MAJORIA, MINORIA I
DEMOCRÀCIA
Una definició a l’ús i prou acceptada, és que
la democràcia és la regla de la majoria: votem i qui té més vots, guanya!
Sí, és cert, però no sempre és així. En
ocasions per a decisions importants es demana una majoria qualificada, és a
dir, en comptes del 50+1, uns 2/3, per exemple. Però també i, molt important,
les minories tenen drets fonamentals que no poden ser ignorats per la majoria.
Les minories tenen, doncs, dret a exercir els
drets fonamentals, i en primer lloc a
desenvolupar la seva identitat plenament i en llibertat.
Hi ha tota mena de minories. Els musulmans,
jueus, protestants i altres són minories religioses al nostre país, atès que
l’Església Catòlica és la confessió majoritària (no en funció de si les persones
són més o menys religioses, sinó en funció que la seva vida familiar i cultural
segueix les pautes col·lectives catòliques: Nadal, Reis, Pàsqua, etc.)
Hi ha minories ètniques, com ara els gitanos.
Hi ha minories lingüístiques com ara els catalans, els bascs, els gallecs i
altres, en relació a l’Espanya de parla castellana i que com que és la majoria
té més poder i l’exerceix per anorrear les altres llengües.
Hi ha dos documents del
Consell d’Europa (no confondre amb la Unió Europea que és qui té el poder i fa
lleis) que Espanya ha signat i ratificat sobre minories:
1.Conveni marc sobre
la Protecció de les minories nacionals
2. Carta Europea
sobre llengües regionals o minoritàries
La primera va ser
signada i posteriorment ratificada
advertint que a Espanya només hi havia una minoria nacional: la gitana.
Es clar, que els gitanos mai posaran en risc la “unitat d’Espanya”, mai
demanaran el dret a autodeterminar-se, ni res de res. Només volen subvencions i
ajudes, el més altes possible. Cap problema, doncs.
La segona també està signada i ratificada i Espanya diu que ja està protegint legislativament les llengües cooficials. Això
sí, obvia que la llengua majoritària té
una major protecció, com ara que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la,
mentre que per a les altres, i ha el “dret” i prou i només al seu territori. Per
treballar f i difondre el castellà fora d’Espanya l’Institut Cervantes rep 100
milions. No cal dir que les cooficials són ignorades pel que fa a aquest
aspecte.
Tant un document com
l’altre deixen a decisió dels Estats el
que cal fer i no hi ha poder coercitiu. Però és que les lleis catalanes
pel que fa al català tampoc tenen poder coercitiu, perquè no es preveuen
sancions. Per exemple, el Codi de Consum català obliga a que els clients d’una botiga
siguin atesos quan parlen català, però no hi ha cap sanció si s’incompleix.
Quanta gent pagaria a Hisenda si no pagar no tingués conseqüències? Tots sabem
la resposta.
I finalment, en
democràcia cal respectar sempre els drets fonamentals, altrament les lleis no
són democràtiques, no n’hi ha prou amb “l’imperi de la llei” sense més. Franco
també practicava aquesta mena d’imperi. Ara tenim una democràcia “deficient”,
precisament perquè no es respecten tots els drets fonamentals.
I així anem. Els
catalans som minoria (no reconeguda oficialment per Espanya!) i en sabem molt
poc de plantar cara. Sempre caminem amb
por de trepitjar l’ull de poll d’algun espanyolista, ves a saber si s’empiparà
i serà pitjor.
Els jutges espanyols
sí que saben de fer complir: no respecteu una sentència per absurda o abusiva
que sigui, doncs et caurà el pèl per desobeir... i punt.
Hi ha un llibre que
ha sortit no fa gaire i que es diu “Decàleg irreverent per a la defensa del
català”. L’autor és professor d’institut de La Bisbal. Hauria de ser de lectura
obligatòria per a tothom.
Maria Teresa Massons
Maig 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada