ALLÒ QUE NINGÚ DIU
El terrorisme islamista amoïna tothom i amb raó,
tots podem en ser víctimes en qualsevol moment i a qualsevol lloc.
Combatre’l? És clar! I per fer-ho cal veure-hi el que hi ha, no
allò que ens fa veure la ideologia o la bona voluntat.
1.
El
terrorisme islamista es basa en una determinada visió del món fanàtica i
tancada. Com es va iniciar? L’Islam va tenir una edat d’or en els dos primers
segles de la seva existència. Va transmetre teories filosòfiques, estudi i
debat, tota la nostra civilització en deu molt. Però a partir del segle X
s’inicia un tancament que no permet la lliure discussió ni l’expressió dels
pensaments. Al segle XVI a Europa es va inventar la impremta que va ser
essencial per a la difusió de les idees i els avenços científics i filosòfics.
però 50 anys més tard l’Imperi Otomà la va prohibir al seu territori. El primer
llibre que es va arribar a imprimir en
un país musulmà va ser a l’Iran a les acaballes del segle XIX. El tancament a
les idees i les novetats va afavorir l’integrisme religiós que va triomfar molt
especialment a la península aràbiga.
2.
Europa
va envair i conquerir diversos països
musulmans. Això va fomentar òbviament el
nacionalisme que barrejat amb l’integrisme religiós i a partir del descobriment
del petroli, van fer que el fanatisme i el menyspreu i odi a l’Occident
esdevinguessin majoritaris.
3.
Als
països musulmans hi havia fanatisme, injustícia social i pobresa. Molta gent va
immigrar a Europa però portant amb ells el menyspreu a Occident. Es van sentir humiliats
i es va desenvolupar el victimisme i arreu hi veien islamofòbia (que existia,
però no com es practica ara que
qualsevol cosa crítica a l’Islam és “islamofòbia”).
4.
Els
països europeus van reconèixer que el colonialisme és il·legítim i van desenvolupar
un sentiment de culpa que va més enllà de la reparació i la justícia i això els
va confondre.
5.
El
fanatisme és violent sempre i el fanatisme islamista ho és molt.
Què es pot fer?
1.
Deixar
de dir que l’islam és una religió de pau i que els islamistes no són musulmans.
Ho són igual que la Inquisició era catòlica. Això no treu que la major part dels musulmans
són gent pacífica, però n’hi ha prou amb un 10% perquè el perill sigui màxim.
El que és, és.
2.
Hem
de defensar els valors occidentals: la democràcia i la tolerància i hem de
deixar de ser indiferents a la persecució dels cristians als països musulmans.
Al Pròxim Orient l’únic lloc on la població cristiana és acceptada i creix és
Israel, als altres països els cristians han passat de ser un 20% a un 4%. Es
poden respectar totes les cultures però mai, mai al preu de limitar els drets
humans. Hi ha feministes que s’obliden de defensar, en nom del “respecte a la
cultura”, les dones musulmanes oprimides.
3.
Hem
de denunciar sense embuts tot allò que considerem inacceptable sigui on sigui.
Entre altres, l’esclavitud oficial amb
els seus mercats no clandestins (Aràbia, Mauritània, Sudan, etc.). Hem
d’entendre que el burquini, per exemple, no és una moda, és una opressió que
l’Islam consenteix a Europa i prohibeix allà on mana. La sharia no és acceptable.
4.
Pel
que fa al jovent, cal donar ideals i manera de practicar-los. Ideals de pau i
constructius, amb valors positius. Han d’aprendre a estimar la vida i el
proïsme. Conèixer l’alegria de donar, de participar. Aquests valors no són
exclusivament cristians, els tenen altres religions i les persones laiques.
Aquesta és la única vacuna contra ideals totalitaris i destructius.
5.
Vigilar
que es diu i predica a les mesquites. Molts imams venen de l’Aràbia Saudita que
els forma i els paga i, per això, prediquen l’integrisme religiós i l’odi a
Occident. I també inculquen un masclisme intolerable. Si no és acceptable el que diuen han de
marxar.
6.
Finalment
cal l’acció policial i de Govern. Vigilar que certs donatius i subvencions no
financin el terrorisme (amb noms que ho dissimulen).
7.
Hem
de deixar de protestar quan s’incrementen els controls per motius de seguretat.
La llibertat és un bé importantíssim, però quan està en risc la vida, cal
acceptar els controls.
Segur que moltes persones no estan d’acord amb el
que he dit, però farien bé de reflexionar-hi un xic. Hi ha llibres, per
exemple, ”La república islámica de España” de Pilar Rahola que ens poden ajudar
a obrir els ulls.
Maria Teresa Massons
Juliol 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada