divendres, 25 d’octubre del 2019

REVISTA SKORPIO Nº 62 OCTUBRE 2019 SUMARI


ATENCIÓ!!! ESTIMATS I AMICS LECTORS:
S’ACAVA D’EDITAR LA REVISTA MENSUAL SKORPIO REPUBLICÀ Nº 62.  LA 1ª INDEPENDENT DEL MARESME, GUARDONADA EN POESIA. OCTUBRE 2019.
LA PODEU GAUDIR EN EL GOOGLE, FACEBOOK, ETC. I AL VOSTRE MOVIL.  TOTES LES REVISTES EDITADES DESDE L’ANY 2009 EN EL SEU BLOG.: club escacs skorpio santa susanna
MOLTES GRACIES PER CREURE EN NOSALTRES, EL VOSTRE PLAER ÉS EL NOSTRE.!!!. VISQUE EL CATALÀ, LA NOSTRA LLENGUA!!!.
SUMARI:                                                                                                                                      
0-ATENCIÓ, ÚLTIMA HORA!!! ESCANDALÓS, INDIGNÀN!!!.
1-              “ LA CANCÓ DEL ENFADÓS “                           MAITE MASSONS                                                  
2-              “ QUI VA CREMAR ROMA? “                             JOSEP GARRIGA                                        
3-              “ ANGUSTIA “                                                     ODALYS GÓNGORA                                                             
4-              “ TEMPESTA “                                                    JOSEP GARRIGA                                                                
5-LA CUINETA DE L’AVIA “PASTA AMB XAMPINYONS“  ROSA MUNUERA
6-              “ ESPAÑA HA MUERTO “                DIARIO 16  XAVIER DIEZ    
7-              “ PROCÉS CATALÀ “                                           AIDA MORALES                                                                                                                                                                                                                                 
8-              “ CARGAS POLICIALES EN MADRID “                                                     
9-           “ JO BAIG JURAR LA BANDERA ESPANYOLA “  JOSEP GARRIGA                                                             
10-“LA POLÍTICA ÉS UN ART I ELS POLÍTICS LA MÀFIA“ JOSEP GARRIGA                                                                                     
11-             “ IRONMAN, CALELLA 2019 “                             GAVINA                                          
12-           “ EL QUE NO DIU LA CONSTITUCIÓ “                 MERCÉ BARCELÓ              13            “ CASTELL DE SANTA FLORENTINA “                GAVINA                             14-“LA CONDENA VIOLA LOS DERECHOS HUMANOS“   XAN PEREIRA                             15-          “ SANT GALDERIC DURANT NOU SEGLES “      GAVINA                                        16-  “JUNQUERAS ACUSA AL ESTADO DE PIRÓMANO “  ACN.                                                                                                        
17“LA FUGA D’EMPRESES DE MADRID DUPLICA LA DE CATALUNYA”                             
18- “ ESCANDALÓS, PEDRO SÁNCHEZ 21-10-19 “      JOSEP GARRIGA                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                       
19-“LA PLAÇA SANT FELIP NERI “ HISTORIA DE CATALUNYA GAVINA                                                 
20-“LA POLICIA HA COMENÇAT ELS ALDARULLS”     JEAN MACKENZIE                                                                               
21-        “ELS INFILTRATS DE LA POLICIA CREMEN BARCELONA?”                                                
22-            “ NETEJANT L’INJUSTICIA “                          EMILI BELLA
23-            “ SE’N PENEDIRÀN “                                      SALVADOR CARDÚS 
24-   “ TVE. DEMANA PERDÓ. SON IMATGES DEL 2010 “
25-            “ TORRA INSTA AL DIÀLEG “                         EUROPA PRESS
26-“PEDRO SÁNCHEZ ASEGURA PUJADA PENSIONS” MANUEL SANCHEZ
27-                          “ ACUDITS “
CREADOR, DIRECTOR, EDITOR I COL-LABORADOR JOSEP GARRIGA

REVISTA SKORPIO Nº 62 OCTUBRE 2019 PORTADA " NOMS I FOTOS COL-LABORADORS


62 PORTADA

REVISTA MENSUAL SKORPIO REPUBLICÀ Nº 62 OCTUBRE 2019
LA 1ª INDEPENDENT DEL MARESME.
ATENCIÓ!!! ESTIMATS I AMICS LECTORS:
GRACIES A TOTS VUSALTRES,  CELEBRÉM LA PRIMERA DÉCADA DEL NAIXAMENT D’AQUESTA REVISTA. PRIVADA INDEPENDENT!!!.
Com ja sabeu, aqueste revista mensual, digital, personal i gratuïta, és publica desde juliol 2009.  Éstà dirigida amb serietat i estimació a tot el públic, adult de totes les edads.
“LA NOSTRA JOIA ÉS LA NOSTRA LLENGUA”
El nostre objectiu entre d’altres,és fomentar el català.
Utilitzem les nostres paraules, no les olvidem.
A Barcelona capital, més q’el català és parla el barceloní.
I les vostres fotos a: “TAST D’ART” és un sutil contacta em l’art, amb la natura, amb l’escritura, amb la poesía. Vol ser una petiteta pasetjada per un món ón l’imaginació s’enriqueix de l’imatge i de la lletra. Esperem us agradi, ho si més no, us contagi d’amor!.
Qualsevol sugerencia sèmpre será ven binguda.

COL-LABORADORS:

MAITE MASSONS
ROSA MUNUERA
GAVINA
ODALYS GÓNGORA QUEVEDO  
JOSEP GARRIGA

A CONTINUACIÓ LES FOTOS DELS QUE DESINTERESADAMENT FAN POSIBLE AQUESTE REVISTA.
                           






REVISTA SKORPIO Nº 62 OCTUBRE 2019 PÀGINA 0 " ÚLTIMA HORA!!! ESCANDALÓS, INDIGNÀN!!!"


62 ESCÀNDALÓS INDIGNÀN NOTICIA URGENT!!!

L’EMPRESA "INTRA" HA SIGUT TRIADA A DIT PER EL MINISTRE DEL INTERIOR MARLASCA, PER FER EL RECONTE ELECTORAL NACIONAL DEL DIA 10 DE NOVEMBRE DEL 2019.
AQUESTA EMPRESA ESTÀ IMPUTADA PER CORRUPCIÓ PER “DESVIUS DE FONS PÚBLICS”.
AIXÍ LA VA IMPUTAR EL JUTJE SÁNCHEZ CASTELLÓN.
I ARA EL GOVERN LI ENCARREGA EXPRESSAMENT EL RECONTE I ESCRUTINI DELS VOTS DE LES PRÓXIMES ELECCIONS A NIVELL NACIONAL!!!

QUIN PAIS!!!

REVISTA SKORPIO Nº 62 OCTUBRE 2019 PÀGINA 1 " LA CANÇÓ DE L'ENFADÓS " MAITE MASSONS


62 LA CANCÓ DE L’ENFADÓS

Darrerament arran de la sentència del Tribunal Suprem  estan passant moltes coses, tantes que considero que no tinc res de nou a dir. He pensat fer un altre tipus d’aportació.

La catalanofòbia és semblant a la judeofòbia (les fòbies solen ser semblants). Perquè els jueus van ser odiats, maltractats i vilipendiats i es va arribar a l’antisemitisme i modernament a l’antisionisme? Doncs perquè es van obstinar en mantenir la seva identitat, no van voler esdevenir ni cristians ni musulmans.

Els catalans són odiats, maltractats i vilipendiats perquè  han volgut preservar la seva identitat, s’han negat a esdevenir castellans. I això fa molt que dura, no és d’ara.

El Tribunal Suprem ha condemnat per sedició ara, l’any 2019.  La sedició és un delicte anacrònic, no present en els codis penals d’altres països europeus. Es refereix a un alçament multitudinari per canviar el règim polític.

L’any 1690 (és a dir,  fa 329 anys) el virrei Villahermosa recomanava al rei que reforcés l’exèrcit a Catalunya per estar vigilant “en caso de sedición y pretexto del castigo que merezen” . Dit d’altra manera, si  es reunia una gran multitud de gent a protestar ja hi havia la justificació (pretext) per poder reprimir amb armes (no hi havia policia en aquell temps, però sí que hi havia presó).

El gran instrument de domini i “unitat” va ser la llengua castellana.

Felip V de Castella  va dir “Previniendo, se procure ir introduciendo mañosamente la lengua castellana en aquellos pueblos”. Per començar es van enviar jutges castellans i van ordenar que els judicis es fessin en castellà perquè  no haguessin d’estudiar “lo inusitado de la Lengua de este País” . Actualment les oposicions i designacions de jutges es fan a Madrid i per treballar a Catalunya no cal saber català. Han passat 300 anys, sense cap diferència en el concepte i la pràctica.

L’any 1768 el Consejo de Castilla va aprovar una reial cèdula que deia pel que fa a Catalunya: “Finalmente mando que la enseñanza  de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua Castellana generalment dondequiera que no se practique”.

L’any 1780 Manuel de Godoy (primer ministre d’Espanya) estableix que “en ningún teatro de España se podran representar, cantar ni baylar piezas que no sean en idioma castellano”.

To i així encara quedava algun reducte per al català (atès que  l’any 1793 s’havia prohibit imprimir catecismes en català): l’any 1802 Jaime Villanueva publica a Madrid Viage literario a las Iglesias de España i diu “¿Se ha de continuar la enseñanza del catecismo  y las oraciones en el vulgar catalán en la escuela? ¿No es esto cerrar la puerta al tesoro que esconde la lengua castellana?”

Deu ser per això que Maria Antonia Trujillo, ex-ministra socialista del govern espanyol va dir l’any 2013: ¿Para que asuntos importantes sirve saber catalán? Se aprenden idiomes para tener más cultura, però no en catalán”

És a dir, obligar a no parlar  català i fer-ho en castellà s’ha de fer per tal de beneficiar els catalans, perquè tinguin accés a la cultura, a la cultura bona de debò. Però la història espanyola ha anat més enllà.

L’any 2001 el rei Juan Carlos va dir: “Nunca fué la nuestra, lengua de imposición, sinó de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano, fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntat libèrrima, el idioma de Cervantes”

L’any  2007  Gregorio Salvador, vicedirector de la Real Acadèmia  Espanyola va dir  que la política lingüística actual de Catalunya és un “atentado contra los derechos humanos”.

L’any 2013 el filòsof Gustavo Bueno va dir: “El catalán es un instrumento de separación para que los demàs no les entiendan. Empezó en el siglo XIX con Prat de la Riba”  Sí, esclar,  tots sabem que el castellà cohesiona i tothom l’entén- els bebès el parlen així que neixen, és natural-, i el català separa i serveix perquè no us entenguin. Aquest filòsof oblida que les Homilies d’Organyà son del segle XII, 800 anys abans de Prat de la Riba.

Es poden omplir llibres i llibres sobre el mateix tema, però això és un article, no cal continuar.

Una darrera qüestió per finalitzar. Dret d’autodeterminació? A mi  tant me fa si jurídicament el tenim o no. El que tenim i mai, mai perdrem, és el dret a la democràcia i per això obligar per la força als catalans a ser espanyols és una resposta autoritària  i antidemocràtica.  Molts  països s’han independitzat d’Espanya sense tenir el “dret a l’autodeterminació” o el tenia Amèrica del sud quan es va treure de sobre el jou castellà?


Maria Teresa Massons
Octubre 2019



REVISTA SKORPIO Nº 62 OCTUBRE 2019 PÀGINA 2 " QUÍ VA CREMAR ROMA " JOSEP GARRIGA

















-62 Quí va cremar Roma?

Els cristians van cremar Roma, ó va ser Nerón?
Duran més dels últims 10 anys el poble pacífic català s'ha manifestat als carrers, l'únic lloc on per comunicarse, ho ha pogut fer.
I sempre amb un somriure festiu.
Milions de persones s'han movilitsat tan pacificament que al finalitçar les seves marxes no quedava ni un sol paper pel carrer!.
El Govern espanyol mai ho ha volgut fer amb la paraula. Mai s'ha preocupat ni ocupat d'escoltar el perqué els catalans volem marxar d'Espanya.
Només ho ha fet amb la violencia, forçes d'ocupació, policia, guardia civil, etc.   I amb els jutjes corruptes partícips de les ordres del Govern, ordres judicials. Inhumanes!!!
La justicia a Espanya mai ha estat independent.
Per aixó a Espanya no existeix la justicia.
Cito uns petits etjemples comparatius, juzga tu mateix!:
-Jordi Cuixart 9 anys de presó.-Iñaki Urdangarin, Cas Nóos 5,8 anys de presó.
-Jordi Sánchez 9 anys de presó.-Rodrigo Rato, Tarjetes Blak 4,5 anys de presó.
-Carme Forcadell 11,5 anys de presó.-Infanta Cristina,Cas Nóos 4,5 anys de presó, dels quals no ha fet ni un sol dia.
-Oriol Junqueras 13 anys de presó.-La Manada Violació múltiple de 9 a 15 anys de presó.
-Joaquim Forn 10,5 anys de presó.-Carlos Fabra, Cas Fabra 4 anys de presó.
-Raul Romeva 12 anys de presó.-Francisco Correa,Contratos con la Gürtel 6,8 anys de presó.
-Dolors Bassa 12 anys de presó.-Felix Millet, Cas Palau 9 anys de presó.
-Josep Rull 10,5 anys de presó.-Partit Popular, Destrucció ordenadors de Bárcenas 0 anys de presó.
-Jordi Turull 12 anys de presó.- Jaume Matas, Cas Nóos 3,6 anys de presó.
Doncs és clar que a Espanya la justícia mai ha sigut igual per tots!.
Continua el sistema dictatorial, la democracia no els hi sona!.
Estàn anclats en el Régim!.
El passat és el seu present i el seu futur!.
“En España no se ponia el sol”.                                                                                               Per la seva prepoténcia amb dos segles ho han perdut tot.
I no han parat, ho continuen perden.
La regió que més aporta d'Espanya, la que enriqueix l'economia espanyola. També ens han perdut!.
L'Independentisme sempre s'ha comportat pacificament, sempre ha sigut respetuos.
L'1 d'octubre 2017 per voler votar, per portar a la mà una papeleta, ens van tractar de terroristes, ens van masacrar, apalliçar brutalment, fins ferir fisicament i moralment a més de 1.060 persones.
Per aquest fet han condemnat a 100 anys de presó a tot el Govern Català. Només per intentar expressar la petició que s'habia reflexat a les urnes, l'encàrrec del poble català.
Aixó sí, a tots als que ens van apalliçar indiscriminadament, els han reconegut, considerat, condecorat, i els hi han pujat el sou!.
Està clar que és mereixen estar sols, su han guanyat a pols!.
“Llum als ulls i força al braç”.
És posible que de veritat, els Cristians cremesin Roma?.

Josep Garriga.


REVISTA SKORPIO Nº 62 OCTUBRE 2019 PÀGINA 3 " ANGUSTIA " ODALYS GÓNGORA


62 “Angustia”.

Cúmulo de agravios ella soporta, como viga que sostiene viejos muros para
que estos no caigan y le aplasten. Tempestades la agitan, mas frágil y
silente se afirma al intemperie.

Odalys Góngora

REVISTA SKORPIO Nº 62 OCTUBRE 2019 PÀGINA 4 " TEMPESTA " JOSEP GARRIGA


“ TEMPESTA “                        

Les fortes tempestes,
de vegades sonen com orquestres.
Els seus components,
núvols, llamps, trons, pluja i vent,
esglaien a la gent.
Les seves corrents,
exploten amb els seus aires freds i calents.
Els núvols les transporten,
dominats per les buferes,
dels seus aires violents.
Els llampecs son conseqüència
de les corrents elèctriques,
que es donen amb freqüència.
Són silenciosos,
però lluminosos.
Tan brillants,
com els focs artificials.
L’audició dels llamps,
són els trons.
Aquests no es veuen,
però sonen tan fort!
que t’ensordeixen.



El vent xiula, canta i t’avisa.
Ha! La pluja,
pluja desitjada,
pluja estimada.
Quan arribes,
banyes la terra amb somriures.
Com si el cel es desprengués,
de dolces llàgrimes.
Tu ets la nostre joia enriquidora.
Pluja que mires i mulles quan acarones.
El teu cant constant, són partitures,
quasi bé poètiques.
Les gotes de pluja ballen,
musiquegen, humitegen.
La pluja i el vent,
van de la mà freqüentment.
L’aigua de la pluja és vida, és energia,
és companyia,
és la generositat de la natura,
és el suport que dóna cura.
El temporal de vegades  fa mal.
No t’espantis dolça pluja,
la tempesta s’ha acabat
Aquest cop el núvol no ha descarregat,
l’aire se l’ha emportat.


Benvinguda pluja, filla de la mar,
ara no et deixaré escapar.

Josep Garriga

REVISTA SKORPIO Nº 62 OCTUBRE 2019 PÀGINA 5 " LA CUINETA DE L'AVIA, PASTA AMB XAMPINYONS " ROSA MUNUERA


62 La cuineta de l’avia “Pasta amb xampinyons”

Per 4 persones

Ingredients:
3 grans d’all picats, mig quilo de pasta (penne o fusilli), i bric de nata líquida,
1 ceba mitjana, 1i ½ cullerada d’oli, ¼ culladareta d’orenga sana,
¼ culladareta d’alfàbrega seca, formatge a cuadrets al gust, pastanagues baby
rostides amb sucre morè, una safata de 200 g. De xampinyons, pebre blanc.
Lamineu els xampinyons i poseu en una paella la ceba i l’all, per després afegir la nata i el pebre.
Deveu remoure durant uns minuts i amb les pastanagues, l’orenga i l’alfàbrega li donareu un sabor singular.
Quan la pasta estigui llesta, afegiu la salsa realitzada amb nata i formatge i a gaudir.
Només en quinze minuts tindreu el plat llest i servit.
Bon profit

Rosa Munuera

REVISTA SKORPIO Nº 62 OCTUBRE 2019 PÀGINA 6 " ESPAÑA HA MUERTO " XAVIER DIEZ, DIARIO 16


62 España ha muerto
Por
 Xavier Diez Diario 16
 -
 17/10/2019 
Sostenía Thomas Paine que “mi país es el mundo, y mi religión, hacer el bien”. En la iliberal España, que durante décadas prohibió a autores como este ilustrado inglés que contribuyó a la independencia de Norteamérica, una especie de tormenta identitaria ha inundado de rojigualdas las calles y los espíritus. Un nacionalismo que, de acuerdo con las teorías de Michael Billig podría considerarse banal, pero que aparece con una furia que recuerda a los reiterados episodios de fanatismo religioso que periódicamente han manchado la historia común. Ahora por ahora, y de manera paralela a la involución política y social, la religión del españolismo hace todo el mal que puede contra la disidencia política, contra quienes ponen en duda el régimen del 78 (en realidad, una versión actualizada del sistema operativo instalado en el 39), contra todo aquel que parece diferente o no pretende plegarse ante una especie de unanimismo que banaliza el mal que supone condenar a disidentes políticos a elevadas penas de cárcel en un proceso jurídico comparable a un akelarre inquisitorial.
No es necesario ser Émile Zola para acusar a un régimen crepuscular el vergonzoso espectáculo que ha supuesto abusar del derecho penal del enemigo ante un problema político de primera magnitud. El hecho que, como mínimo, la mitad de los residentes catalanes haya dicho basta a aguantar en un estado que ni los comprende ni los respeta ha desencadenado un reaccionarismo en el estado profundo que ha arrastrado a España hacia una ciénaga política en la que ya ni disimula su solidaridad con la Turquía genocida. Ya tampoco resulta sorprendente que, como toda dictadura, el estado realice ímprobos e inútiles esfuerzos (pagados por todos) para aparentar ser una democracia mientras compromete el derecho a manifestación, detiene de madrugada a oponentes políticos, acusa de terroristas a disidentes, presiona a diplomáticos, manipula burdamente a los medios de comunicación o sigue ejemplarmente el manual de las dictaduras, a pesar de que les dé vergüenza reconocerlo. También es propio de estos regímenes que involucionan, el apagón informativo que impide versiones alternativas a la realidad construida artificialmente con la intención de despersonalizar a quien considera enemigo, que en este momento es la inmensa mayoría de catalanes que, más allá sean independentistas o no, saben que es un escándalo sentenciar a personas inocentes y honradas en un país en que corruptos, asesinos y torturadores con patente de corso estatal han sido indultados, promovidos y condecorados.
Pero, claro. En este proceso de represión generalizada, también es necesario construir un relato con suficiente capacidad de seducir a aquellos indiferentes ante el sufrimiento ajeno, o que se creen todo lo que les dicen. Y éste ha consistido en presentar la cuestión catalana como un “problema de convivencia” entre independentistas y quienes no lo son. Según este relato, la sociedad catalana estaría dividida y enfrentada por este debate, que cualquier observador imparcial (y los corresponsales extranjeros que han vivido en los últimos años) saben que es una mentira interesada, una tergiversación de la realidad con fines propagandísticos en el contexto de una guerra sucia psicológica. Pero la catalana, como cualquier otra sociedad europea madura, tiene opiniones diferentes sobre varias cuestiones, sobre las cuales discute sin que ello conlleve al enfrentamiento. A diferencia del Constitucional, que censura cualquier debate en el Parlamento sobre autodeterminación, los atentados del 17 de agosto, la monarquía o la injerencia de un poder judicial desacreditado, en Cataluña se discute de todo educadamente y sin que ello comporte ningún trauma, más allá de los espectáculos de varietés que organiza Ciudadanos. Cualquier estudio demoscópico puede demostrarlo (aparte de la realidad cotidiana). La manipulación, ya los sabemos, consiste a convertir la anécdota en categoría, y precisamente, a partir de rigurosos estudios sociológicos y su análisis evolutivo, como el publicado el mes pasado por Albert Fabà en la revista L’Avenç, ha constatado que, respecto a la última década, la sociedad catalana pasó de clasificarse en cuatro grupos según su adscripción respecto a la cuestión nacional, a dos y medio en la actualidad. En 2011, en primer lugar, existía una minoría, no superior al 7%, generalmente residentes españoles sin muchas ganas de relacionarse con la población autóctona, que consideraba que Cataluña tenía demasiada autonomía. Un segundo colectivo, el más numeroso, con un 35% que podrían considerarse como “autonomistas” porque se sentían relativamente cómodos con el estatus vigente. Por su parte, un 30% considerados como “federalistas”, más o menos creían que, sin romper con la Constitución, sería necesario un estatus diferenciado que implicaba mayor soberanía. Finalmente, en el año posterior a la sentencia del Estatut, los partidarios de la independencia no llegaban al 28%. Las cosas han cambiado hoy radicalmente, y respecto a la política de represión y catalanofobia promovida desde el estado, hay un colectivo no superior al 20%, en su mayoría, personas monolingües en español, con escaso arraigo en el territorio, que han adoptado la visión mayoritaria de España, y un porcentaje que varía según las encuestas, en el que el independentismo representaría entre el 46 y el 54%. En medio, una multitud de personas que, si bien no son independentistas, asisten horrorizadas ante el espectáculo de la represión y el encarcelamiento de inocentes, que se dan cuenta de que España es una dictadura. En cierta manera se trata de una Cataluña huérfana, en el sentido que lo más razonable, un diálogo sin límites para encauzar la situación, es excluido de toda posibilidad mientras persiste la deriva autoritaria y represiva de un estado, que ha asumido el control del gobierno, y que actúa saltándose sus propias leyes en nombre de una Constitución que ignoran.
Pero sí existe un problema de convivencia, pero no es como Sánchez lo describe. Y lo conozco bien, porque afecta a quien esto escribe. Mientras la mayoría de españoles monolingües tienen una única identidad, los catalanes, como mínimo tenemos dos. Hablamos dos lenguas (o más), poseemos dos culturas, dos cosmovisiones, y por tanto, una cierta mirada estereoscópica que nos permite relativizar más fácilmente. Cultura española y catalana convivían en nuestro espíritu sin demasiados problemas, diría que incluso resultaban complementarias, y nos ayudaban a penetrar en otras nuevas fronteras (es un hecho probado que los bilingües aprendemos con mayor facilidad una nueva cultura o un nuevo idioma gracias a esta complementariedad). Memorizábamos Machado o las canciones de Sabina, de la misma manera que nos seducía Maria-Mercè Marçal o aprendíamos a tocar Sopa de Cabra.
¡Pero, ay! Las cosas empezaron a ir mal a partir del momento en el que el anticatalanismo, tan propio del viejo franquismo, empezó a utilizarse como arma electoral, o como expresión de cómo el búnquer ocultado de la luz pública en los setenta, resurgió en la superficie, entre el oportunismo de unos y el silencio cómplice de otros. Primero fue la creación de un mapa autonómico especialmente diseñado para diluir la condición nacional de Cataluña. Después fueron los ataques a la inmersión y a la lengua (promoviendo un secesionismo lingüístico o tergiversando la realidad de la escuela). Paralelamente vinieron los ataques a la autonomía, laminando competencias a partir de leyes que pretendían reducir la capacidad legislativa de las instituciones catalanas al nivel de las diputaciones provinciales. En los últimos años ha sido la difamación, el insulto y el desprecio, que ha arreciado a partir de la toma de conciencia nacional, hasta el punto que el indendentismo se ha convertido en la alternativa mayoritaria. Y que tiene enfrente, no ciudadanos catalanes críticos con la independencia, sino a un estado que, a medida que pasa el tiempo, menos sabe disimular el fundamento franquista que no fue juzgado ni eliminado mediante una democracia que hoy se revela vigilada.
Las amenazas, los desprecios, las difamaciones que día sí, día también aparecen en unos medios controlados por la oscuridad del franquismo, la represión, las detenciones arbitrarias, y finalmente, una sentencia que ni siquiera Kafka se hubiera atrevido a redactar, ha hecho que nuestro afecto, apego, simpatía, aquella parte española de nuestra alma, ha muerto. Y eso no lo puede remediar ni el odio de unos, ni los silencios (con honrosas excepciones) de otros.
España ha muerto en nosotros. Un país que, más que darnos la espalda, ha tratado de darnos palos para recordar que el franquismo sigue vivo. Un país incapaz de aceptar la diversidad y tratar como iguales a quienes, manteniendo un pasaporte español, poseen una condición nacional y cultural diferente. Un país que nos desprecia. Un país por el cual hemos perdido el afecto y el respeto. Y, lo siento mucho, pero después de estos últimos años, y especialmente tras una sentencia que ha sacado lo peor de España y de una parte diría que mayoritaria de españoles, ha muerto en nosotros. Definitivamente.
Y vuelvo a Paine. Con España muerta, no es que seamos más catalanes. Al contrario. Más allá de que seamos independentistas o no, nuestro país es el mundo, y nuestra religión es hacer el bien. Y hacer el bien consiste, también, en combatir el mal del autoritarismo y la represión.




Final del formulario