Amb dents esmolades i ungles esgarrinxoses
Si cal plantant cara amb dents esmolades i ungles
esgarrinxoses, a peu i a cavall, contra vent i marea... amb un afany de
llibertat incorruptible (Furest,
Gerard “Decàleg irreverent per a la defensa del català”, Núvol , El Digital de
Cultura, Barcelona, 2021, pàg. 154).
L’any 1714 va arribar a Catalunya José Patiño que al seu informe a la Cort Reial de Madrid diu que els catalans
“Son apasionados a su patria, con tal
exceso que les hace perder el uso de la razón, y solamente hablan su lengua
nativa”.
Anem per parts: que els catalans parlin català per a Espanya era i és un
problema i com que en tres-cents anys no han pogut acabar amb el català, ara
s’han inventat això del “bilingüisme”, que ens expliquen és una riquesa.
Riquesa que eviten curosament per a ells mateixos.
Un dia vaig haver d’anar al metge i vaig parlar en català (allò de la
llengua “nativa”) i la metgessa em va dir que parlés en castellà, altrament si
no m’entenia no em podria atendre bé. “Lo digo por su bien” va afegir. Vaig
passar al castellà perquè amb febre i mal a tot el cos tenia difícil plantar
cara.
No va acabar aquí la cosa. Al cap de poc la metgessa monolingüe va
sortir a la sala d’espera i em va etzibar: “Hay que saber hablar más lenguas”.
Aquesta és la posició bilingüista clàssica: els catalans hem de parlar castellà
i els que ho prediquen es mantenen monolingües. Altrament hi ha el perill que
els catalans facin servir la llengua
“nativa” arreu a Catalunya i això s’ha
d’evitar.
Parlar diverses llengües és bo i útil (jo en parlo quatre, entenc sis i
puc llegir en tres alfabets –llatí, grec i hebreu-). Però el que no és
acceptable és que amb l’excusa d’un
bilingüisme que podria ser additiu, la intenció i la pràctica força agressiva és
un bilingüisme substitutiu que elimina el català.
Com em va dir un castellà que vivia a Catalunya: “Entiendo el
castellano, però no lo quiero hablar. No importa que muera un idioma, cada día
mueren muchos” Que el català morís ja li estava bé, però donar exemple fent
morir la seva pròpia llengua deixant de parlar-la, això no, mai de la vida!
Aquests que branden el 25%, el que volen realment és que s’esdevingui allò que va legislar Espanya l’any 1715 quan
va prohibir “Escribir ni hablar en ella (la
llengua catalana) dentro de las
Escuelas”. Fa 307 anys i... continuen.
Hem de procurar no perdre mai les formes, però quan convé: Si cal plantant cara amb dens esmolades i
ungles esgarrinxoses, a peu i a cavall, contra vent i marea... amb un afany de
llibertat incorruptible.
Pensem-ho cada cop que ens passem al castellà així que veiem algú que
potser no parla català. Pel que a mi fa, si mai un metge/ssa em torna a dir
que parli castellà pel meu bé li diré
que fer-ho fa malbé la meva salut psíquica, perquè no poder parlar la meva
llengua a la meva terra és discriminatori i humiliant.
És una feina de cada dia i
continua. No hem de cedir ni un mil·límetre.
Maria Teresa Massons
Agost 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada