62 LA CANCÓ DE L’ENFADÓS
Darrerament arran de la sentència del Tribunal
Suprem estan passant moltes coses,
tantes que considero que no tinc res de nou a dir. He pensat fer un altre tipus
d’aportació.
La catalanofòbia és semblant a la judeofòbia (les fòbies
solen ser semblants). Perquè els jueus van ser odiats, maltractats i
vilipendiats i es va arribar a l’antisemitisme i modernament a l’antisionisme?
Doncs perquè es van obstinar en mantenir la seva identitat, no van voler
esdevenir ni cristians ni musulmans.
Els catalans són odiats, maltractats i vilipendiats
perquè han volgut preservar la seva
identitat, s’han negat a esdevenir castellans. I això fa molt que dura, no és
d’ara.
El Tribunal Suprem ha condemnat per sedició ara, l’any 2019. La sedició
és un delicte anacrònic, no present en els codis penals d’altres països
europeus. Es refereix a un alçament multitudinari per canviar el règim polític.
L’any 1690 (és a dir,
fa 329 anys) el virrei Villahermosa recomanava al rei que reforcés l’exèrcit
a Catalunya per estar vigilant “en caso
de sedición y pretexto del castigo
que merezen” . Dit d’altra manera, si
es reunia una gran multitud de gent a protestar ja hi havia la
justificació (pretext) per poder reprimir amb armes (no hi havia policia en
aquell temps, però sí que hi havia presó).
El gran instrument de domini i “unitat” va ser la llengua
castellana.
Felip V de Castella
va dir “Previniendo, se procure ir
introduciendo mañosamente la lengua castellana en aquellos pueblos”. Per
començar es van enviar jutges castellans i van ordenar que els judicis es
fessin en castellà perquè no haguessin
d’estudiar “lo inusitado de la Lengua de
este País” . Actualment les oposicions i designacions de jutges es fan a
Madrid i per treballar a Catalunya no cal saber català. Han passat 300 anys,
sense cap diferència en el concepte i la pràctica.
L’any 1768 el Consejo de Castilla va aprovar una reial
cèdula que deia pel que fa a Catalunya: “Finalmente
mando que la enseñanza de primeras
Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua Castellana generalment
dondequiera que no se practique”.
L’any 1780 Manuel de Godoy (primer ministre d’Espanya)
estableix que “en ningún teatro de España
se podran representar, cantar ni baylar piezas que no sean en idioma castellano”.
To i així encara quedava algun reducte per al català
(atès que l’any 1793 s’havia prohibit
imprimir catecismes en català): l’any 1802 Jaime Villanueva publica a Madrid Viage literario a las Iglesias de España i
diu “¿Se ha de continuar la enseñanza del
catecismo y las oraciones en el vulgar
catalán en la escuela? ¿No es esto cerrar la puerta al tesoro que esconde la
lengua castellana?”
Deu ser per això que Maria Antonia Trujillo, ex-ministra
socialista del govern espanyol va dir l’any 2013: ¿Para que asuntos importantes sirve saber catalán? Se aprenden idiomes
para tener más cultura, però no en catalán”
És a dir, obligar a no parlar català i fer-ho en castellà s’ha de fer per
tal de beneficiar els catalans, perquè tinguin accés a la cultura, a la cultura
bona de debò. Però la història espanyola ha anat més enllà.
L’any 2001 el rei Juan Carlos va dir: “Nunca fué la nuestra, lengua de imposición,
sinó de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano, fueron
los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntat libèrrima, el
idioma de Cervantes”
L’any 2007 Gregorio Salvador, vicedirector de la Real
Acadèmia Espanyola va dir que la política lingüística actual de
Catalunya és un “atentado contra los
derechos humanos”.
L’any 2013 el filòsof Gustavo Bueno va dir: “El catalán es un instrumento de separación
para que los demàs no les entiendan. Empezó en el siglo XIX con Prat de la
Riba” Sí, esclar, tots sabem que el castellà cohesiona i tothom
l’entén- els bebès el parlen així que neixen, és natural-, i el català separa i
serveix perquè no us entenguin. Aquest filòsof oblida que les Homilies
d’Organyà son del segle XII, 800 anys abans de Prat de la Riba.
Es poden omplir llibres i llibres sobre el mateix tema,
però això és un article, no cal continuar.
Una darrera qüestió per finalitzar. Dret
d’autodeterminació? A mi tant me fa si
jurídicament el tenim o no. El que tenim i mai, mai perdrem, és el dret a la
democràcia i per això obligar per la força als catalans a ser espanyols és una
resposta autoritària i
antidemocràtica. Molts països s’han independitzat d’Espanya sense
tenir el “dret a l’autodeterminació” o el tenia Amèrica del sud quan es va
treure de sobre el jou castellà?
Maria Teresa Massons
Octubre 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada