EMBOLICA QUE FA FORT
A Espanya en saben d’embolicar la troca.
Vegem uns quants exemples:
Temps era temps que algú va nomenar en Jordi
Pujol “español del año”. Eren els temps de la política de “peix al
cove”. Sovint només hi arribava peixet, però, qui dia passa, any empeny. Ésclar
que el que més ajudava era l’estira i
l’arronsa de l’aritmètica parlamentària a Madrid, fins que tot es va estroncar.
Temps era temps que quan el Sr. González o el
Sr. Aznar volien justificar davant d’Espanya
la concessió d’alguna cosa als catalans deien “Catalunya ha fet tots aquests temps un gran esforç de
generositat envers Espanya”. Ara que això de la “solidaritat” i la
“generositat” a Catalunya s’ha explicat dient “Espanya ens roba”, atès que mai
es pot dir que quan t’han tret els diners vulguis no vulguis, s’ha exercit
generositat, a Espanya s’ha deixat d’esmentar. Ara és el Govern espanyol que
exhibeix “generositat i magnanimitat” indultant condicionalment qui mai havia
d’haver anat a la presó.
Temps era temps el Sr. Aznar deia que això de
voler tenir un Estat ja no és modern. “Sois unos antiguos”, deia.
Cosa que ha tornat a repetir el Sr. Pedro Sánchez fa molt poc quan ha dit que
ja no es porta això de voler aconseguir la independència (si ja la tens, que ningú la toqui, això sí). Ves
per on, atès que no fa gaires anys a Europa un seguit de nacions han esdevingut
independents: Eslovènia, Croàcia, Macedònia, Bòsnia, Kosovo, Estònia, Letònia,
Lituània,... esdevenir independent és
molt actual. Però el que amb tota certesa
no es considera acceptable i normal actualment, és que la policia
atonyini votants pacífics i que una “constitució” sigui tan sagrada i
inamovible que no permeti exercir la democràcia, omplint-se alhora la boca de
la democràcia perfecta de la Constitució “que nos hemos dado”. Els
països democràtics troben camins per resoldre pacíficament els conflictes
polítics.
Hi ha tanmateix a Espanya un dret
constitucional molt tradicional: l’exèrcit assegura que ningú pugui marxar, “que
no se cuartee el solar patrio”, però la sentència del Tribunal Suprem
del Canadà sobre el Quebec ha consagrat
l’obligació constitucional a la negociació per solucionar un conflicte,
exactament una demanda d’independència d’una part de l’Estat. Ha estat el pas
de la barbàrie a la civilització, segons Xavier Rubert de Ventós.
El Sr. Pedro Sánchez ha ofert la taula de
diàleg (previ estira-i-arronsa parlamentari d’ERC), però la nova ministra,
Isabel Rodríguez ha dit:” Catalunya es
mereix que en parlem en altres termes, com ara dir que és un territori líder en
la industria automobilística”. Ha dit això per no dir allò tan sovintejat,
“Parlem de les coses que ens uneixen, no de les que ens desuneixen”. Parlar
d’allò que “uneix” vindria a ser una conversa de cafè, de final d’àpat,
però una taula de diàleg/negociació és
per resoldre un conflicte, per parlar del que ens separa i trobar un camí de
solució que per als catalans té el nom d’amnistia i autodeterminació.
El Sr. Pedro Sánchez, ha dit “Catalans us estimem”.
En castellà es diu “Palabras son amores y no buenas razones”. Doncs,
això.
Maria Teresa Massons
Juliol 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada