La regió del
Quebec al Canadà ja ha fet dos referèndums sobre la independència. La
constitució del Canadà no diu que les regions o les diverses parts del país es
puguin independitzar, però el Govern va fer una consulta al Tribunal Suprem
(equivalent al nostre constitucional) que va respondre que tot i que la
independència d’una part no hi és, la constitució es basa en al democràcia.
Resultat: si els ciutadans demanen un referèndum sobre la independència s’ha de
fer (no a tot el Canadà, es clar, només al Quebec que és qui ho demana) i si hi
hagués una majoria per la independència, caldria començar les negociacions per
assolir-la.
A Espanya, ja
sabem el pa que s’hi dona. L’exercici de la democràcia s’interpreta com “respectar
el que diu la Constitució”, és a dir, segons diuen “democràcia és no votar” (si
allò a votar no agrada al poder). Jo diria que si la Constitució esdevé una
presó, s’ha traït la Constitució o com a mínim els principis bàsics. Encara més
clar: com va dir un periodista a Madrid “La unitat d’Espanya està per sobre de
la democràcia i de la veritat” Spanish style!
Abans de 1714 a
Catalunya era diferent i des de feia molts i molts anys.
El rei Alfons el
Benigne (segle XIV), pare del rei Pere III el Cerimoniós, es va casar dos cops. La segona vegada va ser
amb Leonor de Castella, que atès que hi
havia dos fills del primer matrimoni, va voler deixar als seus fills una bona
herència i va convèncer al Rei de donar un seguit de pobles i castells situats
al País Valencià, cosa que no va agradar als habitants.
Guillem de
Vinatea en representació de la població es va queixar i va demanar continuar
depenent directament del Rei, no passar a dependre dels fills. El Rei va tornar
enrere.
La Reina
evidentment es va disgustar molt i va dir al seu home: “Señor, no
consentiria el rey Don Alfonso de Castilla, hermano nuestro, que él no los
degollase a todos”
El Rei va
respondre: “Lo nostre Poble és franch e no sta sotsjugat com lo poble de Castella,
car el qui el formen nos tenen a Nos com a Senyor et Nos los tenim a els com a
bons vassalls e companys”
Franch en català
antic vol dir lliure i l’actitud del rei de Castella és la manera nostrada
castellana d’aplicar la política: el tan tradicional “ordeno y mando”.
Pedro Murillo
Velarde, castellà del segle XVII diu dels catalans: “Amantes con demasía de
la libertad. Más confiados en sí mismos de lo que debieran, son laboriosos
enemigos del ocio y se aplican con felicidad a las letras”.
I també al segle
XVII Francisco de Quevedo diu: “Que gente más extraña esos catalanes, que
creen que el señor ha de servirles a ellos, en lugar de servir ellos al señor”
Estimar la
llibertat i confiar en nosaltres mateixos no és correcte, vist des de Castella.
Ni tampoc exigir responsabilitats als polítics. Són paraules força actuals.
Ara les opinions
negatives de fora estant sobre Catalunya s’han ampliat: si demanem la
independència estem bojos, ens enfonsarem en la misèria, serem uns pàries, som
uns nazis, som uns populistes...
Hi ha però, qui
no diu el mateix. Suso de Toro (Ara 17-2-2017) escriu: “El Regne d’Espanya
podrà creure que pot seguir sent el mateix de fa set anys, però Catalunya ja no és la mateixa des que va
emergir un subjecte polític de milions de ciutadans i ciutadanes. Tot i que Espanya
negui la realitat, Catalunya està apoderada i és una nació. I això sí que ho sé
segur”.
No farem més que
seguir la nostra tradició: Estimar i
lluitar per la llibertat. Endavant!
Maria Teresa
Massons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada