divendres, 1 de novembre del 2013
REVISTA SKORPIO Nº 16 OCTUBRE-DESEMBRE 2013 PAG. 11 ESSÈNCIA- ESPORT
11
ESSENCIA
ESTIMEMIA
NOSTRA LLENGUA
Catalunya no té mare
Catalunya té madrastra,
Catalunya es la filla malvolguda
... es la fillamenyspreada.
Perque si Espanya es la mare,
qui son els nostres germans?
si per tot arreu d'Espanya
es murmura dels catalans.
Que somnosaltres?
absoluts, explotadors,egoistes!
ens mireu amb menyspreu,
i ens dieu...separatistes!
separatistes!Per que?
Tenim gent d'Andalusia,
d'Extremadura, deMúrcia,
de les illes Balears,
de Castella, del País Base,
de Navarra, de Galícia, d' Astúries,
d'Aragó, de les illes Canáries,
del PaísValencia,i més cultures entrants.
Som acollidors de mena,
pero Catalunya porta dol,
perque dels anys quaranta i seixanta
ens deien .
"HableVd. El Espanyol".
Si estem dins de Catalunya
ningú ens podrá privar,
ni amb totes les amenaces
que parlem en Catala.
Respectem les altres llengües
pero la nostra també,
que un poble sense llengua
es pot dir que no té res.
Un poble que canta
que balla, que riu, plora,
gemega i treballa....
i no se pas quin delicte té!
Així es...
que regions de tota Espanya
si sou els nostres germans,
no ens critiqueu com fins ara
heu fet sempre dels catalans.
Perque Catalunya
és la nostra mare,
i no la volem abandonar.
1si per conservar
la nostra cultura i llengua,
separatistesens hem de tomar.
Visca Catalunya lliure
dones estimem el catal
Iosep Pons Toll
LA PRIMERA REVISTA DEL MARESME
Núm. 16 - Octubre/Desembre 2013
ESPORT
FER DE LLEBRE EN UN DEU MIL
Fer de llebre en una cursa es senzillament que un corredor marca el ritme a seguir
a un altre corredor o grup de corredors La presencia de llebres en els maratonians
professionals ve de fa molts anys, pero amb l'auge de les carreres populars aquesta
practica la podem trobar en tots els nivells de la carrera.
Avui en dia les llebres son molt populars en les maratons, pero també en les mitges
maratons i en els deu mils, sobretot en les carreres on hi ha una nombrosa
participació.
La persona que fa de llebre sol portar un globus on hi ha escrit el temps que fará
en la carrera, i a la vegada porta un dorsal on també porta escrit el temps, ja que a
vegades els globus amb el pas dels quilometres es rebenten o es deslliguen.
Jo no havia fet mai de llebre i un company em va dir si el podia acompanyar en la
cursa dels 10 km de Malgrat. Sense pensar-m'ho dues vegades 1ivaig dir que si,
ja que el ritme que havíem de mantindre en la cursa jo m'hi trobava molt como de
corrent. Es tractava de fer els lO km en 45 minuts, a ritme de 4 minuts i 30 segons
el km, o dit d'una altre manera fer de llebre de 45" ".
Ja a la línia de sortida un bon grup de corredors van comentar que intentarien
seguir-nos per fer aquest temps. Pero el primer ensurt ja el vam tindre a dos
minuts del tret de sortida, ja que a n'en Manolo se 1i va rebentar el globus. Per
uns moments vaig pensar que tota la responsabilitat era meya de marcar el ritme,
pero per sort el company va tindre el temps suficient d'anar a buscar-ne un altre i
arribar a temps per comencar,
Encara que es comencés a córrer a dos quarts de nou del matí, pel mes d' Agost
la calor apreta, i la idea va ser molt bona: intentar guanyar uns segons als primers
kms ja que es passava per l'ombra de les cases del poble i que la segona part de
la cursa es corria pels camps del pla de Grau sense una trista ombra i també molt
escás de gent animant.
També recordávem que anávem 20 segons més tard que el temps oficial del tret
de sortida, ja que en una cursa el que compte és el temps real, es a dir quan passes
per l' estora de sortida i el xip et marca.
Cal conéixer cada km del recorregut com també els dos avituallament d'aigua: un
al km 5 i l'altre al 7; ja que beure equival a perdre uns pocs segons que després
has de recuperar.
Matemátiques pures: resta'l -hi uns segons aquí, suma'l-hi uns segons allá .Tot
aixó sense l'ajuda d'un pulsómetre seria molt difícil calcular-ho.
Un bon grup de corredors ens seguia fidelment ja que sabien que podrien acabar
la cursa en 45 minuts, tot era qüestió de coordinar cap i carnes.
Ja en ple pla de grau i amb la solana que queia sens van despenjar alguns corredors
alhora que passávem a altres que havien comencat molt fort i que mica en
mica sanaven desinflant.
El km 9 el vam fer una mica més lent per donar opció a qui es veiés en cor i volgués
esprintar al km 10. El grup com es normal es va estirar. En Manolo ijo animant
a tort i a dret: Si noi, si tu pots! Apa vinga que ja hi som! La Paqui, una atleta que
desde l'inici havia vingut amb nosaltres, estava forta i va esprintar. Anim Paqui
que tu pots!!! La meya ajuda va ser prou important perqué pogués entrar a la meta
en 44"i 43·..· i quedar primera de la seva categoria.
Una forta encaixada de mans amb en Manolo ja que havíem complert el nostre
objectiu: portar a bon port la llebre de 45". La cursa havia sortit rodona i la satisfacció
personal d'haver ajudat o intentat ajudar a un bon grapat de corredors era
el millor premi que ens podien donar.
Fer de llebre de 45 minuts en un deu mil, una experiencia més en aquest món tan
fantástic de les carreres.
I
Josep Pons Puigdefábregas
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada