SI NON È VERO, È BEN TROBATO
Això diuen a Itàlia quan una cosa potser no
és certa, però en tot cas sembla certa. I això és el que s’esdevé amb l’afirmació del comissari Villarejo sobre el Centre
Nacional d’Intel·ligència -CNI- (policia secreta de l’Estat i responsable de
les clavegueres policíaques, mol especialment pel que fa a Catalunya).
Es veu que convenia “donar un ensurt” a
Catalunya i llavors, en conseqüència, caldria protegir-la i enviar policia nacional
i guàrdia civil. Al capdavall des de
Madrid sempre se’ns ha dit que Catalunya necessita la protecció espanyola, que
sols no ens en podem sortir. I, a més, davant la celebració del referèndum era
utilíssim que els mateixos catalans (aquells que són a Ciutadans, PP...)
demanessin que arribés la policia espanyola, que era urgent i necessària. I per
assegurar el tret, els Mossos d’Esquadra no tenien accés a la informació internacional, que tots sabem
indispensable per lluitar contra el terrorisme. És a dir, els Mossos havien
d’actuar amb una mà lligada a l’esquena i així va ser i se’n van sortir prou
bé.
Els partits espanyolistes tenen el seu
argument: en Villarejo no té credibilitat (com s’esdevé amb la immensa majoria
de delinqüents jutjats, però això no impedeix investigar el que diuen quan
cal). Per això el President Aragonès va dir que si no hi havia res, que costava
comprovar-ho? Però no, que l’imam s’havia relacionat amb el CNI és cosa
provada, però com i per a què? Aquí la foscor és absoluta.
Les llicències per edat del Parlament
Sempre he pensat que un dels avantatges del
Procés és que Espanya s’ha posat a mirar amb lupa als polítics catalans per tal
d’acusar-los del que han fet i del que no han fet també. Que els mirin amb
lupa, mentre sigui amb honestedat i per allò real, a mi ja m’està bé. Si
“democràcia” vol dir en grec “govern del poble”, si no hi ha control, no hi ha
govern, no n’hi ha prou amb votar de quan en quan.
De vegades hi ha conductes legals, però inacceptables,
i això és el que passa amb les “llicències per edat” de funcionaris del
Parlament. Els polítics que van negociar ho van acceptar i els sindicats que ho
van demanar també eren deshonestos. Cobrar per no treballar i amb un molt bon
sou és escandalós.
El que és cert és que la Generalitat sol pagar
sous per sobre del mercat. Normalment quan hi ha protestes laborals els
sindicats reclamen diverses millores i
la principal sol ser el sou, augmentar els ingressos. A Sanitat i Ensenyament
hi ha hagut vagues i el que es demana és més metges i infermeres, més mestres,
no més sou, perquè , per exemple, els mestres saben que cobren mes que els
mestres d’escoles privades i concertades que tenen sous segons Conveni.
El 20 de gener s’ha publicat un article[1] on per justificar que els
metges haurien de cobrar més, es parla de la remuneració dels metges alemanys o
anglesos. Països més rics i sense
dèficit fiscal com tenim a Catalunya. Els funcionaris tenen un seguit de
privilegis, com ara que no perden sou durant els tres primers mesos d’una
malaltia i, sobretot, que “la casa no plega”. Però això no justifica uns sous
molt per sobre del mercat (entenent per mercat allò acordat en els convenis
laborals). Un uixer al Parlament cobra 3.823€ mensuals i un telefonista,
3.834€. I no parlem dels càrrecs superiors, perquè que el sou del Secretari
General del Parlament (ve a ser una mena de gerent) sigui de 18.000 € mensuals,
és un escàndol, encara que les “llicències per edat” no existissin. Als
polítics els resulta fàcil ser generosos amb els diners que no surten de la
seva butxaca. Estic d’acord amb que
guanyar un bon sou és cosa bona, però quan són diners públics que no són un pou
sense fons, algun altre servei, com ara els serveis socials, paga la factura.
Els serveis socials atenen a les persones més vulnerables.
Finalment una anècdota dels primers temps de
democràcia. Amb les primeres eleccions democràtiques dels ajuntaments es van
renovar alhora els càrrecs a la Diputació de Barcelona. I es va descobrir que
hi havia una quantitat sorprenent de dones de fer feines: ni que haguessin
hagut de netejar les fulles dels arbres del pati de tarongers diàriament! Es va
decidir presentar-se ben d’hora, quan es feia la neteja per conèixer les
treballadores. I, només unes quantes hi eren, unes quantes que feien la neteja
diària i... la resta? Eren les esposes de càrrecs que havien arranjat uns contractes ful que
permetien cobrar sense treballar (els sous no eren astronòmics, però eren). A
partir d’aquell moment la plantilla de dones de fer feines va esdevenir
correcta. El franquisme tenia les seves corrupcions, unes de grans i altres
de petites.
Maria Teresa Massons
Gener 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada