I EL
TEMPS VA PASSANT
Més
d’un deu recordar -cal tenir uns anys- la llarga agonia d’en Franco. Tothom
enganxat a la ràdio, el transistor que en dèiem. Uns perquè els dolia que la
dictadura podés acabar i altres, molts catalans i totes les meves amistats, amb
un bri d’esperança, pensant que s’obria la porta potser a la democràcia. Un
matí, a casa, com de costum, només aixecar-nos vam engegar la ràdio i vam
escoltar música clàssica , era evident que el dictador havia mort. Aquella
mateixa nit uns amics van venir a sopar i vam
obrir l’ampolla de xampany que feia dies que era a la nevera i,
evidentment, aquest no va ser l’únic sopar de celebració, van venir d’altres.
Primer
va arribar allò de “el espíritu de febrero”, una mena de continuació franquista
embolicada amb paper i llaç “espirituals”. No va durar gaire, no s’aguantava
per enlloc, la gent s’anava manifestant, l’ultradreta va esdevenir
violenta i.... vam encetar la Transició.
La tan coneguda Transició. Amb una
amnistia, útil per als presos polítics i molt, molt més útil per als
franquistes.
Recordo que es va fer la
Constitució i l’Estatut. Vaig pensar: no és ben be el que cal, però com que
tindrem democràcia les coses aniran canviant i tot millorarà.
Sí, les coses van anar
canviant, però aquells que tenien i tenen el poder van fer que tot empitjorés (o
millorés per a ells). I va arribar, finalment, el “procés” i encara hi som.
Antigament el Rei i els
seus nobles eren amos i senyors, cobraven impostos, administraven justícia i
feien lleis. Els pagesos i altres pagaven perquè el Rei i els nobles els
protegissin dels enemics i lladres. A Catalunya de mica en mica van erosionar
el poder absolut de la reialesa i la noblesa. Amb el temps vam tenir unes
Constitucions i en elles hi havia un tribunal (de contrafaccions es deia) per protegir el ciutadà dels abusos reials.
Això i altres coses van acabar l’any 1714, com tothom sap.
Montesquieu al segle
XVIII va definir la teoria per garantir la democràcia: el poder legislatiu
havia de dependre del poble i per això calien eleccions lliures amb llibertat
d’expressió i amb partits polítics per poder constituir un parlament
representatiu. El parlament havia de controlar el poder executiu (el govern) i
el poder legislatiu havia de ser triat de manera que fos independent i es
limités a aplicar la llei que havia fet el parlament representatiu.
Al temps d’en Franco no
hi havia partits polítics, hi havia unes Corts i els “parlamentaris” s’asseien
per ordre alfabètic, hi havia bisbes, hi havia caps de falange, hi havia
militars,...
I els jutges?
Teòricament independents, però aplicaven la llei vigent, la llei franquista. En
arribar la democràcia els jutges haurien de
continuar sent independents i aplicar les lleis democràtiques amb
principis democràtics.
De fet a Espanya la
justícia és independent, tant independent, que quan convé modifica la llei per
poder sentenciar al seu gust. Una llei que és “igual per a tothom”, però alguns
són més iguals que d’altres. L’administració de justícia és un poder que va pel
seu compte i que no té contrapesos, que és cosa indispensable perquè hi hagi democràcia.
Votar és necessari, però mai és garantia de democràcia (a Iran i a Cuba i a
Veneçuela, entre altres, es vota, però no hi ha democràcia). I el sistema
d’elecció dels jutges és important, a Espanya ja se li ha dit des d’Europa que
faci canvis, però....ai!
No tenir contrapesos vol
dir que no ha de donar comptes, com si
que s’esdevé a altres països de l’Europa occidental. Un exemple molt recent: el
Sr. Otegi va ser jutjat i condemnat a sis anys i mig de presó i inhabilitat
políticament fins l’any 2021. L’any 2018 la justícia europea va dir que el judici havia estat injust i calia absoldre’l i el Tribunal Suprem
(sabedor que els anys a la presó ja s’havien fet) ha trigat dos anys en fer
efectiu el manament europeu. Ho ha fet després de les eleccions al País Basc d’aquest any i així Otegi no es podrà
presentar fins l’any 2024. És a dir, el Tribunal Suprem, i el Constitucional i
l’Audiència Nacional i el Tribunal de
Comptes i... altres tenen una agenda política d’ultradreta, “tot per la Pàtria
una i indivisible” que apliquen sense cap control. Ara han eliminat el 3er grau
dels presos polítics catalans, i això rebenta la possible taula de diàleg, i
dic “possible”, perquè no hi ha més, hi ha una possibilitat més aviat etèria,
però és el que hi ha.
Ens cal una amnistia que
serviria per alliberar no solament els presos, també serviria per a tanta i
tanta gent catalana amenaçada pels tribunals i, és clar, una amnistia també
aprofitaria als pocs policies i guàrdies civils que han estat processats per
jutges honestos i escassos. Això també és una possibilitat, no hi ha més
Maria Teresa Massons
Juliol 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada