REVISTA SKORPIO Nº 14 ABRIL-JUNY 2013 pàg. 17 OPINIÓ

11 LA PRIMERA REVISTA D'ESCACS IINTERES SOCIAL Abril/ Juny 2013 IDJ g:)~ Josep Megias Vergés Ciutadans indefensos En aquest úItim any de govem ens han apujat 27 impostos, que representa que cada 15 dies de govem s'ha creat un impost. Mai cap govem havia realitzat en tan poc temps aquesta bateria de castigs contra els ciutadans. El problema real és que estem omplint una galleda d'aigua i té més forats de fuita que aigua d'entrada, i mentre no tapem els forats sera inútil seguir intentant omplir-la .No contents amb aixo, s'han creat unes taxes judicials per evitar que els ciutadans puguem denunciar totes les irregularitats que s'estan produint. Espanya s'esta transformant en un país ingovemable i aquesta situació esta creant una gran insolidaritat que obliga els ciutadans i les autonomies a buscar-se solucions unilateralment .No sé si aquesta solució és bona o dolenta, pero sí que és diferent. 1 el que és ciar és que en les últimes decades s'han executat massa coses discutibles. S'han fet tants dispendis amb aquests diners que són deis ciutadans, que cada vegada són més els contribuents conscients i queixosos. Cap dels govemants de la historia va somiar mai de disposar de tal quantitat d'ingressos fiscals com els que aportem a aquestes opulentes dernocrácies, i que han estat tan mal administrats. Amb la banca hem topat Em vaig trobar passejant per la Rambleta amb un jove veí, director de caixa d'estalvis, d'aspecte esportista i amb la bossa d'esport a la ma, -Que tal, Jose, al gimnas? -li vaig preguntar. -Sí, ja veus, a fer una estona d' esport per mantenir-me en forma -va contestar. Seguim xerrant i em va dir que estava a punt de jubilar-se amb 54 anys. -Estaras molt content? -li vaig dir. -Bé, no creguis, perque en tinc 53 i encara em queda un any. -Home, no m'ho diguis! -li vaig contestar. Em va seguir explicant que el pla signat entre la banca i el Govem era que tots els empleats que vagin complint els 54 en els propers vuit o deu anys, no recordo exactament, s'aniran jubilant quan compleixin aquesta edat. És a dir, els empleats bancaris que en aquest moment tenen 44, ja saben que es jubilaran en deu anys, és a dir, als 54 anys. Increíble. Si no ho vaig entendre malament, quinze anys més de gaudi que la resta dels espanyols que ho farem als 67, 70 o 72 anys, ja veurem com ens ho imposen. Segueixo sense entendre com hi ha dues Espanyes i dues ciasses d'espanyols, uns que es jubilenjoves i uns altres que ens jubilarem amb 67 070. On és la igualtat i la justícia? Jubilació significa el pas a un estat de goig, de gaudi. Tots els espanyols no gaudirem del mateix goig ni gaudi, per descomptat. La bona jubilació es gaudeix jove. Com més jove s'és, molt millor, no es gaudeix igual amb 70 anys que vas d'hospital en hospital, si no és al crematorio No ho entenc. Als 54 la ment humana esta de gom a gom. Aquest personal jove té I'intel-lecte a ple rendiment, són experts en nombres i balances empresarials. Gent a qui se li podria pagar aquesta prematura i primerenca jubilació, pero a canvi de seguir sent útils a la societat. Jo aconsellaria que els poses sin a assistir técnicament petites empreses i autonoms per portar els seus comptes. Els seus salaris es podrien pagar al 50% per la Seguretat Social i !'altre 50% pels empresaris, ja que es beneficiarien dels seus serveis. Aquests s'estalviarien diners en administratius, gestors i, per contra, els banquers jubilats es guanyarien veritablement els diners de la sevajubilació, i, al seu tom i no menys important, !'Estat estalviaria moltíssims diners. Aixo no ho veurem a pesar que Espanya no pot permetre's tanta gent preparada i jove ociosa. La desorientació de la independencia Diuen que quan Catalunya sigui independent, els catalans viurem millor, tindrem tots treball, les pensions seran moltmés altes que les de la resta d'Espanya, els sous també i no tindremllista d' espera als hospitals, no hi hauran embargaments de pisos, els bancs donaran credits a les empreses i als ciutadans, a baixos interessos, les escoles tindran el professorat necessari, els funcionaris i treballadors recuperaran els seus drets i els seus sous i una infinitat de millores. Solament hi ha un problema: cap polític ha estat capa<;:de quantificar com podrem realitzar tots aquests canvis. Segurament la independencia pot estar més a prop que mai o més lluny, ja que, com sempre, realitzem arrencades de cavall i parades de ruc. Com en tots els temes d'aquesta índole, segurament hi haurá catalans en contra i a favor. Les coses més fácils d'aconseguir són les que depenen de nos altres i en aquest cas no depen de ningú més, només deIs catalans. Segurarnent si li diem a un jove que prengui les regnes farniliars de casa seva, possiblement s' espanti. Aixó és el que esta ocorrent en la societat de Catalunya, que esta molt desorientada. D' aquí a uns mes os podrem valorar les possibilitats de Catalunya, estic segur que els polítics s'encarregaran de fer-ho, com ens tenen acostumats. Que va ser d'aquells temps? El saló dels casals estan plens i replets fins a la bandera, tots a!' espera d' anhelades noves, que dissipin el negre temporal. Ulls cansats, cabells nevats i alopecies de llargs anys. La pell citrina i arrugada pero sensibles els porus. Les mans encallides i tosques, pero arnasaadoras de tendresa. Són vells i cansats. Han sofert molt, fills d'un temps ingrat de guerra i postguerra. De manques i farns, de tendreses ocultes i reclutes de l' ordeno i comandament. Treballs ingrats de sol a sol, en geners de pluges i fred. Estius agostats de suors. Quan es prometia una jubilació dolca, quan es creia un supervivent després de mirar cap enrere; i veure a punts i punts d' altres quintes fer malves en el camposanto, ha arribat la maleida crisi arrasant-ho tot. Pensió curta i miserable que dóna encara per mantenir els fills en atur amb la perola a la vora del foc, o auxiliant en la temible hipoteca bancaria, signada alegrement en anys de vaques grasses, i ara pendents d'un fil davant la cruel amenaca del desnonament. Són fills d'un temps perdut en la historia, aquesta de la qual tots reneguen, fins els mateixos que en aquell regirn de Franco, el mateix en el qual van créixer sense cautela, i aquests mateixos avui, canviada la pertinent jaqueta, s' allunyen com uns esperitats. Aquests no són aquells. Són homes rudes i encara honests, que confien en la raca humana, els valors de la qual els van inculcar des de nens, sense parar-se a pensar la maleida crisi, buscant el benefici propi a costa de la innocencia i beatitud deIs altres. Que va ser d' aquells temps? Temps, en que l' home i la naturalesa formaven un conjunt perfecte. El respecte de qui se sap de pas, qui conserva i explota !'heretat amb moderació i encert, pensant en el seu irnminent traspas a la generació següent. Aquest va ser el seu aprenentatge com sempre havia estat, fins ahir mateix. Dones l' avui és dramátic i incert. Tant, que ja no hi ha relleu. No estan els temps per sofrir tant, per humiliar-se en va. Per aguantar !'inaguantable d'aquest espantall. Tot esta a !'inrevés, se'n surten els malfactors i paga l'home honest. Lleis i més lleis per aplicar a l'antull de les modes, o del que manipula qui més crida, o pot moure la butaca al tremolós polític de tomo On van quedar la gallardia, el seny i el sentir del poble? On el