CONSTRUIR ESPANYA TOT
DESTRUÏNT-LA
El cronista Ramon Muntaner quan tenia 10 anys i vivia amb els pares a Perelada va veure com els pares hostatjaven l’any 1.275 a casa seva el rei de Castella, Alfons X el Savi, que anava cap a Bellcaire (Llenguadoc) per entrevistar-se amb el papa Gregori X i demanar-li que el nomenés emperador.
La gestió va ser fallida i Ramon Muntaner ho explica a la seva Crònica sobre els reis catalans que va escriure quan ja era gran.
Ho explica i se n’alegra del fracàs del rei castellà. Volia ser nomenat emperador i això podria significar que Catalunya quedava per sota seu, com a mínim teòricament. I d’aquí la satisfacció de Ramon Muntaner per la frustració reial.
No era el primer cop que un rei castellà intentava ser emperador. Alfons VI, rei de Castella i Lleó, ho havia intentat l’any 1086. El motiu adduït era que els reis de Lleó, descendents de Pelayo d’Astúries (aquell de la batalla de Covadonga que els historiadors seriosos consideren mítica), es consideraven descendents del darrer rei got, en Roderic i atès que els visigots dominaven tota la península i Alfons VI acabava de conquerir l’antiga capital, Toledo, creia que li esqueia el títol d’emperador d’Hispània.
Novament ho va intentar un altre rei castellà: Alfons VII l’any 1.135 també sense èxit. Dit d’altra manera, hi ha una constant històrica dels reis castellans de creure que estan cridats a dominar tota la península, anomenada Hispània pels romans, i que només els castellans mereixen aital honor. Els hi correspon de manera natural, per designi diví.
Isabel I de Castella i Ferran II de Catalunya es van maridar. Sovint hem sentit allò de “Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando” que significa: “Tanto monta, monta tanto, Castilla como Aragón”. Cadascú era rei de la seva part fins que el net Carles I va esdevenir rei únic de dos regnes separats, cadascú amb la seves lleis, costums, institucions, monedes, parlaments i idiomes. Sense barreja i lliures.
El comte duc d’Olivares, al segle XVII diu al rei Felip IV de “les Espanyes”: “Tenga vuestra Majestad por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España quiero decir, Señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sinó que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza, serà el Príncipe más poderoso del mundo”.
Castella va perdre Portugal i no és el país més poderós del món, però a partir del rei Borbó, Felip V, prou que se n’ha sortit “pel dret de conquesta” en reduir a tothom a la uniformitat castellana. Com han dit els historiadors: Castella va construir Espanya. Va construir destruint a qui no era igual. Aquesta manera de construir és la destrucció d’Espanya, d’una Espanya que en principi era una realitat física i res més, però que per l’atàvic afany imperialista se’n va fer un artefacte polític, que avança com una mena de piconadora, aixafant tot el que troba per davant: construir tot destruint i li agrada prou, i a més tampoc se n’està d’estrafer les paraules perquè diguin el que no és.
Franco al Nadal de l’any 1972, en plena dictadura feixista, va dir que Espanya havia trobat “el sistema de democracia abierta y de autenticidad representativa que conviene a las aspiraciones nacionales”.
Quan els polítics espanyols d’ara s’omplen la boca dient que tenim una “democràcia plena”, tenen d’on aprendre: de Franco i d’altres de semblants. Una constant històrica.
Cal marxar, així que sigui possible.
Maria Teresa Massons
Febrer 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada