Isabel
Ferran
Corria l’any 1469 i els infants Ferran i
Isabel, de les cases reials de Catalunya-Aragó i de Castella-Lleó van ser
casats en secret. Ni pompa ni boato. Si bé és cert que Europa encara ranquejava
pels terribles efectes de la pesta negra, sorprèn el fet que els dos pretesos
artífex de la unitat hispànica -tòtems de l’espanyolitat contemporània- fossin
casats a corre-cuita i d’amagat. Una situació estrambòtica que posa al
descobert la fabricació del fals mite de la unitat espanyola, edificada sobre
la unió matrimonial de Tanto Monta i Monta Tanto. El fals mite de "la
nación más antigua de Europa" sempre en boca dels mandataris espanyols
actuals i passats.
El viatge al poder
Per arribar als respectius trons Ferran i
Isabel van haver d'esquivar incomptables obstacles en un camí de costes i
revolts digne d’una bona història d’espies. Quan els van casar cap dels dos
ostentava la condició d’hereus. Si més no, reconeguda. A Castella els
partidaris d’Isabel van anar liquidant –físicament- a tots els qui la precedien.
A Catalunya, en canvi, els partidaris de Ferran van teixir una xarxa d’aliances
-negociades amb tots els sectors de la societat- per a imposar el seu candidat.
La celebrada transversalitat catalana inspirada en la finezza italiana. La
cultura del “pas al costat” que ha perdurat en el temps. Detalls que expliquen,
també, l’oposada cultura política que diferenciava –i diferencia- Castella i
Catalunya.
El 1474 –cinc anys després del casori exprés-
Isabel ja havia enterrat a tots els seus rivals. Va ser coronada reina de
Castella i de Lleó. Tot en un pack. En canvi, Ferran va haver d’esperar cinc
anys més –els obligats tempus que imposen els pactes- fins que el seu pare –la
darrera condició- se’n va anar per causes naturals. El 1479 –cinc anys més
d’espera- Ferran era coronat rei d’Aragó, rei de València i comte de Barcelona.
Significatiu, perquè explica que els estats catalano-aragonesos s’organitzaven
de forma diferent. Ferran no ho va poder enllestir amb un cop. Va haver de
jurar el càrrec a Barcelona, a Saragossa i a València, davant les Corts
respectives.
Tu a Londres i jo a Califòrnia
A partir d’aquest fet se’ls va girar la feina
i se’ls va complicar la vida. Es van convertir en una versió post-medieval del
“Tu a Londres i jo a Califòrnia". La raó d’estat encara no havia estat
explicada, però els reis ja exercien plenament. Isabel, a Toledo –Madrid no
seria capital fins vuitanta-dos anys més tard-; i Ferran, a Barcelona. Una
separació d’estat que ja era efectiva des de l’endemà de les noces i que
explicaria, a més a més, l’absència de descendència de la catòlica parella
durant aquells anys. Si més no, de plançons catòlicament legítims. Ferran no va
ser mai rei de Castella. Ni coronat ni considerat. I quan va enviudar, el 1504,
la cort castellana li va tancar la porta als nassos amb la solemne expressió
“viejo catalanote, vete a tu nación”.
Divisió política d'Europa a finals de l'Edat
Mitjana
Els casos de Granada i de Navarra
Abans d’enviudar, però, Ferran es va ocupar
de la conquesta de Granada. El 1492, Granada era l’últim reducte musulmà a la
Península. Ocupava el territori que avui correspon a la meitat oriental
d’Andalusia. Era un focus de cultura. Un oasi de producció artística. I també
una societat marcada per unes diferències molt acusades. Granada va ser
incorporada per la força. Res de negociacions, ni pactes, ni matrimonis. Una
conquesta militar amb totes les conseqüències. Amb l’acció conjunta de les
armes de Ferran i d’Isabel. No obstant això, curiosament, va ser constituïda en
una mena d’entitat autònoma integrada en l’Estat castellà. Ferran tampoc va
tenir mai poder sobre Granada.
El cas de Navarra no és gaire diferent. El
1512 Ferran ja era vidu i vell. Passava els dies a Barcelona. Però la nova
reina de Castella –la seva filla Joana- havia estat marginada dels grans afers
d’Estat. Es deia –falsament- que era boja. La noblesa castellana que vetllava
armes el va cridar. Ferran era un parent llunyà dels reis navarresos i es volia
que amb la seva presència quedés legitimada la conquesta de Navarra. Ferran,
que tenia molt interioritzada la cultura del pacte, es va avenir a liderar
l’exèrcit castellà. Navarra seria castellana -per la seva filla Joana-. I a
canvi, ningú posaria inconvenients a la pretensió de convertir un dels seus
fills il·legítims en l’hereu de la corona de Catalunya i Aragó.
Ferran a les Corts catalanes
El cas dels jueus i els banquers alemanys
Òbviament els pactes no es van respectar.
Navarra va ser incorporada a Castella -el 1516-, amb un estatus similar al de
Granada. Però Ferran no va poder fundar una dinastia pròpia que hauria canviat
el curs de la història catalana. I no tant per l’oposició de la noblesa
castellana, sinó per les maniobres polítiques dels banquers alemanys que
administraven la fortuna de la seva filla Joana.
El buit provocat per l’expulsió de la
comunitat jueva –pocs anys abans- havia estat ocupat pels poderosos banquers
alemanys. La cort financera del flamenc Felip, el marit. Llavors Castella era
una font inesgotable de recursos. Aliens. L’or i la plata americana arribaven a
Sevilla sense parar. I marxaven cap a Alemanya, també, sense parar. Els negocis
no han estat mai amics dels projectes ambiciosos. Escenaris inestables, en
diuen. I els interessos alemanys van convertir els pactes de Navarra en paper
mullat.
Qui va impulsar el matrimoni dels Reis
Catòlics?
Aquesta qüestió sempre ha estat coberta d’un
halo de misteri. Sabem que la gran rival d’Isabel va ser la seva neboda -casada
amb un rei portuguès-. A priori, tot apunta l’existència de dos focus oposats
–Catalunya i Portugal- que rivalitzaven per devorar Castella. Això explica el
caos i la fractura que imperava a Castella. El partit aragonès i el partit
portuguès. Però els matrimonis que Ferran va concertar pels seus fills ens
revelen l’existència d’un projecte que anava molt més enllà d’una pretesa
unitat hispànica: el vell somni de la unificació europea. Un projecte que, amb
el temps, va acabar arruïnat als camps de batalla europeus.
Els descendents dels Reis Catòlics mai es van
titular reis d’Espanya. Hauria estat abstracte i hauria resultat pretensiós.
Els estats que governaven s’organitzaven a la manera catalano-aragonesa.
Gràficament es podria il·lustrar com l’existència de múltiples corones de
diverses mides i de materials diferents superposades –amb equilibris i
dificultats que desafiaven la gravetat– sobre una mateixa testa. El primer que
va fondre totes les corones i es va titular rei d’Espanya va ser el Borbó de la
Nova Planta, el 1715. Per aconseguir-ho va haver de conquerir militarment els
estats de la corona de Catalunya i Aragó. I reduir-los a la categoria de
simples províncies de Castella.
De Aragón, se dice corona de Aragón, nada de
Catalunya y Aragón ni catalano aragonesa.
Llas fuentes documentales son inmutables,
otra cosa es la interpretación que se haga de ellas, o puedan ser suceptibles
de nuevas interpretaciones por pruebas sobrevenidas (difícil después de 6
siglos); después de contrastadas y estudiadas el consenso de historiadores da
su veredicto.
Lo que está claro es que la mayoría de
comentaristas que critican las fuentes historiograficas de los artículos por
Internet (ya sean defendiendo unas posturas u otras) tampoco suelen ser
historiadores y por lo tanto dejan la subjetividad de sus comentarios a sus
inclinaciones ideológicas o nacionales.
La Història oficial castellana està plena de
mentides i trampes. No té cap sentit que els reis catòlics visquessin separats.
El més probable, es que Ferran i Isabel residissin a València i des d'aquesta
ciutat governessin. Va ser Felip II qui va fer substituir el nom de València en
els escrits històrics per Valladolid, Toledo o Sevilla per tal de fer
desaparèixer la història catalana. València va ser la primera capital de les
Espanyes!
Los condados fueron títulos creados por los
visigodos (Sigl. V-VIII) para el gobierno de las ciudades, así como los ducados
lo fueron para el gobierno de las regiones. Sus titulares ejercían sus
funciones como tales, siendo luego títulos nobiliarios hereditarios (edad
media) con sus prebendas y en la actualidad honorificos. No tiene implicaciones
en el tema Josep.
El rei
té el títol de Rei d'Aragó separat del Comte de Barcelona. Llavors són dos
regnes diferents!
El Rei
d'Espanya té múltiples títols, entre ells comte de Barcelona. Un rei no pot ser
compte d'una zona del regne (ja que ell és qui els atorga), però si pot ser-ho
d'altre regnes (països). 2- Això vol dir que el títol de comte de Barcelona ha
de ser equivalent a rei. 3-Això vol dir que el comtat de Barcelona (anomenada
Catalunya) era un regne independent.
Els bons comptes fan els bons amics.
"Les bons comptes font les bons amis." En castellà no tenen aquesta
expressió tan catalana i francesa, i prou que ho patim. "Tanto monta,
monta tanto" vol dir: si són tants diners, tants diners són. Altrament
dit: separació de béns, i si em deus tant, tant em deus. Es lo que hay.
Aquesta afirmació és absurda. Catalunya ha
sigut independent molt més temps que no pas Castella. Catalunya esdevé sobirana
simultàniament al naixement de França com a regne, al final de l'imperi
carolingi. Castella era llavors un comtat de Lleó. El naixement del regne de
Castella és qüestionable, i un cop establert va ser governada per monarques que
reunien diverses corones: no era més independent o sobirana que Catalunya, sinó
MENYS (fins al 1714).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada