67 PATENT
DE CORS
Els reis (i les reines
nogensmenys) han estat sempre interessats en tenir poder i diners,
concretament, molt poder i molts, molts diners.
A l’edat mitjana i fins
a la primera meitat del segle XIX es va practicar la “patent de cors”. Era
així: una persona posava el capital consistent en una embarcació potent amb la
tripulació i el rei/reina corresponent atorgava la llicència (a cost “0” per a
la monarquia) perquè fes de pirata contra vaixells d’altres països. Els
beneficis del saqueig es repartien
sovint a parts iguals.
Resumint: era una
societat on la monarquia no posava un cèntim, no arriscava res, però si hi
havia beneficis en cobrava. I el lladre era impune i sovint premiat pels seus
serveis a la corona.
Un corsari molt famós va
ser Francis Drake que va robar naus
espanyoles que duien or i plata d’Amèrica i que la reina Isabel I d’Anglaterra
va premiar fent-lo “sir” (la concessió d’aquest títol costava “0” a la corona).
Altra modalitat no corsària,
va ser apoderar-se de vaixells mercants d’un estat enemic i demanar-ne un
rescat. Els catalans van patir la modalitat corsària (dels pirates turcs o
moros) i també la segona. Sovint de la costa catalana sortien vaixells amb
mercaderies a vendre a Amèrica i retornar amb altres mercaderies, però massa
sovint Anglaterra i Espanya estaven en
guerra i el vaixell mercant que passava per Gibraltar, ignorant la declaració
de guerra, era detingut, dut a Londres i la companyia catalana havia de pagar
el rescat. La solució dels nostres
avantpassats va ser dur les mercaderies per terra fins a Galícia i des del port
de Vigo sortir amb els vaixells carregats que retornaven també a Vigo i llavors
es feia el trasllat altre cop per terra. Aquest és l’origen dels cognoms
catalans a aquesta ciutat que tenen indústries de conserves (Massó i altres).
Ara aquestes dues
modalitats patrocinades per les monarquies (molt especialment l’anglesa) han
esdevingut només un record, afortunadament. Però la fam de poder i sobretot de
diners dels monarques continua ben viva. La monarquia hispànica
s’ha caracteritzat pel luxe inútil i ostentós que més d’un cop a portat el país
a fer fallida.
Quan tenia dinou anys
vaig anar amb els meus pares a Madrid i vam fer una visita al Palau Reial. Vaig
sortir amb basques, perquè havia vist habitacions amb parets folrades de seda
natural brodada amb or i altres
dispendis insultants. Aquestes parets eren contemporànies amb un temps que a
Madrid i arreu d’Espanya hi havia gent que passava fam, molta fam.
Hom té la impressió que
els Borbons porten la cobdícia i l’afany de diners als gens. Ara hem sabut que
el Rei emèrit va dipositar 100 milions
d’euros a Suïssa i, pel que sembla, encara més. És una història estranya. Es
diu que era una comissió pel contracte
de la construcció d’un tren AVE a la Meca. Normalment les comissions per
contractes els paga (de sotamà) l’empresa concessionària, no la que fa
l’encàrrec i el paga. Perquè, doncs, és Aràbia Saudita qui paga en aquesta
ocasió? I, a més, independentment de l’origen dels diners el que hi ha és una
evasió d’impostos colossal. Per bastant menys hi ha gent que és a la presó i
recordem quan les clavegueres de l’Estat van tenir la pocavergonya d’atribuir
al president Mas i altres tenir dipòsits a
Suïssa. Espanya ho va considerar un escàndol tot i ser una calúmnia.
Però si es tracta de catalans independentistes tot s’hi val.
A la “Constitució” el
Rei és inviolable quan fa actes com a Cap d’Estat. És a dir, actes que han
decidit els polítics, que no decideix pel seu compte. Però indubtablement
cobrar comissions immenses i tenir fills “il·legítims” no són actes propis de
cap d’estat i referendats pels polítics de torn. Fa dues setmanes el Rei emèrit de Bèlgica va
ser condemnat per un tribunal i obligat a reconèixer un fill tingut fora del
matrimoni. El sistema belga deu tenir els seus defectes i límits, però és més
democràtic i no protegeix a la monarquia de les seves conductes irregulars, per
dir-ho suau.
PP, PSOE, Vox i
Ciutadans tenen una idea de la monarquia lluny de la democràcia. Han rebutjat fer una comissió
parlamentària, perquè se sàpiga la
veritat. I pel que fa al poder judicial la resposta ja la sabem. Massa coses
trontollarien si se sap la veritat.
A Espanya vivim amb la
interpretació d’una Constitució que alguns a Espanya diuen que “nos hemos dado”. Doncs jo
els hi dono sencera, només vull tenir
una de catalana democràtica i republicana.
Maria Teresa Massons
Març 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada