dimecres, 30 de setembre del 2020

REVISTA MENSUAL SKORPIO Nº 73 SEPTEMBRE 2020 PÀG. 1 " TAN ET COSTA PARLAR EN CASTELLÀ " MAITE MASSONS

73 TANT ET COSTA PARLAR EN CASTELLÀ?

 

Una persona de Santa Susanna un dia em va dir: Quan parlo castellà m’entortolligo.

 

Dit d’altra manera: li costava parlar en castellà, funcionava perfectament en català, cosa normal, atès que vivia a Catalunya, com un castellà que visqui a Castella, només que aquest darrer en català no s’entortolligaria, no en sabria dir un mot.

 

No és el meu cas, parlo català i visc a Catalunya i també domino molt bé el castellà, i quan soc a Madrid el faig servir sense dificultat i amb gust, igual que el francès quan soc a París o l’anglès quan soc a Londres.

 

Quan soc a Catalunya o al País Valencià o a les Illes em costa parlar castellà, i molt.

 

Carme Junyent acaba de publicar un llibre:” El futur del català depèn de tu”[1] on explica perquè li costa parlar en castellà:

 

Em costa perquè sempre soc jo qui ha de renunciar a la meva llengua

Em costa, perquè fent-ho, cedeixo a l’imperialisme lingüístic [del castellà]

Em costa perquè trenco amb tot allò que m’han transmès

Em costa perquè cada vegada que NO parlo en català, porto la llengua cap a un camí de no retorn.

 

Fa un any em vaig trobar malament i vaig anar al metge, em va rebre una metgessa substituta i en començar a parlar em va dir:

 

-          “Hable castellano y la entenderé mejor, lo digo por su bien”

 

Amb febre i malestar resulta difícil reaccionar i em vaig passar al castellà, però em vaig sentir humiliada, mal atesa a casa meva. En acabar, em va dir: “Cal parlar els dos idiomes, cal ser bilingüe”.

 

No vaig dir res i vaig marxar, però em vaig sentir indignada: en primer lloc havia estat objecte d’un xantatge, perquè si parlava català, m’havien dit que jo seria responsable d’un mal diagnòstic mèdic i, en segon lloc, qui es mantenia en el monolingüisme castellà, em donava lliçons sobre parlar les dues llengües.

 

Ara, si mai em torna a passar, explicaré amb calma que el meu bé és protegir la meva salut física i també la psíquica, i això implica parlar la meva pròpia llengua i que, per tant, és la metgessa qui s’ha d’esforçar a entendre el que dic. I si parla del bilingüisme li diria que d’acord, ella l’ha de practicar, que no és una obligació meva exclusivament. No imagino un metge alemany no parlant castellà si exerceix a Madrid i un de català, tampoc.

 

El bilingüisme és una trampa i són els monolingües castellans qui el recomanen, això sí, es ben guarden de practicar-ho. A Catalunya es pot viure en castellà sense problemes i no es pot viure exclusivament en català. I, malament, si hom s’entortolliga amb el castellà, perquè se suposa que s’ha de sotmetre.

 

I no cal que em vinguin amb històries de que cal tenir bona educació i parlar castellà. Els castellanoparlants han de ser prou ben educats per no obligar un català a canviar de llengua. On s’és vist que qui ve de fora hagi de dir el que s’ha de fer als nadius? No diuen els castellans “Donde fueres haz lo que vieres”? Doncs, això mateix, que nosaltres mai imposem el català quan som a Castella.

 

He decidit viure a un país normal: només parlaré castellà amb un turista castellà, amb una persona que estigui de pas, com ho faig amb un d’anglès o de francès. Al capdavall som a Catalunya i això mateix és el que es fa a Madrid, es parla a tothora en la llengua del país, és perfectament “natural”. A més, segons les estadístiques, el 80 % dels habitants de Catalunya saben parlar català i entendre’l més del 90%. On és la necessitat de passar al castellà?

 

Encara més, si una persona vol viure a Catalunya prou temps, un any o més, vull donar-li la benvinguda al meu país, i si només li parlo en foraster (és el nom que el castellà rep a les Illes) li estic dient que no vull que un dia esdevingui català, jo vull que si vol viure aquí pugui deixar de ser foraster, que tingui la oportunitat d’integrar-se a la nostra cultura. No el discriminaré, l’ajudaré amb naturalitat a que parli català.

 

Mantenir la pròpia identitat és el dret més elemental i bàsic que tenim, si renunciem al català, si fem que esdevingui innecessari, si no el transmetem a les noves generacions, si no adquirim nous parlants, el català desapareixerà i en serem responsables, encara que això s’esdevingui de mica en mica.

 

Català, ara i sempre.

 

Maria Teresa Massons

Setembre 2020



[1]  Junyent, Carme i Zaballa Bel, “El català depèn de tu” Editorial La Campana, Barcelona, 2020 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada