SPIELBERG JA HO VA DIR
A Galícia, a la ciutat de Vigo hi ha un
seguit de cognoms catalans, alguns de molt coneguts. Per exemple, les conserves
Massó. Que hi fan aquests noms catalans a Galícia?
Les hostilitats grans o petites, llargues o
curtes entre Espanya i Anglaterra als segles XVIII i XIX s’esdevenien un cop i
altre. Els vaixells catalans que comerciaven amb Amèrica quan passaven per
l’estret de Gibraltar de vegades eren apressats i conduits a Londres. I calia
desplaçar-se per rescatar-los pagant vaixell i càrrega. Per tal d’evitar
aquestes pèrdues, els comerciants
catalans van decidir portar les mercaderies per terra fins a Vigo i
llavors emprendre el viatge cap a Amèrica. I ja sabem que no hi ha com la
pròpia família per vigilar i expandir els negocis. Aquest és l’origen dels
cognoms catalans a Galícia.
No tots els països obraven així. Els Estats
Units tornaven els vaixells i la càrrega, no s’ho quedaven. Spielberg va fer
una pel·lícula “La Amistad” que explica com l’any 1839 un vaixell espanyol amb
aquest nom, va sortir de Serra Lleona a Àfrica
amb 56 persones negres per vendre-les a Cuba. Els negres es van
rebel·lar, van prendre el vaixell i obligaren el pilot a retornar-los a Àfrica.
Però el pilot els va enganyar i el vaixell va acabar a Connecticut als Estats
Units. Tot seguit, l’ambaixador espanyol, com a representant dels interessos
espanyols, va reclamar el vaixell i la
càrrega. Tot i que en aquell temps a
Connecticut l’esclavitud encara era legal, sempre i quan fossin fills d’esclaus nats a Amèrica, no
estava admès col·laborar en el segrest d’homes lliures per vendre’ls com a
esclaus. Cal dir, a més que Espanya havia signat un acord internacional l’any
1817 (22 anys abans) que no faria comerç d’esclaus. Però no va ser fins al 1841
que les Corts espanyoles van fer una llei prohibint aquesta activitat.
És a dir, Espanya s’havia compromès a
combatre l’esclavitud, però l’any 1839 feia els ulls grossos i passava de
complir el que havia signat. I no solament això, en el cas del vaixell La Amistad, l’ambaixador espanyol va reclamar
el retorn del vaixell i tota la càrrega sencera. Dit d’altra manera, no
solament feia els ulls grossos pel que fa al tràfic d’esclaus, el protegia!
L’afer va acabar en un judici, i el 1840 un
jutge de Connecticut va decidir que els negres tenien el dret de tornar a Àfrica i no podien ser
lliurats a Espanya. A la pel·lícula de Spielberg es veu com l’ambaixador
espanyol i el President d’Estats Units dinen plegats. L’ambaixador aprofita per
reclamar la càrrega, atès que el vaixell ja s’havia retornat. El President va
respondre:
-
Prou
que jo retornaria la càrrega, però hi ha un jutge que ha dit el contrari i no
puc fer-hi res.
L’ambaixador va respondre:
-
Qui no controla els seus jutges, no governa.
Això era l’any 1840, fa 122 anys. Doncs aquesta
pràctica d’ignorar acords i tractats internacionals i que el Govern controli el
poder judicial, encara s’esdevé a Espanya amb una “democràcia consolidada”
diuen. S’esdevé amb la dreta i també amb l’esquerra quan pot. És allò de
l’Espanya eterna, l’Espanya una i indivisible, de la Constitució irreformable.
Quan Espanya parla d’UNITAT, diu que vol una sola religió (la Inquisició s’hi
va esmerçar), un sol idioma (el castellà és un deure de tots, altres idiomes
són optatius -quan no han estat prohibits- i millor que s’extingeixin), una
sola nació (en un primer temps -segles
XVIII i XIX- s’havia parlat de la “nació
dominant” i les “nacions subordinades”, ja sabem quines, però ara es parla d’una
sola nació/estat) i una sola llei (deixen escorrialles per a les autonomies i
si convé s’eliminen).
I esclar que reformar la Constitució, ni
parlar-ne, només s’ha fet amb alguna cosa menor, d’estranquis i de pressa i
corrents obligats per Europa (amb relació al pagament del deute i Europa). Però
la UNITAT, això és sagrat i reconsagrat.
Al diari Ara (21 -XII) el jurista Jordi Nieva
Fenoll ha dit “L’anomenat Règim del 78 està tocant a la seva fi i no voler
reformar-lo és condemnar-lo a esdevenir un règim autoritari”.
Reformar-lo vol dir canviar coses i una
mentalitat de segles, gens fàcil. Implica, a més, trepitjar molts ulls de poll.
Maria Teresa Massons
Desembre 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada