73 TANT
ET COSTA PARLAR EN CASTELLÀ?
Una persona de Santa
Susanna un dia em va dir: Quan parlo castellà m’entortolligo.
Dit d’altra manera: li
costava parlar en castellà, funcionava perfectament en català, cosa normal,
atès que vivia a Catalunya, com un castellà que visqui a Castella, només que
aquest darrer en català no s’entortolligaria, no en sabria dir un mot.
No és el meu cas, parlo
català i visc a Catalunya i també domino molt bé el castellà, i quan soc a
Madrid el faig servir sense dificultat i amb gust, igual que el francès quan
soc a París o l’anglès quan soc a Londres.
Quan soc a Catalunya o
al País Valencià o a les Illes em costa parlar castellà, i molt.
Carme Junyent acaba de
publicar un llibre:” El futur del català depèn de tu”[1] on explica perquè li costa
parlar en castellà:
Em costa perquè sempre
soc jo qui ha de renunciar a la meva llengua
Em costa, perquè
fent-ho, cedeixo a l’imperialisme lingüístic [del castellà]
Em costa perquè trenco
amb tot allò que m’han transmès
Em costa perquè cada
vegada que NO parlo en català, porto la llengua cap a un camí de no retorn.
Fa un any em vaig trobar
malament i vaig anar al metge, em va rebre una metgessa substituta i en
començar a parlar em va dir:
-
“Hable castellano y la entenderé mejor, lo digo por su
bien”
Amb febre i malestar resulta
difícil reaccionar i em vaig passar al castellà, però em vaig sentir humiliada,
mal atesa a casa meva. En acabar, em va dir: “Cal parlar els dos idiomes, cal
ser bilingüe”.
No vaig dir res i vaig
marxar, però em vaig sentir indignada: en primer lloc havia estat objecte d’un
xantatge, perquè si parlava català, m’havien dit que jo seria responsable d’un
mal diagnòstic mèdic i, en segon lloc, qui es mantenia en el monolingüisme
castellà, em donava lliçons sobre parlar les dues llengües.
Ara, si mai em torna a
passar, explicaré amb calma que el meu bé és protegir la meva salut física i
també la psíquica, i això implica parlar la meva pròpia llengua i que, per tant,
és la metgessa qui s’ha d’esforçar a entendre el que dic. I si parla del
bilingüisme li diria que d’acord, ella l’ha de practicar, que no és una
obligació meva exclusivament. No imagino un metge alemany no parlant castellà
si exerceix a Madrid i un de català, tampoc.
El bilingüisme és una
trampa i són els monolingües castellans qui el recomanen, això sí, es ben
guarden de practicar-ho. A Catalunya es pot viure en castellà sense problemes i
no es pot viure exclusivament en català. I, malament, si hom s’entortolliga amb
el castellà, perquè se suposa que s’ha de sotmetre.
I no cal que em vinguin
amb històries de que cal tenir bona educació i parlar castellà. Els
castellanoparlants han de ser prou ben educats per no obligar un català a
canviar de llengua. On s’és vist que qui ve de fora hagi de dir el que s’ha de
fer als nadius? No diuen els castellans “Donde fueres haz lo que vieres”?
Doncs, això mateix, que nosaltres mai imposem el català quan som a Castella.
He decidit viure a un
país normal: només parlaré castellà amb un turista castellà, amb una persona
que estigui de pas, com ho faig amb un d’anglès o de francès. Al capdavall som
a Catalunya i això mateix és el que es fa a Madrid, es parla a tothora en la
llengua del país, és perfectament “natural”. A més, segons les estadístiques,
el 80 % dels habitants de Catalunya saben parlar català i entendre’l més del
90%. On és la necessitat de passar al castellà?
Encara més, si una persona
vol viure a Catalunya prou temps, un any o més, vull donar-li la benvinguda al
meu país, i si només li parlo en foraster (és el nom que el castellà rep a les
Illes) li estic dient que no vull que un dia esdevingui català, jo vull que si
vol viure aquí pugui deixar de ser foraster, que tingui la oportunitat
d’integrar-se a la nostra cultura. No el discriminaré, l’ajudaré amb
naturalitat a que parli català.
Mantenir la pròpia
identitat és el dret més elemental i bàsic que tenim, si renunciem al català,
si fem que esdevingui innecessari, si no el transmetem a les noves generacions,
si no adquirim nous parlants, el català desapareixerà i en serem responsables,
encara que això s’esdevingui de mica en mica.
Català, ara i sempre.
Maria Teresa Massons
Setembre 2020
[1] Junyent, Carme i Zaballa Bel, “El català depèn de tu” Editorial La Campana, Barcelona, 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada