JURAMENT DE FELIP V
1714 I 300 ANYS D’ESPOLI
JURAMENT DE FELIP V :
“ La Nació Catalana és la reunió dels pobles que parlen l’idioma català.
El seu territori comprèn:
Catalunya amb els comtats del
Rosselló i la Cerdanya, el regne de
València i el regne de Mallorca.
Els tres pobles que formen la Nació Catalana tenen una Constitució política
pròpia i estan confederats ensems i amb el Regne d’Aragó, mitjançant certes
condicions objecte d’una llei especial.
Catalunya és l’estat polític format dins la Confederació pels catalans del
Principat i els comtats del Rosselló i la Cerdanya.
El principat de Catalunya és lliure i independent!“
Així va jurar Felip V de Castella i IV d’Aragó quan va accedir al tron com
a Comte de Barcelona.
Crec que no calen explicacions!!!.
Ramon Massagué Arribas.
300 ANYS D’ESPOLI:
D’ençà de la derrota del 1714 Catalunya ha estat espoliada com a territori
conquerit i vençut.
Amb el Tractat de Nova Planta és crea un impost anomenat Cadastre que
iniciava el maltractament fiscal que encara perdura.
El Cadastre és va imposar per obra del Primer Intendent José Patiño.
Va ser un càstig producte de la derrota, que multiplicava per 7,3 la
fiscalitat directa dels catalans. La pressió
fiscal és va traduir en nombroses ocultacions i fraus com el de traspassar
fictíciament finques eclesiàstiques per no haver de pagar.
En un moment de desfeta econòmica i demogràfica Catalunya va ser gravada
amb un milió de pesos castellans que és va aplicar manu militari amb
empresonaments, segrests de béns i d’altres.
Un cop acabada la Guerra del Francès el panorama econòmic era desolador,
Catalunya va recuperar la potestat d’encunyar moneda, però no va tenir cap
especial incidència.
L’any 1813 Catalunya tenia 1.800.000 habitants i era una gran potència
industrial. La política centralista del
general Espartero va efectuar una reforma tributària per tal de malmetre els
productors catalans.
Va obrir les portes als teixits britànics competidors dels productes
catalans.
El sector cotoner era el més amenaçat, i el novembre de 1842 els burgesos i
obrers es van revoltar a Barcelona contra el Regent.
Espartero va bombardejar des de Montjuic i va sufocar la revolta de la
Jamància.
L’any 1899 els gremis de Barcelona van decidir donar de baixa els comerços
per evitar pagar impostos. La peculiar
vaga es va conèixer com a tancament de caixes.
El Ministre de Gracia i Justícia, el català Manuel Duran, va dimitir arran
del tancament de caixes i en tornant de Madrid va dir una frase
premonitòria: “No ens entendran mai
“.
En el capítol d’inversions el contrast era esfereïdor. A Madrid només amb
el Canal de Lozoya que proveïa d’aigua a la capital es van invertir 100 milions
de pessetes, més que totes les obres fetes a Catalunya al llarg del segle.
L’any 1890 Catalunya aportava el 27% dels recursos. tot i ser només el 10%
de la població. L’espoli pujava 4.650.000 pessetes.
A principis del segle XX Catalunya era la fàbrica d’Espanya, però l’espoli
seguia ben viu. L’Estat recaptava 250 milions de pessetes i només en tornava dinou.
Tot i això la Mancomunitat de Catalunya amb recursos molt minsos va
potenciar molts serveis i construir obres hidràuliques, ferrocarrils i
d’altres.
La segona República no va comportar una immediata millora del finançament
per la demora dels traspassos de competències.
El règim franquista va instaurar l’autarquia i es van traslladar a Madrid les
principals empreses catalanes La
Dictadura que havia volgut que Catalunya s’especialitzés en industria tèxtil va
haver de transigir amb el desig de la Fiat d’instal·lar la Seat a Barcelona.
L’any 1951 el Consell de Ministres va aprovar una pujada dels preus de tramvies
de Barcelona de 20 cèntims, mentre que a Madrid es mantenia el preu. Això va provocar un boicot contra els tramvies
que van començar a anar buits.
Durant aquesta vaga, el 4-3-51 quan el Barça jugava al seu estadi i van
caure fortes pluges, ningú va agafar el tramvia i no va quedar més remei que
restablir les tarifes anteriors.
El Governador Civil i l’Alcalde de Barcelona van dimitir.
L’any 1956 teníem un dèficit fiscal de 4.372 milions de pessetes només a la
província de Barcelona. Amb l’arribada
de la democràcia vàrem pensar que això s’esmenaria, però Adolfo Suárez és va
encarregar d’implantar “el café para
todos” que ens ha dut a la situació actual amb un espoli fiscal de 16 mil
milions d’euros, que representa el 8,4% del PIB català.
Ara la crisi ens ofega però l’espoli continua i el poder de la Generalitat
de generar ingressos o reduir despeses és tan limitat que l’única solució és
recuperar allò que és nostre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada