HI HA ALGÚ QUE VULGUI PLEGAR?
Potser sí que hi ha algú
que vulgui plegar, algú que hagi decidit que ja no vol la independència, però jo no el conec.
Sí que hi ha gent que
sent frustració, gent que està emprenyada i que vol un camí, que ara per ara
està ple de boira. Ens sentim decebuts amb els polítics. Anem per parts:
·
Tenim polítics a la presó (i amb perspectiva de llargues
i injustes condemnes per allò tan conegut de “Todo por la patria”). Hi ha algú que estigui decebut amb aquests
polítics?
·
Tenim també polítics que han guanyat eleccions i que,
penso jo, els ha faltat sentit d’estat. I quan dic sentit d’estat és allò que cal aprendre dels castellans, perquè
aquests quan es tracta dels seus interessos com a país (dominar altres i exercir l’imperi) mai en dubten, però aquí
estem tan fets a segles de submissió,
que hi ha qui cuita a fer pactes amb la gent del 155.
Trobo que el “procés” ha
tingut tot de resultats positius:
1.
La corrupció a Catalunya ha esdevingut molt difícil per a
molts polítics (tot i que encara queden alguns a l’estil de la “transició”, que
continuen arreplegant tot el que poden i no cal donar noms, són prou coneguts).
Però la majoria es comporten, ni que només sigui perquè tenen els de “Madrid”
controlant el que fan i el que no fan.
2.
Ha deixat al descobert que això de la democràcia
espanyola consolidada, es més aviat autoritarisme consolidat vestit d’una certa
democràcia.
3.
Ha quedat patent que ni l’esquerra és tan pura, ni la
dreta tan impura. Quan hi ha poder i seients en joc hi ha matrimonis de
conveniència, això dels valors és secundari, tot i que queda bé per dir-ho.
4.
Ens hem conegut i reconegut. Crèiem (al menys jo) que els
independentistes érem quatre gats arreplegats i som molts i molts.
5.
L’adhesió a Catalunya o a l’Espanya castellana té molt de
pòsit emocional. Aquells que se senten catalans voten independència
majoritàriament i els que se senten espanyols, voten dependència. Pel que fa
als que diuen que són catalans i espanyols alhora, no és cert. Són espanyols que viuen a Catalunya,
que estan empadronats i per això tenen tots els drets per votar i decidir i
voten majoritàriament per romandre a Espanya. Quan sento que no volen elegir
entre Espanya i Catalunya, penso que ens prenen per idiotes, ja sabem que ells
són espanyols que ni tan sols porten barretina per dissimular. Hi ha moltes
persones amb identitats culturals duals i no és cap problema (la meva mare
nascuda a Nova York se sentia americana i catalana alhora i mai va triar, es
limitava a viure el fet dual amb
serenitat i goig).
6.
Mai havíem arribat tan lluny. Hem esdevingut la principal
preocupació de l’estat espanyol. Hem estat el tema principal del curs de la
FAES del PP d’enguany a l’Escorial. On s’ha arribat a dir “En Cataluña se debe reconstruir una alternativa política distinta a la independència,
o estamos perdidos”. Atesos els resultats de les eleccions per al PP a
Catalunya, no sembla que puguin
reconstruir una tan desitjada alternativa política.
Evidentment que el camí
que tenim per davant serà llarg i costerut. Hem de continuar vigilant i
pressionant com s’ha esdevingut amb el Consell Comarcal al Maresme, per posar
un exemple. I sobretot, sobretot, no hem d’oblidar que cal augmentar la gent
que se sent catalana i una manera és parlar català sempre i contínuament i amb
tothom (pel que fa als turistes no cal pensar que quan només parlen l’idioma
del seu país i nosaltres no el dominem, cal fer servir el castellà com si
tothom l’entengués. Molt sovint el català és força més intel·ligible, té més
paraules semblants a altres idiomes europeus, així que, català i endavant).
Cal normalitzar el fet
de viure en català, ha d’esdevenir natural, hem de fer que no es pugui viure a
Catalunya sabent només castellà. Hem de
fer allò que fan tots els països normals. O coneixeu algun país normal on no sigui necessari parlar la llengua pròpia per
funcionar-hi? Jo no el conec.
Maria Teresa Massons
Juliol 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada