REVISTA MENSUAL SKORPIO Nº 108 AGOST 2023 PÀG. 1 " INMIGRACIÓ I INTEGRACIÓ " MAITE MASSONS "

 

 IMMIGRACIÓ I INTEGRACIÓ

  Vaig néixer l’any 1943, feia quatre anys que havia acabat la guerra civil, era un moment d’una intensa i sanguinària repressió, cosa que vaig saber molts anys més tard, perquè a casa, tot i que la guerra civil existia perquè era a l’ambient (entre altres coses havia mort la germana de la meva mare) me la van amagar, no se’n va parlar.

 

Dels 5 als 16 anys vaig anar a un col·legi de monges amb un horari molt llarg, atès que a partir dels 10 anys entrava a ¾ de 8 del matí i plegava a 2/4 de 9 del vespre: 12 hores i ¾! El col·legi estava regentat per unes monges sevillanes, andaluses fins al moll dels ossos, classistes, elitistes i profundament nacional-catòliques.  S’hi van esmerçar en transmetre’m la seva cultura, perquè la catalana ni la coneixien ni els importava. Jo era una bona nena, treia molt bones notes i escoltava, però els seus conceptes no em van entrar, em van relliscar. En aquells temps tots els nens eren adoctrinats, i de valent, en les teories feixistes i franquistes. Un cop per setmana apreníem els principis  de la Falange Española Tradicional Sindicalista, que s’abreviava com a FENS. Doncs les alumnes, totes de casa bona i que se “suposava” franquistes, déiem que anàvem a classe de FEMS. I com que les monges de català ni un bri, mai van saber que dèiem.

 

La canalla té dos llocs fonamentals per rebre educació: la família i l’escola... i sovint s’ha dit i es continua dient que així els nens reben influències més enllà de la família. Si, d’influències en reben, però els hi queden o els hi rellisquen? Que s’esdevé amb els nens immigrants que procedeixen d’una cultura diferent a la catalana? Els nens de procedència castellana esdevenen catalans? I si la distància cultural és molt gran, com ara els procedents de països islàmics, esdevenen catalans? Quan dic catalans em refereixo a la manera de veure el món català, un món amb festes determinades, amb certes menges, amb referents històrics, amb rondalles i cançons. No som millors ni pitjors, som a la nostra manera.

 

Tenim un relat, una visió del món que tot i ser impregnat de catolicisme no exclou els practicants d’altres religions sempre i quan s’hi sentin “culturalment catalans”. No cal ser catòlic, es pot ser protestant, jueu, musulmà o budista. Perquè no? L’opció de ser dins de la catalanitat o ser fora és al capdavall una opció.

 

Quan s’arriba a un país de cultura diferent (més o menys, depén de les circumstàncies personals) sempre es produeix un canvi per contacte, algunes coses canvien per força i altres continuen intactes, generalment els costums de casa: parlar, menjar, rol dels pares i el fills...

 

Perquè la gent s’hi integri, mantenint certes diferències, és clar, cal poder oferir un relat engrescador i tenir a més una capacitat política (política és poder) per fer necessària la integració. I aquí Catalunya pateix perquè té al costat una pressió abassegadora castellana (altrament dita espanyola) que se sent agredida per la diferència, que quan diu iguals i lliures es refereix a ser només castellans (amb accents folklòrics si convé, com ara, ser andalús) i tenir la llibertat d’esclafar el diferent. Quan diuen que cal reforçar allò que ens “uneix”, volen dir que hem reforçar la part espanyola que hi ha a Catalunya, perquè  ser catalans “ens separa”.

 

Ara a Catalunya hi ha una immigració diferent amb una diferència cultural molt gran i qui arriba es troba amb dues maneres de veure el món: la catalana i la castellana, a més de la que porta de fora. La segona té el poder, el castellà és indispensable i si l’immigrant és sud-americà triarà fàcilment la llei del mínim esforç, no aprendrà català i esperarà que nosaltres ens hi adaptem al vingut de fora. Si  una persona no parla català es quasi impossible que conegui i pugui triar la manera de ser i fer catalana.

 

Resumint: l’escola pot ser un camí d’integració, però és molt més limitat que el que ens agradaria i si el català no és necessari, indispensable, un nouvingut no l’aprendrà. Quan ens adaptem “per educació” a parlar castellà (també per comoditat,  no volem conflictes ni mals rotllos)  estem impossibilitant la integració lliure, impedim el coneixement del nostre món, que no és ni millor, ni pitjor, però és aquell que ens manté la identitat. Hem  de defensar les arrels, perquè com va dir el poeta “qui perd les arrels, perd la identitat”  i mai, mai, ens podem suïcidar com a país.

 

Maria Teresa Massons

Agost 2023