ANYS ENRERA LA GENT DEL CAMP ISIDRE MOLLFULLEDA
Anys enrera la gent
que vivia a pagès, en general, quan rebia una o unes visites li agradava
ensenyar les coses amb les que es guanyaven la vida: la sembra una cort de
bestiar, les eines que feien servir... Era la seva manera de mostrar simpatia i
amabilitat als visitants.
Amb la mare solíem
visitar de tant en tant una família que, pel seu aspecte amb indicis d’abundància
de recursos per viure, crèiem que es tractava de gent benestant. Cada any
solíem fer una caminada muntanyes amunt per anar a parar a casa de dita
família, es tractava d’uns parents, en els quals trobàvem una grata rebuda.
Allà semblava que no devia faltar-hi de res: un galliner ple de gallines i
pollastres amb unes crestes i barballeres de bon any; no hi faltaven un bon
nombre d’ànecs, oques, galldindis...
El cap de família,
en Joan, el primer que feia era ensenyar-nos la cort de vaques i vedells. Era impressionant
perquè devia haver-n’hi una trentena de caps, més o menys. En Joan no sentia
que li diguéssim allò que agrada sentir quan vols presumir del què tens: “quin
goig fa aquesta cort de vaques!! Quanta feina que vos deu donar” no rebia
aquests o semblants elogis perquè érem menuts i ens passàvem per alt els detalls
de quedar bé, allò que llavors en deien: tenir modos. El que desitjàvem els
marrecs era posar-nos a jugar amb els nostres cosinets en aquell acollidor pati
senyoria. Un xiprer altíssim, símbol d’hospitalitat, hi donava mostra de la
sumptuositat de la masia, amb un habitatge per als senyors i un altre per als
masovers. El padrí del meu germà Joan s’estimava aquella nau plena de bestiar
com la seva pròpia existència. La mare es quedava dins la casa a conversar amb
les dones, sobretot amb la Dolors, la meva padrina. La casa tenia al darrera un
turonet que no li permetia veure l’horitzó cap el nord, en canvi sí que
disposava de molt bona vista cap a orient i al davant de cara a solell.
És clar que no
tothom podia presumir d’una bona cort de bestiar, ni un bon carro i cavall, ni
molt menys; no obstant també els agradava ensenyar el què tenien; una manera,
si més no, per establir conversa. Un galliner, més gran o més modest solia
haver-hi a cada casa: unes quantes gallines prenent el sol a l’aire lliure i
esgarrapant a la recerca dels cucs, amb bona cresta, un parell de conilles de
cria, un gall, que començava ben matiner a cantar les hores. De fet. En tot cas
les visites a les famílies humils eren poquíssimes i breus quan la casa tenia
aspecte de vaques magres del tot. Un dia a mi mateix, se’m va acudir ensenyar
unes anguiles que havíem trobat a la riera, no recordo a qui les vaig ensenyar.
A mi no em feien el pes i les hi vaig regalar; però res d’estranyar que les
tornés a la riera a créixer una mica més perquè eren petitones.
A banda d’això, A
les cases de pagès hi havia el costum de viure, el fill gran, a qui se li
atribuïa el nomenament de l’hereu i per tant es quedava a viure amb els pares
quan es casava. En cas que només hi haguessin noies, la filla gran passava a
ser la pubilla i li tocaria casar-se a la llar que la va veure néixer. Aquest
era un dret, però també un deure, el deure de cuidar els pares quan no es
valguessin per sí sols. De fet encara avui existeix aquest costum, no sé si per
llei del Dret Civil Català o per tradició.
Quan l’hereu o
pubilla es casava, els pares l’ajudaven a posar l’habitació nupcial el millor
possible de confortable; ben pintada o s’hi feien obres si convenia. Els pares
cedien la seva habitació perquè era la més acollidora, amb finestra de cara a
sol ixent si s’esqueia. Aquest gest no era solament per fer una gràcia a la
nova parella, és que allà hi veurien la llum primera els nous infants i on
tindrien bressol fins que no tinguessin por de passar la nit sols en una altra
habitació; i en certs casos en dormia algun amb els avis.
Aquest costum de
l’hereu o pubilla no era pas exclusiva de la gent, relativament, adinerada amb
un patrimoni sumptuós, sinó que també s’estenia fins a les famílies més humils,
i encara que visquessin a lloguer ja era molt disposar d’habitatge per formar una
nova família, i més tenint en compte que el lloguer, amb els anys, va quedar en
una paga anual simbòlica, tan minsa que es tenia per costum regalar un parell
de pollastres ben guapos per Nadal als amos.
ISIDRE MOLLFULLEDA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada