ALGUNES
COSES SENTIDES QUE NO TENEN GAIRE SENTIT
Hem sentit dir i
repetir:
“Jo soc català i
espanyol, no vull haver de triar entre els dos, ni que els meus fills hagin de
triar”.
Entenc que una persona
pot sentir que té una doble identitat. Ho vaig viure a la meva infantesa: la
meva mare nascuda a Nova York se sentia alhora nord-americana i catalana, però
el que mai, mai va pensar que atès que se sentia nord-americana necessitava que
Catalunya fos part de Nord-Amèrica, ni
tampoc que seria un trauma que els seus fills haguessin de triar, perquè? Aquest
problema que ve a dir que el sentiment
de doble identitat exigeix que Catalunya sigui part d’Espanya, només passa als
espanyols. Crec que s’ho haurien de
fer mirar.
Hem sentit dir i
repetir:
“Els nens han d’aprendre
en la seva llengua materna, altrament poden patir un trauma”.
Entenc que si un nen/a
entra a l’escola i es troba amb una llengua que no és la de casa seva, tingui
al principi una certa dificultat, però els mestres saben el seu ofici i les
coses solen anar raonablement bé i passat un temps la canalla domina la llengua
de l’escola sense major dificultat. Així s’esdevé amb els nens amb pares
vinguts d’Àfrica, Àsia i molts països europeus. Sembla que aquest trauma
s’esdevé només si el nen parla castellà a casa. Crec que els pares que
exigeixen mantenir a Catalunya el castellà a l’ensenyament perquè és la llengua
materna, s’ho haurien de fer mirar.
He sentit dir i repetir:
“Cal un programa
d’història igual per a tota Espanya, perquè a Catalunya s’adoctrinen els nens a
les escoles quan expliquen història de Catalunya, en comptes d’Espanya”.
Entenc que la idea
espanyola, és a dir, castellana, és que l’escola sigui una fàbrica d’espanyols,
perquè, és clar, si tot és Espanya, el rei Jaume I, el comte Guifré el Pilós i
molt altres són “espanyols”. Que passa si una persona perd la memòria de la
seva vida passada? Passa que perd la identitat. Què passa si un país perd la
seva història? Passa que perd la identitat i adopta aquella que li diuen és la
real. Reclamar una història d’Espanya única és
tenir mala fe envers els catalans. Qui diu això, no és innocent, s’ho
hauria de fer mirar.
He sentit dir i repetir:
“Espanya és una única nació
(ho diu la Constitució), no pot haver seleccions esportives altres que les
espanyoles. I els catalans han d’anar a favor de la selecció espanyola perquè
hi juguen catalans”.
Al Regne Unit els
anglesos tenen clar que Escòcia és una nació diferent i conseqüentment en el
Campionat Mundial de Fútbol hi participa la selecció escocesa. Els escocesos hi
van a favor del seu equip que acostuma a ser eliminat prou aviat de la
competició. Llavors continuen entusiasmats anant a favor de qualsevol equip que
vagi contra l’anglès. A Anglaterra ho saben i el fet els deixa indiferents.
Imaginem que els catalans anéssim a favor obertament de qualsevol equip
contrari a l’espanyol. El sarau que s’esdevindria amb crits i desqualificacions
seria immens. Crec que els espanyols s’ho haurien de fer mirar.
He sentit dir i repetir:
“Catalunya no pot ser
independent perquè no ho permet la Constitució. Democràcia és respectar la
llei, fora de la llei no hi ha democràcia, Espanya és un estat de dret”
La Constitució espanyola
té articles democràtics i també articles no democràtics. Va ser feta sortint
d’una dictadura i amb l’exèrcit, la judicatura i el poder financer franquistes
amb plena força. I, evidentment, s’hi van introduir certs articles a mida dels
interessos dels hereus de la dictadura, perquè podien fer-ho, perquè tenien la
paella pel mànec. Però una Constitució no és una obra divina, és humana i, per
tant, es pot fer i refer. Però fer-la esdevenir un dogma i dir que la
democràcia deriva de la llei (els règims dictatorials prou que tenen lleis), en
comptes que les lleis de la democràcia, és un despropòsit mai abans sentit.
Penso que els que diuen això s’ho haurien de fer mirar.
He sentit dir i repetir:
“Jo soc universalista,
jo no soc nacionalista, els espanyols som patriotes, no nacionalistes”
La identitat universal
no existeix a l’igual que no existeix la identitat còsmica. Si algú diu que es
un ciutadà de l’univers, el primer que ha de concretar és de quina part de
l’univers. L’única cosa certa és que tothom forma part d’una nació, una nació
que estima (pot haver alguna excepció, és clar). Estimar la pròpia nació és ser
nacionalista. El nacionalisme és com els diners, no és bo ni dolent, tot depèn
de l’ús que se’n fa. Si un nacionalisme
es fa servir com a justificació per anorrear una altra nació, és un
nacionalisme agressiu. Si un nacionalisme s’exerceix per permetre la
supervivència de la pròpia nació, és un nacionalisme pacífic i positiu.
Quan els espanyols diuen
que no són nacionalistes i alhora diuen que només hi ha una nació, l’espanyola,
i neguen als catalans el dret a tenir la seva pròpia nació, formen part d’un
nacionalisme agressiu i imperialista. Certament s’ho haurien de fer mirar.
Hi ha moltes i moltes
altres frases que mereixen un comentari, però implicaria omplir pàgines i més
pàgines i no és aquesta la meva intenció.
Recomano llegir “La
independència explicada la meu fill” de Víctor Alexandre (Editorial Meteora),
explica les idees d’aquest article i moltes més, de manera excel·lent, és
altament recomanable.
Maria Teresa Massons
Maig 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada