NACIONALISME
ESPANYOL? N’HI HA?
El nacionalisme, l’amor
al propi país, és un sentiment universalment estès. Penso que el nacionalisme
en sí no és ni bo ni dolent, que tot depèn de l’ús que se’n
faci. Però hi ha qui el veu com una cosa horrible, una cosa que no hauria
d’existir, així que en aquest
escrit farem una petita anàlisi i en traurem
conclusions.
Antoni Bassas diu: “Bé,
doncs, una nació és una construcció cultural i política des d’on es contempla
la resta del món amb una mirada particular. Els catalans som perfectament
conscients que Catalunya és, tan sols,
el nom que rep al món aquella part del planeta” (Antoni Bassas, “La
nació en portada”, Rosa del Vents, 2020, pàg. 10)
Definicions de
nacionalisme autoritzades i tingudes, doncs, per certes.
Definició de la Real
Acadèmia Española:
1.
“Sentimiento fervoroso de pertenencia a una nación y de
identificación con su realidad y su historia
2.
Ideología de un pueblo que, afirmando su naturaleza de
nación, aspira a constituirse como
Estado”
Definició de l’Institut
d’Estudis Catalans:
“Ideologia i moviment que reivindica l’organització
política independent d’una nació”
Crida l’atenció que la
definició catalana serveix tant per a les nacions ja independents, com les que
no ho són, però ho desitgen. La definició espanyola en la seva segona accepció
ve a dir que les nacions que són independents no són nacionalistes. És a dir,
el nacionalisme és una ideologia que només es dona si la nació no és
independent!
Què diuen la Constitució
espanyola i l’Estatut català?
Constitució espanyola:
“Art. 2: La Constitució
es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna e
indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia
de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes
elles”
Estatut català:
Preàmbul: “El Parlament
de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de
Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament
majoritària”
Una i altra
definició responen a un pensament
diferent, es trasllueix un concepte diferent de la visió pròpia del món.
Ala Constitució
espanyola la nació està en majúscula i és quelcom donat, immutable i que a més
consagra la impossibilitat que una part del territori pensi altrament.
A l’Estatut, la nació
depèn dels que habiten al territori, si una majoria ho viu així, hi és, i si
no, no. És una posició profundament democràtica.
Això no treu que els
catalans ens hem sentit dir (i
continuarem sentim) que tenint un nacionalisme gens acceptable, absolutament
negatiu i no democràtic.
“El nacionalismo catalán
es cerrado, retrógrado, provinciano, restringido, diferenciador, alicorto y
fundado en el mito, la leyenda y la mentira (José María Carrascal, ABC,
1/7/2013).
Un dels nacionalismes
més agressius ha estat el nazisme i d’això se n’aprofiten molts per penjar als catalans el mateix.
“El nacionalisme catalán
utiliza técnicas de propaganda estalinista y nazi” (Telemadrid, 30/4/2013)
“El objectivo del
gobierno catalán es exaltar a los catalanes y provocar aversión en otras
regiones. Algo muy peligroso , como sabemos por la experiència nazi” (Pío Moa,
La Gaceta, 15/2/2013).
Per als espanyolistes atès
que per a ells el nacionalisme és cosa
dolenta, no ho són de nacionalistes (tot
i que a la Constitució la paraula nació està en majúscula!). Ja Vargas Llosa va
dir que els espanyols només són
patriotes, atès que el patriotisme es un sentiment sa i generós, d’amor a la
terra on es va veure la llum, on van viure els ancestres i el nacionalisme,[el
dels “perifèrics”] pel contrari, és exclusió de l’altre, és sempre llavor de violència (discurs
d’acceptació del premi Nobel, 10/12/2010).
Però el suposadament no-nacionalisme espanyol té un
problema. Franco va ser una dictadura nacionalista que va establir
relacions amb el nazisme alemany, és cosa evident i sabuda.
Això és una taca per als espanyolistes, molt especialment els
de dretes que encara han de condemnar
Franco. Va ser Aznar el que va “descobrir” la solució.
El nacionalisme alemany
va dur al nazisme, que és l’antítesi de la democràcia. Alemanya ho va haver de reconèixer un cop acabada la
guerra, va fer una neteja (limitada) que va incloure judicis, execucions i
presó i va proclamar que seria democràtica d’ara en endavant. Però hi havia una
paradoxa: els alemanys tenien un passat
i alhora estimaven els seu país, eren nacionalistes al capdavall. Dos filòsofs,
Jürgen i Habermas, van dir que ara el nacionalisme alemany prenia com a seus
els valors democràtics de la constitució,
era un nacionalisme constitucionalista, i per tant, democràtic.
Aznar hi va veure la
llum. Espanya, que no havia fet neteja, més aviat una transició amb una democràcia molt justeta i que en comptes de jutjar, va
amnistiar els botxins, també té una “democràcia
constitucionalista”. La diferència és que la constitució espanyola té alguns
articles no democràtics, especialment, la inviolabilitat del Rei, la defensa de
la unitat d’Espanya per l’exèrcit i la indissolubilitat territorial, però això,
es va obviar, no convenia remenar-ho. La conseqüència: tenim democràcia perquè
tenim llei, és a dir, la Constitució. Així ho va expressar Lesmes, President del
Consell Judicial l’any 2019 en la inauguració de l’any judicial: “La unitat
d’Espanya és la base de tot el dret” Tenim un “estat de dret”, per tant, no obeir les lleis, segons les interpreta la cúpula judicial, és
anar contra la democràcia. Quadratura del cercle!
Els catalans també hem
sentit i ens continuaran dient que no cal pensar en el nacionalisme identitari,
cal pensar en l’economia i altres coses que interessen tothom. Esclar, que en
parlar de l’economia, mai s’ha de parlar
d’espoli fiscal, la paraula ha de ser solidaritat (així ho diu la
Constitució).
Però als espanyols quan
els toquen la fibra identitària, això de l’economia esdevé immediatament
relatiu. Recordeu la història de Perejil? L’any 2002 sis, només sis, gendarmes marroquins van ocupar l’illot
Perejil situat a uns centenars de metros de la costa marroquina, inhabitable
però amb una dotzena de cabres propietat de pastors marroquins i amb una
dimensió que és la meitat de la més petita de les illes Medes, la de
Ferranelles. I posant a comparar, l’illa Dragonera, força petita, és 20 vegades
més gran.
De seguida es va posar
en marxa l’Armada espanyola i va atacar els sis gendarmes marroquins a
canonades, fins obligar-los a rendir-se i
fer-los fora de Perejil, plantant la bandera espanyola al lloc més alt,
279 metres. Cost de l’operació? Un milió d’euros.
Segons deien, els
catalans només pensem en temes identitaris i oblidem l’economia i els espanyols
(altrament anomenats castellans) que posen primer quan els toquen la pàtria? En
Montilla, espanyol, deia que el que
compte són els fets, no les paraules, doncs, això.
Maria Teresa Massons
Juny 20020
