REVISTA MENSUAL SKORPIO Nº 79 MARÇ 2021 PÀG. 1 " HABITATGE SOCIAL " MAITE MASSONS

HABITATGE SOCIAL, QUÈ ESTÀ PASSANT?

 

Fa uns 20 anys vaig tenir una visita als serveis socials de l’ajuntament de Barcelona  d’uns treballadors socials de Suècia i vam parlar d’habitatge social. Em van dir:

 

“Tot el nostre habitatge social és de lloguer i cada any comprovem els ingressos de cada família i si han millorat econòmicament, prou per anar al mercat lliure, han de marxar i l’habitatge queda per a una altra família necessitada”

 

També recordo que l’any 1966 estava fent les meves pràctiques professionals com a estudiant de treball social a Rochdale (Lancashire, Anglaterra). Vaig acompanyar  una col·lega a  visitar una família vulnerable, i em va dir: “Quan vaig conèixer la família vivia tan malament que vaig demanar un habitatge social, però tot i que el tenen, la família continua tenint molts problemes”

 

Bé, cap d’aquestes coses s’esdevé a Catalunya: ni es controlen cada any els ingressos familiars, ni s’aconsegueix un habitatge social ràpidament. Hi ha una molt llarga llista d’espera.

 

Tot i que sembli paradoxal, el cas és que se n’ha fet molt i molt habitatge social. Es va començar  cap a 1925, amb el que s’anomenava “Cases barates”. A Barcelona hi havia:   Can Peguera, Baró de Viver,  el Polvorin, el Governador,  Bon Pastor, Eduard Aunòs,.. i més endavant es van construir el que s’anomenava “polígons”: Besós, Trinitat Nova, Montbau, Almirall Cervera, la Mina, Torre Lloveta, Can Clos, Guineueta, Canyelles, Verneda Vella i també habitatges a altres llocs: Nou de la Rambla, Pi i Molist, Vallbona, av. Icària, Can Ferreró,.... i molt més.

 

També “La Obra Sindical del Hogar”  va construir polígons: La Pau, Verdum i fora de Barcelona es va construir per ajuntaments o altres institucions: La Gornal, Sant Roc, Cinc Roses, Sant Ildefons.... i més.

 

Aquests habitatges de bon principi tenien un lloguer baix i,  quan la llei franquista els  va congelar,  les famílies que hi vivien, tot i que molts habitatges sovint eren extremadament petits (40 m²) i amb molt poques comoditats. disposaven d’un habitatge baratíssim. L’administració pública.  que n’era propietària, s’havia de fer càrrec de les despeses de reparació i allò va esdevenir un pou sense fons i caríssim. A més sovint hi havia impagaments de lloguer i que l’administració desnoni una família vulnerable és quasi impossible, tot i que pot haver situacions d’abús.

 

La solució va ser vendre els pisos a preus molt i molt raonables. Es va anar construint i venent sota preu de mercat, fins que quasi bé es va deixar de tenir habitatges socials. A l’inrevés de Suècia i Anglaterra!

 

Cal dir que a Catalunya els estadants van comprar els habitatges, amb tots els inconvenients  per al parc d’habitatges socials que hem explicat, però moltes famílies se’n van beneficiar. A Madrid, la Sra. Ana Botella, alcaldessa del PP, va vendre  habitatges socials a un fons voltor a un preu de 22.000.000 d’euros per sota del preu del mercat. El Tribunal de Comptes (aquest tribunal que juntament amb altres ja ha espoliat 17.000.000 d’euros als nostres polítics) ho va donar per bo. És clar que la Sra. Botella és independentista castellana i opressora a Catalunya i això està molt ben vist a Madrid.

 

Després de les vendes generalitzades  va venir la crisi:  els sous van augmentar poc i els lloguers molt,  cada cop més, i quan molt gent es va quedar sense feina va arribar l’explosió i aquí estem.

 

Encara hi ha un altre problema. Molts polígons amb el temps han esdevingut barris molt degradats, i tot i que els que hi vivien havien esdevingut propietaris, no van cuidar les zones comunes (s’havien acostumat a que ho fes l’ajuntament o la Generalitat), que es van anar deteriorant tant i tant, que ara en alguns casos l’administració pública es troba amb la necessitat d’enderrocar blocs d’habitatges, reallotjar qui hi viu i... tornem a començar.

 

Cal urgentment fer una planificació de país i aprendre d’altres països amb més experiència i tradició d’atenció social. Amb tot, la crisi del 2008 i ara la pandèmia, ho fa molt difícil. Els errors polítics sempre es paguen i els pateixen els més vulnerables i no els responsables. Ens cal un  gir de 180 graus i més diners dels que hi ha.

 

Maria Teresa Massons

Març 2021