42 LA REBOTIGA DE L’ÒPERA
Amb la presentació de Marcel Gorgori Conductor, Director
artístic creatiu de Sinfonova, va tenir lloc el pasat deçembre 2017 en l’Auditori
de Sant Cugat un gran espectacle musical.
Tal com el públic gaudia de les veus privilegiades de
cantants com:
Carles Cosias
(tenor).
Carles Pachón (baríton).
Elisa Vélez
(soprano).
Acompanyats de l’orquestra Barcelona Filharmonia.
En el seu repertori de fracments de grans obres de mestres
compositors com:
Bizet, Mozart, Verdi, Donizetti, Puccini, Rossini,
Rimski-Kórsakov, Offenbach.
Marcel Gorgori explicaba els por menors detallats desde
l’autor, cantant, instruments, tramoies, ambient, públic, etc. Un avans i un
després, com també els moviments de les notes musicals. Tota una clase de profesionalitat artística de
posta d’escena i música, la qual el receptor en prenia bona nota, agrain les
explicacions tan extensives amb les quals el públic aprenia detalls i conceptes
mai escultats.
Un dels etjemples apressos és el de “ La veu impostada “,
Sí amics meus, l’etjemple gràfic q’ens va proposar en Marcel, és el seguent;
Si agafes una página de paper desde l’escenari i la
llençes al públic, per molt fort que la tiris, poc a poc flotan es quedarà
entre les primeres files, encambi si aqueste mateixa página la rebregues fins
fer una bola apretada i la llences amb força, contre el públic, segur que
arribara molt més lluny, pudé fins hi tot a les últimes files. Pués bé, aixó és
el que els cantants tenen que intentar fer, que la seva veu concentrada arribi
amb forsa a lo més lluny i al màxim posible de public, aquesta técnica s’en diu
“La veu impostada”.
Encare que una òpera o un concert operísticens poden fer
tocar el cel, al seu darrera sempre hi ha un món de persones i d’humanitat.
El públic que gaudeix d’una gran funció i que s’emociona
amb les interpretacions que hi fan els artistas, no veu mai, ni el treball a
què els ha obligat la partitura, ni els seus intents de fer-hi aportacions
personals, ni les seves inseguretats abans de sortir a l’escenari, ni, encare
meyns, les rivalitats que en alguns casos han hagut d’enfrontar.
Si el públic pot veure per un forat algún d’aquets
moments de treball previs al concert, segurament pot valorar encare més el bon
resultat final perquè, a la qualitat de les interpretacions, hi pot veure
afegit el mèrit d’aconseguir-les.
Un gran espectacle digne de menció i en el qual l’afició
musical s’enriqueix d’uns coneixaments que dificilment s’adquireixen en aquest
món dominat per l’art i la sensibilitat.
Josep Garriga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada