ALLÒ QUE EL GOVERN
D’ESPANYA NO POT FER (NI QUE VOLGUÉS)
De vegades ens equivoquem i
ens fiquem en problemes que podríem haver evitat. Pot ser triar la parella que
no ens convé, pot ser comprar una casa que trobem amb bon preu però que té
aluminosi o fumem i ens perjudiquem la salut, etc. Tots prenem un dia o altre
una decisió errònia i en paguem les conseqüències.
Però de vegades els nostres
errors els paguen també altres, la família, els socis, els amics o els
treballadors que hem contractat. Quan
els errors els fan els polítics els paga molta més gent aliena al tema i, en
funció del poder exercit, afecta més gent.
El govern d’Espanya més sovint
del que voldríem, fa errors que tothom paga, menys qui els ha provocat, que per això té el poder (encara
que, de vegades i no gaire i segons com, alguns poden acabar a la presó).
De Catalunya estant reclamem
coses que són de justícia elemental i hi apliquem la nostra lògica perquè no
volem continuar sent víctimes. Però, de vegades, l’error comès pel Govern de
Madrid no té remei, encara que volgués esmenar-ho i establir la justícia.
Un exemple molt clar és el
tema del pagament de les autopistes. Tots sabem que a Catalunya paguem per fer
servir una autopista molt més que enlloc de l’Estat espanyol i reclamem,
lògicament, que això s’esmeni. Però hi ha mala peça al teler, el Govern
espanyol, ara per ara, no pot anar enrere. L’error fet és inesmenable.
Durant la dictadura franquista
l’estat de les carreteres era penós. Sovint no eren més que un antic camí ral
que s’havia asfaltat i adecentat, no gaire més. Si hi ha poca circulació es pot
anar passant, però a partir del creixement del parc automobilístic a Catalunya
la dècada dels 60 la situació va esdevenir insuportable.
El Banc Mundial va estudiar la
situació econòmica d’Espanya i va posar algunes condicions per ajudar-hi. Una
d’elles era la construcció d’una autopista a la costa catalana. El Govern
espanyol no tenia diners (en tenia per a altres coses, però...) i va decidir
que fos una entitat privada qui construís l’autopista, és a dir, que una
empresa arrisqués el capital i com que en aquests casos, primer cal garantir
que hi haurà un benefici, va concedir l’explotació de l’autopista, mitjançant
el pagament dels automòbils que en fessin ús. I així va anar. I encara
continuem pagant.
Però de Madrid estant, i amb
allò de la “igualtat” dels espanyols, calia que hi haguessin autopistes arreu.
Una autopista és una carretera amb un mínim
de dos carrils per banda i sense cruïlles ni rotondes.
El recurs d’acudir a la
iniciativa privada en aquest cas no servia, perquè la densitat de circulació no
era prou alta per extreure’n beneficis, atès que una autopista de pagament
requereix que hi hagi alhora una carretera sense pagament: la gent tria pagar
l’autopista només si li surt a compte estalviar-se el pas per la carretera. Dit
d’altra manera, una autopista rendeix si la carretera va atapeïda i aquest no
era el cas a gran part d’Espanya.
Llavors va venir el gran
invent: convertir les carreteres en “autovies”. No calia tenir una carretera
alternativa i s’aconseguia autopista gratis per al conductor, encara que no per
a qui paga els impostos i taxes d’altres autopistes, atès que les autovies cal
construir-les i mantenir-les. Això, ara
per ara, és irreversible i la prova és que a Madrid van fer les “autopistes
radials” de pagament mitjançant la iniciativa privada. Com que hi ha unes
excel·lents autovies paral·leles gratuïtes, no hi ha prou gent que pagui les
autopistes “a la catalana”. Les empreses privades abans de començar van demanar garanties de
beneficis i l’Estat es va comprometre a complementar allò que faltés i els
diners surten, com tots sabem, dels
beneficis a Catalunya.
I així estem. És reversible?
Jo diria que no. Hi ha errors que no tenen esmena i que paguen altres, no qui
els ha provocat. Pel que fa als catalans, l’únic remei és aconseguir la
independència, altrament no tenim sortida, a no ser que preferim pagar i
callar... i somriure, que queda molt bé.
Presos polítics? Ja sabem el
que diuen els partits del 155: “No hi ha presos polítics, Espanya és una
democràcia consolidada”. Però no és així. Ha estat un error no voler resoldre
un problema polític i aplicar només
repressió i més repressió, sense que s’albiri un final, ara per ara.
Això és reversible? Jo diria
que per al Govern espanyol resulta molt difícil, sinó impossible. La sentència
serà dura i injusta i, per començar, ja
porten quasi bé dos anys de presó preventiva. Remeis polítics? N’hi ha
dos: l’indult i l’amnistia. Per que hi hagi un indult la persona condemnada
primer ha de reconèixer que és culpable i suplicar l’indult i això els nostres
presos no els hi convé fer-ho, no solament perquè és injust, sinó també perquè
si ho fan, deixen en mans de Madrid l’eina de càstig per sempre més. Però si es
manté que són innocents i el cas es guanya a Europa, és l’Estat espanyol que
s’ha quedat per sempre més sense l’eina.
L’amnistia? Caldria un consens
polític que a Espanya és inexistent, a la mort de Franco calia una amnistia per
salvar els crims franquistes, encara que, esclar, també van ser amnistiats els
presos demòcrates. Ves quin remei! No és aquest el cas actualment.
Tenim un os dur de rossegar i
no hi ha més remei que esmolar les dents i continuar i fent-ho pacíficament perquè
això, i solament això, és allò que el Govern d’Espanya no pot donar una
resposta al seu gust, i un dia, li caldrà cedir. Això sí, cal que per la nostra
part deixem de banda baralles i acusacions que només fan mal, discutir i parlar
sí, però amb les idees clares que l’enemic pel que fa a Catalunya mai es
baralla, és un buldòzer. N’hem d’aprendre.
Maria Teresa Massons
Agost 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada