Temps era temps
Tothom ha patit pels incendis de boscos arreu
de Catalunya. Entre els llamps de les turmentes seques i les espurnes de les
màquines de fer la collita de cereals, els focs s’encenien un darrere l’altre i
els bombers i tots el que hi ajudaven esdevenien herois.
Ens diuen que els boscos s’han de gestionar a
l’hivern, que un bosc brut és un perill. A la televisió es veu com tallen un pi
roig recte i alt i en fan fusta bona
El problema és que les pinedes de pi roig són
a una zona limitada i que generalment té menys incendis. El problema són els
boscos de pi bord, d’alzines i roures que és el que es troba arreu i, a més,
els alzinars tenen un ric sotabosc, un fantàstic sotabosc (estepes, galzerans,
brucs, arítjols, heures, bardisses, rosers bords i....). Gestionar, és a dir,
mantenir net és dur, molt car i més enllà d’un xic de llenya d’alzina no se’n
treu res. Absolutament res.
Per tallar l’alzina cal en primer lloc obrir
camins, o sia, començar posant-hi un munt de diners. Qui pot està interessat en
la gestió? Si hi ha algú, tindré molt de
gust en conèixer-lo i li desitjaré sort, molta sort.
Temps era temps, en la meva infantesa dels incendis no se’n parlava perquè no era
un problema. Les muntanyes tenien garrofers
que els pagesos llauraven i mantenien com un jardí: ni una herba
deixaven. Les glaçades de l’any 1956 va acabar amb els garrofers i el terreny ara és bosc de pi bord i alzines.
Els boscaters mantenien els boscos nets com
l’argent: hi feien feixines pels forns de pa i de cals, i també en feien carbó. El butano va acabar amb el carbó
i les feixines i més tard ho van completar
el gas i l’electricitat. Els boscaters van trobar feines més descansades
i millor remunerades.
Encara més, per exemple a la plana del Barder
s’havia plantat blat i també hi venien
pastors amb ramats de la Cerdanya a passar l’hivern. Encara hi ha les runes de
la cabana dels cerdans. Amb el temps a la plana que havia quedat erma, es van plantar
eucaliptus que es podien tallar cada deu anys si fa no fa. Doncs, darrerament
ni això: ara volen els eucaliptus tallats i assecats al mateix terreny com a
mínim un any. No solament això és un problema, és que si hi ha un foc la fusta tallada i deixada és pólvora. Els
bombers no ho agrairan.
Temps era temps anàvem d’excursió a Vallmanya
i Hortsavinyà i fèiem una costelladeta. Primer
escombràvem el terra, aplegàvem pedres i fèiem foc al mig. Amb branquillons
verds teníem la graella i quan la carn de vegades queia a la cendra menjàvem
costelles a la crac-crac. Eren prou bones. Després apagàvem el foc amb aigua i
mai de la vida va haver un accident.
Amb tot hi havia focs, però uns focs
domesticats. La Guàrdia, Montagut i Montpalau quasi cada any s’encenien i això
assegurava pastura per als ramats. Ni un arbre hi podia créixer!
Diuen que ara amb la pujada de l’electricitat
i el gas les estufes de llenya han esdevingut protagonistes, però això és per a
algunes cases, atès que la major part de la gent viu en apartaments a ciutats o
pobles grans que no tenen lloc per emmagatzemar la llenya ni sortida de fums
per a l‘estufa.
Gestió dels boscos? Temps era temps!
Maria Teresa Massons
Juny 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada