HISTÒRIA D’UN HEROI
Es deia Ofir Lipstein i vivia a Ofakim, una
població propera a la franja de Gaza. Durant anys amb entusiasme i coratge va
treballar per donar esperança i millorar la vida dels seus
veïns palestins. Va dedicar 2.000 Ha. del seu municipi per energia solar i poder
proporcionar electricitat a Gaza i també va instal·lar conduccions subterrànies
per aportar aigua potable i va
muntar empreses que donaven feina a
10.000 gazatins. Fa tres setmanes va tenir una reunió a la frontera per parlar
de millores a Gaza.
Hamàs va desenterrar les conduccions i va fer servir els tubs per
disparar míssils contra civils israelians i el 7 d’octubre al matí va matar Ofir i a la seva sogra. El
fill de 19 anys ha desaparegut, probablement és un ostatge d’Hamàs.
Ofir era un heroi de la pau i no és l’únic.
Era el tipus de persones que Hamàs odia perquè
els terroristes viuen de l’opressió i la desgràcia dels palestins. Ha
construït aproximadament 900 Km. de túnels subterranis per atacar Israel, per
guardar municions i amagar-se. També n’ha fet a Egipte per introduir municions
i fer contraban. Pels túnels hi arribaven cotxes si convenia fins que Egipte
els va inundar d’aigua salada. És amb els túnels que té míssils prou potents
per arribar a Tel Aviv. Esclar que Hamàs podia gastar els diners en fer refugis
anti-bombes per a la població, però no li interessa. Cal culpar Israel, encara
que el seu exèrcit que fa allò que no fa cap altre exèrcit: avisa 10 minuts
abans de bombardejar per ajudar a la població civil a protegir-se.
Quan Hamàs i simpatitzants diuen “Palestina
lliure” volen dir esborrar Israel i els jueus amb sort al mar, perquè morir
cremats vius o torturats com s’han trobat a les poblacions atacades el 7
d’octubre és pitjor. Altre eufemisme per a la supressió d’Israel és “el dret de
retorn dels refugiats”. Dels aproximadament 800.000 que va haver arran de la
guerra de 1948, ara, passats 75 anys, han esdevingut 5 milions. Si entressin a Israel suposaria la destrucció d’Israel.
Malauradament al món hi ha refugiats com a conseqüència de conflictes bèl·lics,
però passats uns anys la gent troba un lloc (com es va esdevenir amb els refugiats
de la guerra civil espanyola i molts altres). Però passar 75 anys sense treballar vivint a costa de les Nacions Unides, Europa
i Estats Units i tenint més i més descendents és un cas únic al món, que enlloc
és tolerable, però si són palestins...
Aràbia Saudita i Qatar tenen prou diner per ajudar
aquests refugiats, però s’estimen més gastar en hotels, campionats de futbol,
rallis de cotxes i luxe desmesurat. I amb tants diners no podrien invertir una
mica en laboratoris per investigar i curar malalties? O en ajudar a musulmans necessitats? No els
interessa.
Se sol dir que Israel ignora les decisions de
les Nacions Unides. Israel existeix perquè les Nacions Unides van votar per
majoria l’any 1948 el dret d’Israel a existir. Aquesta votació, la primera i
bàsica, ha estat sistemàticament rebutjada per les nacions àrabs. Si s’hagués acceptat, hi hauria hagut pau. Després han vingut altres
resolucions condemnatòries, però...
El
Consell de les Nacions Unides de Drets
Humans des de l’any 2006 fina al 2015 ha condemnat Israel en 62 ocasions.
També
han estat condemnats:
Sïria (17 cops)
Miamar (12)
Corea del Nord (8)
Iran (5)
Eritrea (4)
Sudan (2) i cap país més. Ni Xina, ni Afganistan, ni
Aràbia Saudita, ni Líbia, ni tants d’altres que no respecten els drets humans
de manera notòria i flagrant.
El Consell de Seguretat ha fet 131
resolucions sobre Israel. Per altra banda, per exemple, l’Iran que ha estat un
país conflictiu i en el punt de mira de Estats Units (el que facilita que se’n
facin resolucions) n’ha rebut 15. És a dir, tan sols una mica més d’una desena
part de les relatives a Israel.
Les Nacions Unides no són un Parlament que fa
lleis, els representants no són votats, són designats pel govern del seu país i
atès que els països democràtics són una minoria al món, les resolucions de les
Nacions Unides en moltes ocasions no són democràtiques i quan tenen un biaix
negatiu tan gran vers Israel, no tenen credibilitat.
Els nostres mitjans de comunicació donen
notícies sobre Gaza, però mai adverteixen que Hamàs manté una dictadura
terrorista sense llibertat de premsa i opinió.
Els periodistes saben que sobreviure a Gaza implica dir el que Hamàs vol i que controla
extremadament bé. A Israel hi ha llibertat i si el govern diu quelcom no cert,
aviat algú el desmentirà. Les informacions que dona Israel, doncs, són més
creïbles.
A Camp David i posteriorment a Oslo es va
acordar l’existència de dos països, però els dirigents palestins es van desdir
immediatament. Israel sap que si perd una sola guerra deixa d’existir i no té
altre lloc on anar, és el seu país. Els dirigents palestins volen tot, no volen
dos estats i si ha d’haver-hi un, ha de ser controlat per ells (sense llibertat per les dones, ni per
als homosexuals, ni democràcia, ni
llibertat d’expressió, ni tantes altres coses bones i necessàries). De veritat que es pot voler aquesta “Palestina
lliure”? Jo no la vull.
Maria Teresa Massons
Octubre 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada