ELS BORBONS ARA I SEMPRE
Segons diu la sagrada i
reconsagrada Constitució espanyola, som a un país amb una monarquia
constitucional.
Hi ha més d’una país amb
monarquia constitucional: Regne Unit, Holanda, Noruega, Suècia i que alhora frueixen d’una democràcia
homologada. Però no és el cas a casa nostra.
A Espanya durant tot el
segle XIX hem tingut períodes sense rei o reina (pocs) i períodes amb
restauració monàrquica, allò que va inaugurar Ferran VII quan va tornar després
de la guerra del Francès.
Franco l’any 1947, època
de dictadura plena, va restablir la monarquia. Havia conegut un nen de 10 anys,
Juan Carlos de Borbon i tots dos, segons ha explicat el Rei emèrit, van quedar
seduïts l’un per l’altre. Franco va restablir la monarquia i es va encarregar
de manera directa de l’educació del futur rei que ho seria quan ell morís, com
així es va esdevenir.
Molta gent pensa que la
“monarquia va dur la democràcia a Espanya”. El que va passar exactament és que
la monarquia hi era per començar-hi i després
es va fer una Constitució a mida de la prèvia monarquia. Eren altres
temps, Espanya era una anomalia a l’occident europeu i calia tenir “democràcia”, calia quedar bé. Però també
calia assegurar que al Rei no el trauria ningú. Un referèndum monarquia o
república? Vade retro!
El Rei és cap d’Estat. A
tots els països democràtics el cap d’Estat té una llei que regula les seves
funcions, però a Espanya això ni
s’ensuma. La Constitució consagra la impunitat del rei, faci el que faci,
perquè, doncs, li cal una llei? A sobre és cap suprem de l’exèrcit, és una mena
de generalíssim, cosa que tampoc s’esdevé a altres països amb una democràcia
homologable.
Quan l’ex-Rei Juan
Carlos va traspassar al seu fill el rang de generalíssim ho va fer a casa, a
palau, com el pare que dona a un fill una cosa de la seva propietat, ni tan
sols les Cortes ho havien de convalidar, era i és un tema privat. Inimaginable
a Noruega, per posar un exemple.
Quan la Reina Sofia esperava
un nen van aconsellar al Rei Juan Carlos que no posés al seu fill el nom de
Felipe, perquè era un nom de mal record entre els catalans. Li va posar Felipe,
devia pensar que una mena de nou Felipe V, era d’allò més oportú. I el nen en
va aprendre, d’aquí el reial discurs del 3 d’octubre.
Allò que no surt
als diaris
No tot el que s’esdevé
arreu és notícia. En vull parlar de dues que considero prou greus però que no
seran ni als diaris, ni a la ràdio, ni a la televisió.
A Malàisia tenen
treballadors immigrants que han de pagar als seus amos el viatge i altres
despeses amb el seu salari, el deute sol
ser gran i més gran. Les condicions de treball són prou nefastes perquè hi hagi
treballadors que en fugin. La solució del Govern malaisi ha estat retenir el 20% del sou que els
treballadors només recobraran si acaben el contracte quan l’amo ho digui. El
govern diu que ho fa per ajudar els treballadors. Hi ha algú que pugui creure
que si el treball i el salari fossin decents la gent en fugiria? Sí, pel que
sembla ho creu el govern malaisi.
Gaspar Matalaev és un
defensor dels drets humans a Turkmenistan (Àsia central). Va denunciar el
sistema governamental de treball forçat als camps de cotó. Des del 4 d’octubre
del 2016 està detingut i ha estat torturat per obligar-li a confessar un
delicte de frau.
Malauradament sempre podrem
trobar llocs pitjors que el de la “democràcia constitucional“ espanyola. I això
de posar un adjectiu a la democràcia, ja
ho feia en Franco, vivíem en el que s’anomenava una “democràcia orgànica”.
Maria Teresa Massons
Febrer 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada