44 “ HEM DE TROVAR NOUS LLENGUATGES ” MOSSÈN CINTO
CINTO BUSQUET
MOSSÈN DE
CALELLA I IMPULSOR DE LA CARTA DE 500 CAPELLANS I DIAQUES A FAVOR DE L’1O
“Hem de trobar nous llenguatges per parlar de Déu al ciutadà d’avui”
Cara
coneguda i perseguida pels mitjans unionistes per la seva defensa del dret a
decidir, aquest capellà ha sacsejat la ciutat amb el seu foment del diàleg i la
fraternitat universal
TERESA MÁRQUEZ - CALELLA
Llicenciat en bioquímica i filologia catalana. Doctor en teologia. Disset
anys al Japó i vuit a Itàlia. Un currículum impressionant per al mossèn de
Calella. Com hi ha arribat?
La resposta correcta és que són els
camins de Déu [riu]. La disponibilitat que vaig donar a un projecte de
fraternitat universal quan vaig acabar la universitat em va dur a aquests dos
països i el mateix motiu em va retornar fa set anys a Catalunya per posar-me a
disposició del bisbe d’Urgell. Un cop acabada aquesta etapa, era el moment de
combinar la meva vida de comunitat amb els Focolars a Barcelona amb la feina en
una parròquia i el Bisbat de Girona em va destinar a Calella aviat farà dos
anys.
Parli’m d’aquest moviment
Els Focolars van néixer el 1943 a Itàlia
i actualment es troben arreu del món. De base catòlica, amb els anys van anar
agafant un tarannà clarament ecumènic i interreligiós que treballa a diversos
nivells per la comunió i la fraternitat.
Per tant la seva primera experiència com a rector és aquesta?
Vaig ser ordenat fa 17 anys, però és
cert que Calella ha estat la meva primera parròquia.
Com ha estat fins ara?
Extraordinària. He trobat molta gent amb
ganes, sobretot de viure una experiència. Als meus col·laboradors, els demano
que facin allò que vulguin fer i aquesta crec que és la clau per teixir un
seguit de complicitats cada cop més important. Hem d’obrir la parròquia a la
ciutat i hem de poder fomentar l’espiritualitat. Entre tots estem fent bona
feina.
Diuen que la religiositat està passada de moda en una societat tan avançada
com l’actual.
L’Església té un seriós problema de
màrqueting [riu]. Però hem de treballar per trobar nous llenguatges per parlar
de Déu al ciutadà d’avui. El repte és crear espais tant físics com humans en
els quals es pugui viure una experiència individual i comunitària de Déu.
Vostè és molt actiu en les xarxes socials. Són un bon sistema per arribar
als feligresos?
Quan vaig escriure el meu primer llibre
un amic em va dir que si l’obra no era present a internet és com si no existís.
Ell mateix em va fer la pàgina web i Twitter va ser l’espai ideal per poder
expressar una experiència, un sentiment o una intuïció amb caràcters limitats.
Crec molt encertat que l’Església sigui present en aquest món.
Tot i això amb vostè s’han recuperat tradicions que feia 40 anys que
s’havien acabat, com ara la processó de Setmana Santa.
No la vaig pas incentivar jo! Va sorgir
com a proposta d’un grup de calellencs, la majoria homes i curiosament no de
missa. Em va semblar una bona iniciativa, perquè parlem d’una processó sense
túniques i cadenes i sí d’una escenificació en què el silenci i la llum ens
apropen a Déu.
Ha estat una de les cares visibles de l’Església en la defensa de l’1-O
impulsant la carta de 450 capellans i diaques que hi donaven suport.
Les circumstàncies m’hi van portar. La
meva posició com a capellà i com a cristià ha estat sempre defensar els drets
fonamentals de les persones. I el dret d’un poble a decidir lliurement el seu
futur ho és. Amb altres companys vam creure convenient recuperar allò que els
bisbes ja havien dit implícitament en altres documents i en el passat i que
potser no havia quedat prou entès per a tothom.
Ha rebut crítiques. Sembla que no és gaire ben vist que l’Església es
pronunciï políticament.
Hi ha hagut detractors, però també molts
defensors. El Bisbat m’ha demanat només que fos prudent, però en cap cas m’ha
prohibit res.
La seva defensa del dret a decidir s’ha fet ben visible amb llaços grocs a
l’entrada de la parròquia i amb cartells en contra dels presos polítics.
Tenir presos polítics i representants
honestos del poble de Catalunya a l’exili és evident que és una injustícia i el
que estem dient des d’aquí és que defensar la independència del nostre país és
perfectament legítim. Igual que ho és defensar la unitat d’Espanya. El que no
és legítim des del punt de vista cristià són els mètodes que està aplicant
l’Estat per imposar la unitat.
Una situació que sembla que no tingui final.
No soc pas profeta, però estic convençut
que arribarem a algun lloc. Tot allò que està fent l’Estat amb opressió
constant i negant l’existència de l’altre evidencia que es tracta d’un gegant
amb peus de fang. Són arguments febles i s’acabaran ensorrant.
Ha rebut amenaces?
D’algun eixelebrat i moltes trucades
desafortunades. Quan no hi ha arguments surten les coces i els cops de puny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada