimenta, cada dia….
Però noi... anar al vàter acompanyada, a la dutxa, que t'ajudin en quelcom tan senzill com posar-te la roba interior, m'ha generat una inseguretat i mal estar increïble.
He hagut de reflexionar, pensar en les persones que viuen depenent de qui els hi dóna una mà, qui els renta i alimenta, cada dia….
El meu és temporal, el tercer dia, i donat que sóc tossuda, ja
m'ho he fet tota sola però m'ha quedat aquesta sensació d'incapacitat, de
valorar les persones que dediquen la seva vida a fer més fàcil la vida de qui
no es pot valdre.
Coses molt senzilles que el teu cos no et permet fer, veus, quan no pots, l'important que és ser autònom, no ho valorem però quan ho perdem...
La recuperació va bé, intento ser pacient, cosa gens senzilla, però he recuperat gran part de la mobilitat i faig tot agafada a les carosses, d'altres persones no són tan afortunades.
Coses molt senzilles que el teu cos no et permet fer, veus, quan no pots, l'important que és ser autònom, no ho valorem però quan ho perdem...
La recuperació va bé, intento ser pacient, cosa gens senzilla, però he recuperat gran part de la mobilitat i faig tot agafada a les carosses, d'altres persones no són tan afortunades.
Sé que hi ha molts graus de dependència, la meva és minsa, però
quan per uns dies ho vius, veus com en som d'afortunats, tant per no haver de
dependre, com per estar envoltats de persones que t'estimen i intenten que no
et falti de res, ni comoditats, ni atenció. Ben trist que no ho té, això sí que
ho puc dir.
No m´he queixat, gaire bé gens, ells si, per no demanar i tirar.
Tot el meu respecte i afecte a cuidadors i cuidadores. Als meus
fills en particular, que fins i tot en la distància, han estat presents i
pendents, a qui s'hi dedica, cobrant o no, en general. Fer la vida més fàcil a
qui t'envolta també ha de ser satisfactori.
Joana Torres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada