UNITERALITAT? BILATERALITAT?
La immensa majoria dels processos
d’independència reeixits han estat unilaterals. Molt pocs, han estat
bilaterals.
Una declaració d’independència unilateral
s’esdevé quan la nació que s’independitza ho fa sense que la nació dominant estigui d’acord. Dit
d’altra manera: la nació dominant ho ha d’acceptar encara que no vulgui. Quasi
sempre hi ha hagut una guerra prèvia que ha guanyat qui es volia independitzar.
Exemples: tota Amèrica, tant el nord com el sud. Ni Anglaterra ni Espanya
volien concedir la independència, però van ser derrotades en una guerra.
Algun altre cop no ha hagut una guerra, però la nació dominant
estava en una situació de feblesa que l’impedia enviar un exèrcit. Exemple:
Estònia, Lituània i Letònia quan es van independitzar de Rússia.
Un procés bilateral és quan s’arriba a un
acord, bé perquè s’accepta un referèndum i el seu resultat o perquè hi ha un acord
previ. Exemples: Islàndia de Dinamarca i Noruega de Suècia. Ramon i Cajal va viatjar a Suècia poc després
de la independència de Noruega i amb la seva mentalitat espanyola va preguntar:
Perquè heu accedit a donar la independència? No ho entenc.
Resposta: Perquè els noruecs volien ser independents.
Catalunya va fer un procés per declarar la
independència de manera unilateral, atès que Espanya no estava d’acord. El
resultat ha estat una guerra, no amb soldats, però sí amb policies, jutges,
espionatges il·legals i tota la porqueria que hi ha a “l’operació Catalunya”. I
Catalunya no té, ara per ara, armes per guanyar aquesta guerra.
ERC està
intentant [MTM1] la via “bilateral”. És a dir, que Espanya hi accedeixi
mitjançant el diàleg. Ara per ara, només es poden treure algunes molles (cosetes
petitones i els indults i això perquè Espanya no va tenir més remei davant
Europa). El pa, ni tan sols s’ha començat a pastar. Ara el president Aragonès parla de la “via de la claredat”,
que és quelcom que s’ha fet al Canadà. Ésclar que Canadà i Espanya s’assemblen
tant com un ou a una castanya.
Al Canadà hi ha el Quebec, on es parla
francès i se senten diferents de la resta del Canadà que parla anglès. Ja han
fet dos referèndums que no han tingut els vots necessaris, però tot i ser una decisió quebequesa, ningú ha
anat a la presó, no hi ha hagut multes , ni policia atonyinadora, ni res de
res.
El Govern del Canadà ha respost donant més
llibertat al Quebec i procurant que la gent se senti còmoda i feliç de ser
canadenca. Però no deixa de tenir en compte que pot arribar un dia que es faci
un referèndum i guanyin els independentistes. La via de la claredat és la
resposta a aquesta possibilitat. S’ha fet una consulta al Tribunal Suprem (que
fa la feina del Constitucional nostrat). Què hi ha de la legalitat si es fa un
referèndum d’independència i es guanya?
El Tribunal Suprem canadenc ha dit:
1. La Constitució canadenca no preveu
l’autodeterminació de cap part del Canadà, però el principi bàsic de la
Constitució és la democràcia.
2. Com que la democràcia preval, si es fa una
pregunta clara i hi ha una majoria clara pro independència, el Govern haurà de
negociar amb el Quebec.
Això traduït a Espanya és que el Govern
central digui quan, com i en quines condicions Catalunya pot fer un referèndum.
A Madrid ja han dit que d’això res de res. És a dir, bilateralitat: “0” i punt
final.
Ateses les dificultats molt reals i molt
certes, jo diria que cal donar suport a la taula de diàleg, encara que ara per
ara, sembli inútil. Alhora cal donar suport també a l’acció internacional, tant
pel que fa a les Nacions Unides (que ja s’han pronunciat contra Espanya) com a
Europa en totes les seves vessants (tribunals i Parlament europeu) i donar
suport també a la mobilització, sense acusacions ni retrets.
Pel que fa a les diferències en la gestió:
ampliació de l’aeroport de Barcelona, ajudes a la població vulnerable, jocs
olímpics del Pirineu... convindria analitzar amb calma els pros i els contres i
exposar-ho. I decidir amb transparència, sabent que Madrid són tramposos de
mena. I que anorrear Catalunya ha estat sempre el seu objectiu, però, sis plau,
la situació actual el Govern central se la mira amb fruïció tot menjant
crispetes.
Primer principi: Siguem realistes i mai, mai
fer el joc a Madrid, barallant-nos pel que no es pot solucionar, perquè no tenim, ara per ara, els mitjans. No
exigir allò que no es pot fer.
El president Mas ha dit el que cal preservar:
majoria al Parlament, mobilització pacífica i ser coneguts al món. Fem-ho!
Maria Teresa Massons
Septembre 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada