ELECCIONS I DEMOCRÀCIA
Maria
Teresa Massons
Tothom està d’acord
que si no es pot votar no hi ha democràcia. És a dir, poder votar és
indispensable perquè hi hagi democràcia.
Però paradoxalment
que es pugui votar no és garantia de democràcia. Perquè els vots siguin
garantia de democràcia cal que el sistema electoral ajudi a fer realitat la
democràcia. Només cal recordar alguna dictadura on es vota, com ara l’Iran, i
on els opositors poden acabar a la presó o morts.
A l’estatocràcia
espanyola, situada fonamentalment a Madrid, però també arreu de l’Estat, li
agrada anar a la moda, ser moderns. I la democràcia està de moda
i, per tant, a l’estatocràcia ja fa temps que li agrada quedar bé davant
d’Europa (és a dir, de l’Europa maca, no la de l’Est), li agrada ser moderna.
Al segle XIX a
Espanya es va començar a votar, agradava ser modern i anar a la moda. Però
alhora la democràcia no agradava a les
elits dirigents. El principi a Espanya, que continua vigent, és com semblar
democràtics tenint el mínim de democràcia possible.
Al segle XIX,
així que es va començar a votar es van implantar també un seguit de sistemes que garantissin que
continuessin manant els de sempre i amb poc o nul control. La primera mesura és
que només els propietaris rics, els
capellans o els universitaris (que solien ser rics) podien votar. Es
considerava que la gent amb estudis i hisenda sabien el que convenia al poble.
Més endavant atesa la pressió del principi “un home, un vot”, es va inventar el
caciquisme. El candidat a polític havia de garantir el guany del partit polític
que convenia, havia de garantir que sortissin els “conservadors” o els
“liberals”, per estricte torn. Per garantir-ho els oponents als cacics podien
rebre pallisses o altres sistemes igual d’efectius. I també es podia
amenaçar els components de la mesa electoral amb la pèrdua de la feina si no
guanyava el polític correcte.
El torn era tan
clar i estable que a Madrid hi havia la figura del “cesante”, que era una
persona que treballava i cobrava cada quatre anys quan guanyava el partit que
el protegia. Durant els quatre anys de cessi, malvivia per sobreviure.
Es va fer
campanya per “un home, un vot”, no per “una dona, un vot”. Això va arribar molt
més tard i no va ser fàcil. Un diputat anglès contrari al vot de la dona va
argüir que si les dones votaven, de fet tindrien dos vots: el seu i el que
l’home havia fet degut a la influència femenina. Atès que, segons aquest
diputat, els homes eren menys intel.ligents que les dones, no s’entén que
haguessin de votar: crec que la solució
lògica en aquest cas hauria estat que només les dones votessin, però al diputat
no se li va acudir una cosa tan raonable.
Un cop acabada
la dictadura franquista i atesa la necessitat de modernitat d’Espanya ens va
arribar la democràcia, però allò tan agradable
i estable de dos partits que es tornen per governar i amb un Rei que fa
quedar bé era una cosa a protegir de totes, totes. I, conseqüentment, es va
idear votar llistes tancades i bloquejades de partits i grans demarcacions
electorals. En comptes de democràcia, va arribar la partitocràcia.
Votar hauria de
servir perquè els polítics facin allò que vol la majoria del poble atès que els
polítics representen el poble. La paraula democràcia ve del grec “demos” i
kratos” que vol dir “govern del poble”. Perquè el poble governi ha de poder
triar els seus representants i els ha de poder controlar. Votar a una llista
tancada cada quatre anys no permet el control, dit d’altra manera, només permet
una democràcia limitada i insuficient.
Un altre
problema dels vots és la proporcionalitat. Si un districte electoral té menys
població que un altre, el polític que surti, necessitarà menys vots que el d’un
territori amb més votants. Quan hi ha un sistema d’estricta proporcionalitat
(per exemple, a Israel només hi ha una
demarcació que és tot el país), s’esdevenen dues coses: el territoris on hi ha més
població estan més representats i poden fer valer millor els seus interessos i
com que quasi no es perden vots, afloren
molts partits petits que han arreplegat vots de tots els racons. A les
eleccions al Parlament Europeu, com que Espanya és un sol districte electoral,
partits relativament petits han pogut treure diputats. Per altra banda els
interessos de territoris concrets, com ara Catalunya, queden postergats perquè al votar la llista
d’un representant català d’un partit estatal, també s’està votant altres
polítics contraris als interessos catalans.
Resumint, votar
llistes tancades no permet el control i sense control no hi ha govern del poble, no hi ha democràcia real.
Hi ha algú que defensa que la solució serien les llistes obertes, però a les votacions per al Senat espanyol amb
llistes obertes, no s’observa cap diferència. Qui controla l’activitat dels
senadors, els votants o el partit? Indubtablement, el partit, continua
havent-hi partitocràcia.
Un sistema
electoral diferent és el del Regne Unit amb demarcacions electorals petites i el que s’anomena
“sistema electoral majoritari”. Consisteix en que per cada demarcació electoral
(en el nostre cas en comptes de la província de Barcelona, seria de Sant Pol a
Tordera, per exemple) només guanya una sola persona, qui té més vots, encara
que no tingui la majoria absoluta. La resta de vots es perden. El polític guanyador
sap que si els habitants del seu districte electoral no estan contents amb el
que fa, la propera vegada no sortirà. Dóna comptes als electors, no al partit.
Com em deia un parlamentari escocès: “Un cop al mes em reuneixo amb qui m’ha
votat i alhora amb qui no ho ha fet i
haig de donar comptes del que he fet i dir que faré”.
A les darreres
eleccions catalanes del 27-S en un sistema com el britànic Junts pel Sí hauria
tingut una majoria absoluta sobrada, tot i no tenir la majoria absoluta de vots
de tota Catalunya. Junts pel Sí hauria tingut, doncs, molt més poder
parlamentari que vots i ens hauríem estalviat moltes incerteses i negociacions.
I, tal com ara, continuaria calent-hi un referèndum, perquè quan es vota un
partit per molt que les eleccions esdevinguin plebiscitàries, es voten altres
coses a més de la independència d’un país.
A Alemanya hi ha
un sistema d’elecció mixt. Tenen demarcacions electorals petites amb vot
majoritari a l’anglesa però alhora es vota fent un senyal escrit un partit polític d’un llistat adjunt a la mateixa papereta. El
Parlament està format pels diputats que han tingut més vots a cada districte electoral
(encara que no obtinguin la majoria) i per uns diputats designats pels partits
en funció del nombre de vots que hagin obtingut a tot el país. És una combinació
entre la proporcionalitat i la
possibilitat de poder controlar el polític individual.
La meva posició
personal és que entre la representativitat proporcional i la possibilitat
d’exercir el control, dono molta més importància a la segona qüestió, considero
que sense control no hi ha democràcia real. Si aquest control es pot combinar
amb la proporcionalitat i amb una representació justa i eficaç de territoris menys poblats,
benvingut sigui!
Finalment vull
citar a Alfonso Alonso, portaveu del PP al Congreso: “Da igual que se
quiera imponer la voluntat de uno por la violència o por las urnas. Si es al
margen de la ley, es antidemocrático”. Aquesta frase és un bon resum
del que l’estatocràcia espanyola entén per democràcia: LA LLEI QUE JO FAIG.
Tradició espanyola reconsagrada. És un bon motiu per anar-se’n i millor si és
ara mateix.
MARIA TERESA
MASSONS
