PASSEN ELS ANYS
En Franco va morir l’any 1975, fa 47 anys i mig. 47 anys són força anys, quasi tothom que era jutge o policia o militar en aquell moment o és mort o jubilat i en teoria les noves fornades haurien de ser “democràtiques” pel que fa als drets de les minories nacionals i no és així.
Esclar que formar part d’un col·lectiu no vol
dir tenir la mentalitat de qui governa. Quan era jove, en fer oposició per ser funcionària a
l’ajuntament de Barcelona vaig jurar (com havien fet els funcionaris que
m’havien precedit) la meva adhesió als ”principis del Movimiento Nacional
Sindicalista”, atès que era cosa imprescindible per obtenir la feina.
Vaig mentir, vaig perjurar a l‘igual que la immensa majoria dels companys
funcionaris. Ja s’entenia que per poder treballar tant feia ser perjur. I va de
passada, que segons quins juraments ja quedava bé no ser-hi d’acord. El Govern
i l’alcalde eren franquistes, però no tots els funcionaris ho eren.
La cúpula judicial espanyola també ha de
manifestar la seva adhesió a la Constitució (que és la font de la democràcia
actual a Espanya). Un estat democràtic vol dir, entre altres coses, que es respecten els drets fonamentals i els
jutges han de respectar la llei. Respectar la llei vol dir, doncs, que les Corts
legislen i el poder judicial es limita a aplicar, no pot innovar ni
canviar lleis.
El professor Ferran Requejo ha publicat un
article on parla de les tres Espanyes. Una frase molt coneguda i repetida del
poeta Antonio Machado diu “Españolito que vienes al mundo, te guarde
Dios: una de las dos Españas ha de helarte el corazón”. Machado era
andalús, de l’Espanya castellana i pensava en termes de dretes i esquerres que
eren molt virulentes durant la Segona República. Els drets de les minories
nacionals no li eren prou rellevants.
El professor Requejo diu altrament. Escriu
(Ara, 18/III/2023) que la visió tradicional de dues Espanyes no serveix, perquè
hi ha tres.
1. L’Espanya “conservadora” (monarquia,
catolicisme, nacionalisme uniformista) i que ha establert dictadures i
polítiques autoritàries més proclius a les classes dominants
2. L’Espanya “progressista” més laica i
republicana, més liberal i procliu a les classes populars
3. L’Espanya d’unes nacions minoritàries a
les qual l’Estat mai ha acomodat o reconegut políticament.
És a dir, la segona pot ser més progressista
en alguns àmbits (drets socials, feminisme), però no en altres, com ara els
drets nacionals dels no castellans o llurs llengües. Aquesta segona Espanya
pacta o no, segons li convingui, amb la tercera, sempre i quan sigui als àmbits
que considera acceptables.
El professor Requejo al seu article continua
desenvolupant la seva teoria i recomano
llegir-ho. Explica com la dos primeres Espanyes rebutgen de manera
continuada la diversitat de solucions possibles dels estats plurinacionals amb
una democràcia respectuosa. A Espanya fallen dos pilars essencials a l’estat de
dret: la separació de poders i un poder judicial imparcial. Per a la cúpula
judicial la conveniència de la seva “nació” està per sobre dels principis
democràtics. Així s’entén que la recent reforma del delicte de malversació que
exigeix que hi hagi afany de lucre, quan s’aplica als independentistes catalans
es passa per alt, s’ignora, perquè condemnar segons qui és defensar la seva “nació”.
47 anys són molts i hi ha hagut prou temps
perquè jutges, policies i militars haguessin adquirit una mentalitat
democràtica, però no s’ha esdevingut. Que els catalans o els bascos siguin
espanyols per força ho consideren normal. Esclar que per a ells la solució ideal és que esdevinguem castellans. Com va
dir un Ministre d’Educació del Govern de Rajoy: “Hay que españolizar los
niños catalanes”.
I per això per a molts espanyols nosaltres som culpables
de no voler renunciar a la nostra identitat i cal pagar per això.
El “procés” ha posat de manifest la
insuficiència de la democràcia espanyola, però hi ha una cosa que no cal
oblidar: l’autodeterminació dels pobles com a exercici democràtic va en el
sentit de la història. Fa anys quan jo lluitava perquè les dones tinguessin
igualtat d’oportunitats, més d’una persona em deia que estava equivocada o
perdia el temps i jo responia: El feminisme va en el sentit de la història. I
així s’ha esdevingut.
La llibertat dels pobles també.
Maria Teresa Massons
Març 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada