NAZIS, DELINQÜENTS
I.....IDÒLATRES
Els catalans ens hem acostumat a sentir
insults i desqualificacions de tota mena,
que es van intensificar a partir del moviment per aconseguir la
independència. Alguns exemples:
“El nacionalismo catalán es xenofobia” (Antonio
Pérez Henares, periodista, 23/10/2012)
“La mayoría de los separatistes catalanes son
homosexuales, drogadictos y gente de mal vivir” (Gerard Bellalta, president del
Partit Espanyol de Catalunya, 2/9/2013)
“Crecen los rumores sobre la conversión al
Islam del líder separatista radical Oriol Junqueras” (José Antonio Gómez Marín,
Periodista, El Mundo, 19/2/2014)
“El nacionalismo catalán utiliza técnicas de
propaganda estalinista y nazi” (Telemadrid, 30/4/2013)
“La Alemania del primer tercio del siglo XX
hacía cosas como los 90.000 fanatizados “yihadistas” en fase de reclutamiento
de comandos suicidas del Camp Nou. Los resultados son conocidos” (Hermann
Tersch, periodista, ABC, 2/7/2013).
Tots aquests exabruptes són de periodistes i
escriptors espanyolistes en mitjans de comunicació anticatalans. D’alguna
manera es comprèn, quasi diríem que és la seva feina.
Però hi ha unes persones que per la seva
formació i responsabilitat quan parlen o escriuen s’ha de suposar que ho fan
amb prudència, coneixement de causa i buscant la pau i la caritat cristiana.
Són els bisbes espanyols.
El 22 de novembre de 2002 la Conferencia
Episcopal Española reunida en Assemblea Plenària va fer una instrucció pastoral
on va dir clarament que negar o qüestionar la unitat d’Espanya “no seria
prudente ni moralment aceptable”. Afegeix: “Cuando la voluntat de independencia
se convierte en principio absoluto de la acción política y es impuesta a toda
costa y por cualquier medio, es equiparable a una idolatria de la pròpia
nación que pervierte gravemente el orden moral y la vida social”.
La independència a Catalunya s’ha intentat sempre
per mitjans plenament democràtics, pacífics i sense cap coerció, es miri com es miri. Qui
ha coaccionat i ha imposat a tota costa i com a principi absolut de l’acció política la “unitat”, ha estat
Espanya, mitjançant el Govern, els jutges i la policia. Però això no mereix cap
retret dels bisbes.
Per altra banda sorprèn l’ús de la paraula idolatria.
Els bisbes són cristians i, per tant,
respecten i basen les seves accions i els seus pensaments en la Bíblia.
En aquest llibre la idolatria és un pecat gravíssim i es refereix a deixar
d’adorar el Déu únic i espiritual per adorar els ídols cananeus Baal i Astarté.
També l’intent dels conquistadors grecs d’instaurar el culte a Zeus al Temple
de Jerusalem va provocar la guerra dels macabeus que va ser guanyada pels
jueus.
La idolatria a la Bíblia, a més, està
associada a orgies i promiscuïtat, sacrificis humans, nigromància, màgia i
divinació.
El Cardenal Juan José Omella, arquebisbe de
Barcelona, presideix actualment la Conferencia Episcopal Española. És de
suposar que està ben informat del que
passa a Catalunya i sap que hi ha molts capellans independentistes. No té res a
esmenar? És potser perquè és espanyolista que amb motiu de la mort del Papa emèrit ha parlat en castellà
de Catalunya estant?
A la dècada dels 60 del segle passat es va
portar a terme una campanya anomenada “Volem bisbes catalans”. El Cardenal
Omella és nascut a Queretes, a la Matarranya de la Franja, és aragonès de parla catalana.
La trajectòria professional del cardenal
Omella el situa com a bisbe de la diòcesi Barbastre-Monsó. És un bisbat molt
especial. A tocar de Barbastre hi ha Torreciudad amb una ermita on pregava com
a infant el fundador de l’Opus Dei, Monsenyor Escrivà de Balaguer. L’Opus va
convertir l’ermita en santuari i va desitjar engrandir la diòcesi de Barbastre que era a extingir
perquè tenia molt poca població. La solució va ser absorbir la meitat del bisbat de Lleida explicant que
els límits eclesiàstics i els provincials han de coincidir a Espanya. Això no
treu que el monestir de la Mare de Déu de Guadalupe, patrona d’Extremadura i
situat allà, formi part de la diòcesi de Toledo, però en aquest cas no cal fer coincidir els límits
eclesiàstics amb els provincials perquè el criteri s’aplica només a Catalunya.
Un cop engrandida la diòcesi, l’Opus va desitjar disposar d’un museu i per això
calia espoliar el museu de Lleida... història que tots coneixem.
A qualsevol persona li hauria costat molt haver
estat bisbe a una diòcesi bastida sobre un ferotge i injust anticatalanisme i
acceptar més endavant l’arquebisbat de Barcelona, capital de Catalunya. No em
consta que el Cardenal Omella hagi demanat
perdó per l’espoli aragonès o hagi fet gestions per revertir-lo.
A l’agost del 2017, després dels atemptats
yihadistes, el Cardenal Omella va fer un
sermó a la Sagrada Família. Va dir: “La unión nos hace fuertes mientras que la
división nos corroe y nos destruye”. Faltava un mes i mig per a la celebració
del referèndum i, per això, aquesta frase va ser denunciada i blasmada pel
col·lectiu Església Plural, cosa que no consta fes canviar l’opinió del
cardenal.
Potser
necessitem bisbes no solament
catalans, necessitem bisbes que entenguin
i estimin les persones del lloc on viuen i exerceixen. Però sembla que
la majoria dels bisbes espanyols (incloent-hi els catalans) són franquistes i
participen de la ideologia del nacional catolicisme. I, conseqüentment la
unitat d’Espanya és un bé moral, sense reparar en els mitjans per
aconseguir-ho, i la independència de Catalunya fa perillar la moral i pot
arribar a ser pecaminosa.
M’agradaria que fos altrament.
Maria Teresa Massons
Gener 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada