dilluns, 11 de juny del 2012
REVISTA SKORPIO Nº 11 JULIOL-SEPTEMBRE 2012 PÀGINA 6 LES NOSTRES MUNTANYES AL LLARC DELS TEMPS
LA PRIMERA REVISTA D'ESCACS IINTERES SOCIAL
Abril/Setembre 2012 11
LES NOSTRES MUNTANYES
AL LLARG DELS TEMPS
Més d'una vegada he escrit sobre les distints utilitats per al bé
humá que alllarg dels temps han acollit les muntanyes del nostre
entorno La gent jove ri'haurá sentit parlar més d'una vegada
que s'hi conreava la vanya; i molts deis més grans hem vist i
treballat sobre les mateixes petjades que hi han deixat els nostres
avantpassats en distintes époques, Havien acollit el conreu de la
vinya un llarg temps, fins que va ser pastura de la tantes vegades
recordada fil.loxera.
Em detenc una mica sobre aquest fet de tal malaltia letal. A
mitjants del segle 19 la fil.loxera va acabar amb la vinya de la
Catalunya Nord i d'allá va travessar la frontera l'any 1879 per
debastar-la també al Principat. Va irrompre a les nostres comarques
mentre a l'altra banda deis Pirineus ja acabaven de replantar dita
explotació amb serrnents resistents al virus importades d'América,
L'administració francesa va tenir cura de la restauració, cosa que
no va passar aquí, la monarquia espanyola va donar I'esquena a tal restauració.
D'aquell conreu n'arriba als postres dies una penja evident: són els marges de pedra posada en sec que constituía part de les rases a fi d'evitar
l'erosió per les fortes pluges. Les rases servien també de passadissos i que hi són a mils per aquestes muntanys, aixó sí avui, molt més
malmeses que seixanta anys enrera. Els arrossegalls dels arbres durant les tales, sosmogudes per les arrels i la propia erosió hi han fet forca
destrall. Pero mai quedaran del tot esborrades.
La població d'arbres que avui coneixem no s'ha fet en trenta anys ni amb cent va comencar tot seguit després de la pérdua de la vinya. En els
meus primers anys encara hi havia muntanyes despullades d'arbres pero plenes amb bardisses, matolls, herbes i altra vegetació boscosa, també
algun cep bord encara hi restava com a testimoni de tal conreu.
Vaig veure plantació de pins en algunes d'aquestes muntanyes mitjantsant la má d'obra humana; altres, per la propia naturalesa. D'aquesta
manera el pi blanc, o bord com en déiem, s'hi va establir en escampar-se'hi diminutes llavors que el vent, la pluja i els hi ha arrossegat.
Les vessants de cara a solell i a primera línia de cara el mar, acollien l'explotació deis garrofers. Feia alegria collir la garrofa perqué en qüesito
de minuts un home n'omlia una saca de cinquanta o seixanta quilos. Aquesta especie no va poderresistír les históriques glacades de l'any 1956,
la primera ens va sorprendre el dia 2 de febrer i es van succeir fins els últims dies d'aquell mes.
EIs vull parlar d'una planta boscana, tots n'hem sentit parlar. EIs poetes de la nostra terra sempre han posat una brillant pinzellada a les seves
flors de perfum captivador. Jo li die "la reina de les flors boscanes", En altres temps els col.legis anáven a collir-ne les flors a cistells per fer
les llargues catifes deis carrers per on havia de passar la Processó de Corpus Christi. El color groc de ginesta i el verd de fulles de rondó eren
els colors que engalanaven carrers de terra o esfaltat.
Pero la ginesta tenia una altra gran utilitat: els lligalls per lligar les faixines, sense la ginesta no sé s'hauria inventat per tal afer sense abocar-hi
despesa monetaria. 1era bo perseguir.la perqué sempre rebrotava ufanosa i mai es feia vella.
En l'epoca deis nostres primers anys hi havia un tragí de carros que transportaven les llenyes i carbó; també els troncs, aquests destinats cap
a les serralleries per la fusta, que els boscos produien. Hi havia petites empreses dedicades a aquest trasport, que norrnalment carregaven els
seus carros amb la materia pesant, soques i troncs. Les faixines, que era llenya lleugera solien transportar-les els petits pagesos que al camp no
tenien prou feina per donar al seu cavall o mul i compaginaven aquest treball amb la feina de la terra. Feines que donaven vida a molta gent.
Molts homes s'hi feien el jornal i les muntanyes ho agraíen amb els arbres més oxigenats per l'aire que hi penetrava millor per les branques.
Mentre molta gent es guanyava la vida a les nostres muntanyes hi havia un poeta que pujava al cim d'una muntanya per recitar algun deis seus
poemes. Pregonava als quatre vent com estimava una planta boscana, o el seu poble. El cim de la Guardia era ellloc preferit per lIoar la seva
estimada flor, en portava un bri al trau de I'americana tot I'any. Gairebé tots els seus poemes en portaven una pinzellada. 1així molts vam saber
com era de potent la seva veu, que volava cap una banda o I'altra, segons la direcció del vent. La gent gran ja sap de quí parlo. Pels joves que
no n'han sentít ni parlar els die que era el poeta de Pineda, Josep Brugada i Vilaró, Més conegut per, en Pep del Sant Pare (1898-1970)
Isidre Mollfulleda i Verdaguer
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada