PILAR RAHOLA
06/03/2019
L’escriptor francès Jules Renard, que tenia un cert gust pels personatges cruels (a Històries naturals, els únics éssers que es poden considerar humans són els animals), oferia un consell als mentiders: “De tant en tant, digues la veritat, per tal que et creguin quan menteixes”. Certament, la credibilitat de la mentida necessita d’alguna veritat adossada per tal de fer tot el mal que cerca, per bé que allò que li resulta especialment beneficiós és la perseverança. Repetir una mentida mil vegades, com bé sabia Goebbels, és la manera més eficaç de convertir-la en veritat, i ara que les xarxes viralitzen qualsevol producte adequadament construït, la mentida ha trobat l’hàbitat més fructífer per multiplicar-se i així imposar-se.
De mentides, moltes, i molt repetides, viu el judici que s’està perpetrant al Suprem, fins al punt que el propi judici es basa, ell mateix, en un edifici de mentides que es propaga amb les boques de la baixa política, es reprodueix als micròfons irredempts de l’“a por ellos” i qualla en les instruccions judicials. La idea fonamental és despullar el procés català del seu caràcter pacífic i democràtic, allunyar-lo de la realitat ciutadana que el va avalar i convertir-lo en una desmesura violentista i violenta, que tenia com a únic objectiu la destrucció d’Espanya. Tot el relat sobre el procés, la causa que l’empara, els motius que el varen desencadenar i l’atmosfera pacífica que el varen acompanyar desapareixen en favor d’una idea destructiva, orfe de valors ètics i obertament agressiva. És la mentida de la rebel·lió, que necessita de la mentida de la violència, que al seu torn necessita de la mentida d’una kale borroka inexistent, que alhora necessita de la mentida d’uns líders socials i polítics abraonats en la voluntat destructiva. Sense aquesta muntanya de mentides, no se’ls aguanta res, ni les presons preventives, ni els drets polítics segrestats, ni el judici del Suprem, i per això mateix necessiten alimentar-la.
L’exemple més llefiscós i servil d’aquesta creació de mentides l’ha protagonitzat Enric Millo, antic virrei plenipotenciari de la Catalunya intervinguda, en el seu interrogatori al Suprem. A banda dels moments més acolorits –i cutres–, com la seva història del Fairy, Millo ha fet un seguit d’afirmacions pernicioses, que no ha demostrat amb cap dada fefaent, però que tenen com a únic objectiu alimentar la mentida de la violència. La més greu, assegurar que el moviment independentista és violent, una afirmació que sap perfectament que no és certa, però que necessita per justificar l’aberració que s’està perpetrant contra els líders catalans. I ho fa amb la consciència clara del dany que pot provocar als encausats. Millo no ha anat a explicar la veritat. Ha anat a fer mal.
Acabo amb un proverbi jueu: “Amb la mentida s’acostuma a anar molt lluny, però sense esperances de tornar”. Bíblica saviesa...
06/03/2019
L’escriptor francès Jules Renard, que tenia un cert gust pels personatges cruels (a Històries naturals, els únics éssers que es poden considerar humans són els animals), oferia un consell als mentiders: “De tant en tant, digues la veritat, per tal que et creguin quan menteixes”. Certament, la credibilitat de la mentida necessita d’alguna veritat adossada per tal de fer tot el mal que cerca, per bé que allò que li resulta especialment beneficiós és la perseverança. Repetir una mentida mil vegades, com bé sabia Goebbels, és la manera més eficaç de convertir-la en veritat, i ara que les xarxes viralitzen qualsevol producte adequadament construït, la mentida ha trobat l’hàbitat més fructífer per multiplicar-se i així imposar-se.
De mentides, moltes, i molt repetides, viu el judici que s’està perpetrant al Suprem, fins al punt que el propi judici es basa, ell mateix, en un edifici de mentides que es propaga amb les boques de la baixa política, es reprodueix als micròfons irredempts de l’“a por ellos” i qualla en les instruccions judicials. La idea fonamental és despullar el procés català del seu caràcter pacífic i democràtic, allunyar-lo de la realitat ciutadana que el va avalar i convertir-lo en una desmesura violentista i violenta, que tenia com a únic objectiu la destrucció d’Espanya. Tot el relat sobre el procés, la causa que l’empara, els motius que el varen desencadenar i l’atmosfera pacífica que el varen acompanyar desapareixen en favor d’una idea destructiva, orfe de valors ètics i obertament agressiva. És la mentida de la rebel·lió, que necessita de la mentida de la violència, que al seu torn necessita de la mentida d’una kale borroka inexistent, que alhora necessita de la mentida d’uns líders socials i polítics abraonats en la voluntat destructiva. Sense aquesta muntanya de mentides, no se’ls aguanta res, ni les presons preventives, ni els drets polítics segrestats, ni el judici del Suprem, i per això mateix necessiten alimentar-la.
L’exemple més llefiscós i servil d’aquesta creació de mentides l’ha protagonitzat Enric Millo, antic virrei plenipotenciari de la Catalunya intervinguda, en el seu interrogatori al Suprem. A banda dels moments més acolorits –i cutres–, com la seva història del Fairy, Millo ha fet un seguit d’afirmacions pernicioses, que no ha demostrat amb cap dada fefaent, però que tenen com a únic objectiu alimentar la mentida de la violència. La més greu, assegurar que el moviment independentista és violent, una afirmació que sap perfectament que no és certa, però que necessita per justificar l’aberració que s’està perpetrant contra els líders catalans. I ho fa amb la consciència clara del dany que pot provocar als encausats. Millo no ha anat a explicar la veritat. Ha anat a fer mal.
Acabo amb un proverbi jueu: “Amb la mentida s’acostuma a anar molt lluny, però sense esperances de tornar”. Bíblica saviesa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada