”GUERRA SÍ, GUERRA NO”
A Europa malauradament tornem a tenir una
guerra. Tenir guerres ha estat constant a la història d’Europa. Des que tenim
notícies escrites, saben que els romans van envair una part d’Europa habitada
per altres pobles (celtes, ibers i molts més) i que els bàrbars (és a dir:
gots, saxons, alans, huns i molts més) la van tornar a envair. I que a l’Edat
Mitjana els dirigents eren guerrers. Si a Catalunya construíem castells per
defensar-nos dels moros, també ho fèiem per defensar territoris comtals, vescomtals, de bisbes,
d’abats entre ells també per
defensar-nos de Castella i França. I alhora conqueríem València, Balears,
Sicília, Nàpols, Còrcega, Sardenya ... I vam tenir guerres civils (nyerros i
cadells...) i la dels Segadors i la de Successió i la dels Francesos i la Gran
i les carlinades i la Civil.
Amb tot, hi ha una millora. L’economia al
temps dels romans es basava en tenir esclaus, de l’esclavisme vam passar al
feudalisme (que implicava l’existència de pagesos de remença i altres mals
usos, injustos però legals). A partir del segle XVI, ja lliures, tot i no tenir
democràcia, l’economia va anar milorant. Amb la industrialització van arribar
les lluites obreres a una Catalunya dins una Espanya no democràtica. Ara tenim
una democràcia prou limitada i imperfecta i portem 80 anys sense guerra. La
repressió actual és judicial, policial i econòmica i continuem lluitant, però
sense armes de foc.
Un cop acabada la Segona Guerra Mundial que
és la pitjor que mai ha hagut pel nombre de morts, per l’Holocaust i per l’ús
de els bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki, semblava que a Europa es
renunciava a l’ús de les armes. Hi va haver, això sí, la “guerra freda”. A un
costat Estats Units i aliats i a l’altre
la Unió Soviètica i aliats. Això va semblar que amb la caiguda del Mur de Berlin
l’any 1989 havia acabat i Europa iniciava
una etapa de pau, prosperitat i cooperació.
Però les independències de països abans
dominats per la URSS va donar lloc a la guerra dels Balcans i ara la guerra d’Ucraïna.
Fora d’Europa hi ha hagut i continua
havent-hi un seguit de guerres i, entre elles, la més coneguda de totes és la
guerra que té Israel amb els veïns que han decidit que no té dret a existir.
Quan la guerra de l’Irak va haver un moviment
col·lectiu i important anomenat “No a la guerra”. Es considerava que era una
guerra imperialista i no justificada amb l’excusa de l’existència d’armes de
destrucció massiva. Val a dir, que l’excusa va ser servida en safata de plata
pel mateix Sadam Hussein quan va
anunciar que disposava d’aquest tipus d’armes i va negar l’entrada als
inspectors de la ONU (tot i haver-se compromès a no impedir-ho després de la
guerra del Golf) i cal recordar que prèviament havia gasejat els kurds al nord i els xiïtes
al sud. I a més havia fet un intent d’assassinat del president Bush d’Estats
Units a l’inici de la guerra del Golf.
La guerra d’Ucraïna és una invasió i l’excusa
de la necessitat de desnazificar o
considerar una amenaça i una agressió que Ucraïna tingui un govern no pro-rus i
desitjar formar part de l’OTAN, és radicalment insostenible.
És a dir, si injusta era la invasió d’Irak,
tot i que Sadam Hussein era un dictador terrible i provocador, més injusta
encara és la invasió d’Ucraïna que té un govern democràtic lliurament elegit i
pacífic. Però les escasses manifestacions de “No a la guerra” han estat perquè
no s’enviessin armes a Ucraïna i Rússia podés envair sense problemes.
Quina és la diferència essencial, doncs? La
invasió d’Irak estava capitanejada per Estats Units i això per a algunes
persones ja és dolent de manera
automàtica i pel que fa a Ucraïna està feta per Rússia i per a algunes persones això no és tan
dolent. És un automatisme d’esquerra dogmàtica no democràtica. I d’ultradreta
també perquè li agraden els règims autoritaris.
Europa massa sovint s’ha refugiat en la
paraula “diàleg” per estalviar-se compromisos reals per la pau i la justícia.
Quan Rússia tenia tot de soldats i armes a la frontera ucraïnesa no es limitava
a intentar el diàleg, és que a més deia
que no hi hauria invasió, cosa que
estava clara per a Estats Units. Putin no ha enganyat, Putin ha mentit i Europa
s’ha deixat enganyar. Europa ja no havia fet res quan Crimea i el Donbass, ni
quan la guerra de Síria, ni vol que es faci res amb l’Iran (país que diu i rediu que vol destruir
Israel i que també diu que necessita energia nuclear per a finalitats civils,
tot i tenir un excés de pous de petroli que fan la energia nuclear innecessària
i ser a més una dictadura clara).
La guerra d’Ucraïna és diferent perquè és una
lluita per la democràcia i perquè per
primer cop a la història ha estat condemnada de manera universal (amb les
poques excepcions esperables). Això és nou en la història del món.
Hi ha guerres justes i injustes. Les
estrictament defensives són justes i sigui la guerra que sigui no es poden
atacar objectius civils, ni maltractar presoners, etc.
La pau, el diàleg real abordant la realitat i
els desitjos de les poblacions de manera democràtica és el camí. És el que
Catalunya ha triat.
Fa 3.000 anys el profeta Isaïes (2,4) va dir:
“Forjaran relles de les seves espases i falçs
de les seves llances.
Cap nació no empunyarà l’espasa contra una
altra,
Ni s’entrenaran mai més a fer la guerra”.
Hem passat de fer la guerra sistemàticament,
de tenir esclaus, de senyors feudals guerrers opressors de pagesos, de
bandolerismes senyorials, de guerres entre països un cop i altre i hem arribat
a les armes nuclears, de destrucció massiva universal.
Ara hem de caminar vers la justícia i la pau,
escoltant de debó i amb democràcia. És l’únic camí i confio que la humanitat de
mica en mica el sabrà trobar. És feina de tothom, de tothom sense excepció.
Maria Teresa Massons
Març 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada