LA JUDICATURA
Els jutges estan de moda, és a dir, tothom en
parla.
Ser jutge és, d’alguna manera, tenir la darrera
paraula i no haver de donar comptes, o no gaires. Si un jutge de primera
instància sentencia i qui rep la
sentencia no està d’acord, pot recórrer a un altre jutjat de més amunt i si es
constata que el primer jutge ha sentenciat erròniament no li passa res. El
sentenciat s’ha hagut de gastar més diners i ja està.
No és diferent a altres països. La independència
de la justícia és una necessitat, és a dir, que no depengui del poder executiu, del Govern, però
ser independent no hauria de ser sinònim de impunitat, de poder actuar
barroerament sense conseqüències i
d’actuar al marge de la
sensibilitat social. I, de vegades, hom té la impressió que així funciona una
part de la judicatura.
Espanya té un problema amb la justícia. La immensa
majoria dels jutges son molt conservadors i el motiu es el sistema de selecció.
A Espanya es comença presentant-se a oposicions i guanyant-les (sistema que no existeix a
altres països prou democràtics com ara el Regne Unit). La gran selecció, amb
tot, s’esdevé amb els ascensos i la forma de nomenament de qui decideix les
promocions amb la influència decisiva, atès que nomena més de la meitat dels
membres, del Govern de Madrid en la composició del Consell General del Poder
Judicial (cosa impossible, per exemple, al Regne Unit).
Com he dit
més amunt, al Regne Unit no cal fer i
guanyar una oposició per esdevenir jutge. Els jutges són nomenats pel Govern de
torn, però hi ha dues condicions que no es poden obviar: han de ser advocats
que han tingut molts anys d’experiència
i prestigi davant els tribunals i el Col·legi d’Advocats (Bar Association) pot oposar-se i impedir
un nomenament si s’elegeix una persona sense prou prestigi i experiència. I,
finalment, els jutges del Regne Unit fan reunions periòdiques per posar-se
d’acord en la interpretació correcta de les lleis, per evitar alguns disbarats que s’esdevenen a
Espanya o potser ho fan, però a mi no em consta.
Altre aspecte interessant és comparar la velocitat
per resoldre els afers. Al Regne Unit, amb la meitat de jutges per habitant que a Espanya, els afers es
resolen com a mínim en la meitat de temps o molt menys. Per exemple, la presó
preventiva màxima que aquí és de 18 mesos a Escòcia és de 110 dies (3 mesos i
mig). La policia aquí té 48 hores per detenir una persona, interrogar-la i
dur-la al jutjat, a Escòcia 6 hores i prou. Cal concloure que si hi ha menys
jutges i l’administració de justícia és
més eficaç, alguna cosa deu ser diferent i millor en el procediment i l’oficina judicial.
Potser en podríem aprendre.
Un problema afegit de la situació a Espanya, és
que certs jutges tenen la pell fina. Els molesta que la gent es manifesti per
donar suport a una persona imputada, els
molesta que la gent protesti per una sentència que es considera injusta, però quan certes instruccions (investigació dels
fets en llenguatge judicial) s’eternitzen o es fan d’una manera poc o gens homologable internacionalment (com
s’esdevé ara pel que fa a l’actuació del jutge Llarena i l’actuació del jutges d’altres
països europeus: Alemanya, Suïssa, Bèlgica i Escòcia) i hi ha qui es queixa o ho
posa de manifest, ho troben incomprensible o inadmissible.
La justícia és la gran assignatura pendent
d’aquest país i una bona mostra d’això
és també que certs informes de la Guàrdia Civil sense proves o amb proves molt fràgils siguin
acceptats per iniciar una investigació
en contra d’una persona i, si convé, aplicar-li
una mesura de presó preventiva.
Tot plegat és la conseqüència de la manera de
funcionar del nacionalisme espanyol, que molta gent considera inexistent, però
que jo diria que és molt més fort que el
català. Allò que no es veu, que és invisible, al capdavall pot actuar amb impunitat i, de vegades, també amb
actuacions repressores.
Malauradament alguns jutges hi
participen, segurament inconscientment.
Fem, doncs, un esforç per esdevenir conscients del
que fem, mesurar el perill, no per
esdevenir covards, ans per avançar amb la major seguretat possible. Un dia
vencerem, perquè l’1-O no ha estat en
va. Hi ha un abans i un després. N’estic molt i molt segura d’això.
Maria Teresa Massons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada