diumenge, 13 de març de 2016

REVISTA SKORPIO Nº 24 MARÇ 2016 PÀG. 2 " ELECCIONS I DEMOCRACIA " MASSONS


ELECCIONS I DEMOCRÀCIA

Maria Teresa Massons

 

Tothom està d’acord que si no es pot votar no hi ha democràcia. És a dir, poder votar és indispensable perquè hi hagi democràcia.

 

Però paradoxalment que es pugui votar no és garantia de democràcia. Perquè els vots siguin garantia de democràcia cal que el sistema electoral ajudi a fer realitat la democràcia. Només cal recordar alguna dictadura on es vota, com ara l’Iran, i on els opositors poden acabar a la presó o morts.

 

A l’estatocràcia espanyola, situada fonamentalment a Madrid, però també arreu de l’Estat, li agrada anar a la moda, ser moderns. I la democràcia està de moda i, per tant, a l’estatocràcia ja fa temps que li agrada quedar bé davant d’Europa (és a dir, de l’Europa maca, no la de l’Est), li agrada ser moderna.

 

Al segle XIX a Espanya es va començar a votar, agradava ser modern i anar a la moda. Però alhora  la democràcia no agradava a les elits dirigents. El principi a Espanya, que continua vigent, és com semblar democràtics tenint el mínim de democràcia possible.

 

Al segle XIX, així que es va començar a votar es van implantar també  un seguit de sistemes que garantissin que continuessin manant els de sempre i amb poc o nul control. La primera mesura és que només  els propietaris rics, els capellans o els universitaris (que solien ser rics) podien votar. Es considerava que la gent amb estudis i hisenda sabien el que convenia al poble. Més endavant atesa la pressió del principi “un home, un vot”, es va inventar el caciquisme. El candidat a polític havia de garantir el guany del partit polític que convenia, havia de garantir que sortissin els “conservadors” o els “liberals”, per estricte torn. Per garantir-ho els oponents als cacics  podien  rebre pallisses o altres sistemes igual d’efectius. I també es podia amenaçar els components de la mesa electoral amb la pèrdua de la feina si no guanyava el polític correcte.

 

El torn era tan clar i estable que a Madrid hi havia la figura del “cesante”, que era una persona que treballava i cobrava cada quatre anys quan guanyava el partit que el protegia. Durant els quatre anys de cessi, malvivia per sobreviure.

 

Es va fer campanya per “un home, un vot”, no per “una dona, un vot”. Això va arribar molt més tard i no va ser fàcil. Un diputat anglès contrari al vot de la dona va argüir que si les dones votaven, de fet tindrien dos vots: el seu i el que l’home havia fet degut a la influència femenina. Atès que, segons aquest diputat, els homes eren menys intel.ligents que les dones, no s’entén que haguessin de votar:  crec que la solució lògica en aquest cas hauria estat que només les dones votessin, però al diputat no se li va acudir una cosa tan raonable.

 

Un cop acabada la dictadura franquista i atesa la necessitat de modernitat d’Espanya ens va arribar la democràcia, però allò tan agradable  i estable de dos partits que es tornen per governar i amb un Rei que fa quedar bé era una cosa a protegir de totes, totes. I, conseqüentment, es va idear votar llistes tancades i bloquejades de partits i grans demarcacions electorals. En comptes de democràcia, va arribar la partitocràcia.

 

Votar hauria de servir perquè els polítics facin allò que vol la majoria del poble atès que els polítics representen el poble. La paraula democràcia ve del grec “demos” i kratos” que vol dir “govern del poble”. Perquè el poble governi ha de poder triar els seus representants i els ha de poder controlar. Votar a una llista tancada cada quatre anys no permet el control, dit d’altra manera, només permet una democràcia limitada i insuficient.

 

Un altre problema dels vots és la proporcionalitat. Si un districte electoral té menys població que un altre, el polític que surti, necessitarà menys vots que el d’un territori amb més votants. Quan hi ha un sistema d’estricta proporcionalitat (per exemple, a Israel  només hi ha una demarcació que és tot el país), s’esdevenen dues coses: el territoris on hi ha més població estan més representats i poden fer valer millor els seus interessos i com que  quasi no es perden vots, afloren molts partits petits que han arreplegat vots de tots els racons. A les eleccions al Parlament Europeu, com que Espanya és un sol districte electoral, partits relativament petits han pogut treure diputats. Per altra banda els interessos de territoris concrets, com ara Catalunya,  queden postergats perquè al votar la llista d’un representant català d’un partit estatal, també s’està votant altres polítics contraris als interessos catalans.

 

Resumint, votar llistes tancades no permet el control i sense control no hi ha  govern del poble, no hi ha democràcia real. Hi ha algú que defensa que la solució serien les llistes obertes, però  a les votacions per al Senat espanyol amb llistes obertes, no s’observa cap diferència. Qui controla l’activitat dels senadors, els votants o el partit? Indubtablement, el partit, continua havent-hi partitocràcia.

 

Un sistema electoral diferent és el del Regne Unit amb demarcacions  electorals petites i el que s’anomena “sistema electoral majoritari”. Consisteix en que per cada demarcació electoral (en el nostre cas en comptes de la província de Barcelona, seria de Sant Pol a Tordera, per exemple) només guanya una sola persona, qui té més vots, encara que no tingui la majoria absoluta. La resta de vots es perden. El polític guanyador sap que si els habitants del seu districte electoral no estan contents amb el que fa, la propera vegada no sortirà. Dóna comptes als electors, no al partit. Com em deia un parlamentari escocès: “Un cop al mes em reuneixo amb qui m’ha votat i alhora amb qui  no ho ha fet i haig de donar comptes del que he fet i dir que faré”.

 

A les darreres eleccions catalanes del 27-S en un sistema com el britànic Junts pel Sí hauria tingut una majoria absoluta sobrada, tot i no tenir la majoria absoluta de vots de tota Catalunya. Junts pel Sí hauria tingut, doncs, molt més poder parlamentari que vots i ens hauríem estalviat moltes incerteses i negociacions. I, tal com ara, continuaria calent-hi un referèndum, perquè quan es vota un partit per molt que les eleccions esdevinguin plebiscitàries, es voten altres coses a més de la independència d’un país.

 

A Alemanya hi ha un sistema d’elecció mixt. Tenen demarcacions electorals petites amb vot majoritari a l’anglesa però alhora es vota fent un senyal escrit un partit polític  d’un llistat adjunt a la mateixa papereta. El Parlament està format pels diputats que han tingut més vots a cada districte electoral (encara que no obtinguin la majoria) i per uns diputats designats pels partits en funció del nombre de vots que hagin obtingut a tot el país. És una combinació entre la  proporcionalitat i la possibilitat de poder controlar el polític individual.

 

La meva posició personal és que entre la representativitat proporcional i la possibilitat d’exercir el control, dono molta més importància a la segona qüestió, considero que sense control no hi ha democràcia real. Si aquest control es pot combinar amb la proporcionalitat i amb una representació justa  i eficaç de territoris menys poblats, benvingut sigui!

 

Finalment vull citar a Alfonso Alonso, portaveu del PP al Congreso: “Da igual que se quiera imponer la voluntat de uno por la violència o por las urnas. Si es al margen de la ley, es antidemocrático”. Aquesta frase és un bon resum del que l’estatocràcia espanyola entén per democràcia: LA LLEI QUE JO FAIG. Tradició espanyola reconsagrada. És un bon motiu per anar-se’n i millor si és ara mateix.

 

MARIA TERESA MASSONS

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada