57 Redactar com cal
S’aprèn a llegir i
escriure a escola. L’analfabetisme, massa abundós fa un segle, podem dir que ha
desaparegut a casa nostra, fora d’alguna persona vinguda d’altres països amb
serveis d’ensenyament deficients.
Aprendre a llegir hauria
d’implicar entendre el que es llegeix i
aprendre a escriure hauria d’implicar redactar amb claredat. I tots sabem també
que no és el mateix el llenguatge poètic que vol transmetre abans de tot una
sensació, una forma d’art, que el llenguatge d’una novel·la o d’un informe.
El llenguatge
administratiu, que per la seva naturalesa s’adreça a tots els ciutadans hauria
de ser extremadament clar. Recordo quan era treballadora social al barri de La
Mina de Sant Adrià de Besòs que de vegades una persona venia amb una sentència
judicial perquè ho traduís a llenguatge intel·ligible i això que generalment es
tractava d’afers senzills, com ara un divorci o el reconeixement d’una
invalidesa.
Totes les professions
tenen un llenguatge específic, un argot propi. Un pescador, un fuster, un metge,
un advocat i molts altres, tenen paraules pròpies i tot sovint també una manera
d’expressar-se particular. Els cal per poder treballar.
He dit que un temps vaig
“traduir” sentències que estaven escrites en correcte castellà i la traducció
la feia per a persones que dominaven el castellà des la més tendra infantesa.
Traduïa no solament l’argot, traduïa una manera d’expressar-se recargolada.
El judici del procés ens
està fent aprendre de manera accelerada com és això dels judicis, és el
programa de televisió més durador que
mai hem conegut. Entre altres coses hem après que un judici penal, no és el
mateix que un de laboral o civil. El dret penal té uns principis acceptats
internacionalment. Parlem-ne de dos.
El dret penal només pot
condemnar basant-se en el principi “in
dubbio pro reo”, que traduït del llatí a llenguatge normal, vol dir que la
culpa s’ha d’haver provat de manera clara, sense deixar el més mínim lloc a un dubte. No s’hi
val condemnar perquè les aparences ho
fan versemblant o perquè d’acord amb la ideologia del jutge, el reu és
culpable.
També la condemna ha de
ser per quelcom “tipificat”. És a dir,
que el delicte de la condemna ha de coincidir amb exactitud amb el que diu el
codi penal, la fantasia interpretativa de la llei no està permesa. Això no treu
que en ocasions la major o menor condemna estigui influïda per allò que la
societat o el pensament del jutge considera correcte. És per exemple el que va
passar amb el judici de “La Manada”. Està claríssim que va haver un abús
sexual, està claríssim que va haver actes sexuals consumats, però els jutges no
veuen o no volen veure-hi que sigui una violació i en deixar-ho en abús sexual,
es rebaixa la pena.
La fiscalia del Tribunal
Suprem vol de totes, totes condemnar els nostres presos polítics i per això en
veure que una actuació pacífica no coincideix amb el que diu el Codi penal
vigent fan “dret penal creatiu” per fer dir al Codi penal, el que no diu.
Transcric:
“el concepto de violència que tradicionalment ha insuflado el delito de
rebelión, ha de abandonar parámetros decimonónicos para abrazar, en dinámico
proceso interpretativo, nuevas realidades, pues una lectura meramente literal,
rayana en lo anquilosante, abocaria a la cosificación del derecho, a su insana
petrificación. En plena alborada del siglo XXI, la interpretación teleológica
de la norma exige expurgar del vocablo “violència” la idea del uso bárbaro,
grosero y ronco de la fuerza bruta para por elevación, ser sustituida tan atàvica concepción por
otra, más ajustada a la modernidad, en la cual la “vis” compulsiva inherente al
alzamiento rebelde quede satisfecha mediante toda suerte de maniobras espúreas
que, con presencia de tumultuarias masas y torcimiento del derecho, persigan el
quebrantamiento de la norma bajo el designio de atentar contra la integridad
del suelo patrio. Pero es que, incluso acudiendo a los atávicos parámetros
mencionados, el pronunciamiento condenatorio devendría por igual inexcusable
ante la realidad obstruccionista de miles de persones que, con abyecta
contumacia, se opusieron a los agentes del orden público, cuyo es el
democrático monopolio de la fuerza; conductas las de quienes lo propiciaron
acreedoras a las más ejemplares y disuasorias penas”
Traducció a llenguatge
normal:
El Codi penal diu que
perquè hi hagi delicte de rebel·lió cal fer ús de la força, de la violència,
però en la celebració del referèndum de
l’1 d’octubre no hi ha violència, canviem doncs el concepte de violència (la “vis” compulsiva inherente al alzamiento
rebelde quede satisfecha mediante toda suerte de maniobras espúreas) i el fem “modern”(dinámico proceso interpretativo) i la resistència pacífica (miles
de persones que, con abyecta contumacia, se opusieron a los agentes del orden
público) esdevé igual a violència
física amb armes, atès que la finalitat (interpretación
teleològica) era obtenir la
independència de Catalunya, és a dir, acabar amb la unitat d’Espanya (contra la integridad del suelo patrio).
Dit d’altra manera, si
el Codi penal diu una cosa, cal que digui una altra per aconseguir castigar
amb molts anys de presó (las más ejemplares y disuasorias penas).
I tot amanit amb un
llenguatge que no tothom pot entendre, però d’això es tracta precisament.
Compliment dels principis internacionals de dret penal = zero.
Vull acabar recomanant
la lectura d’un llibre “Esperança i llibertat” d’en Raül Romeva (Ara llibres).
Llegir-lo implica respirar fondo, implica tastar dignitat, i saber que tenim un
camí per davant costerut però que ens
durà a la “difícil i merescuda
llibertat”, tal com va dir en Salvador Espriu.
Maria Teresa Massons
Maig 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada