Volta al massís de la Pica d’Estats-Sotllo.
Ens fascinen les muntanyes i els seus paisatges sovint indòmits, sovint
feréstecs, però també amables, harmònics i acollidors alhora. És per això
també que el nostre Pirineu ens atreu molt i, de tant en tant, mirem de no
desaprofitar l’oportunitat de conèixer o de redescobrir les nostres muntanyes i
valls.
En aquest cas ens hem aventurat al cor de l’Alt Pirineu per fer una gran
volta de tres dies al massís de la Pica d’Estats-Sotllo. Una mena d’adaptació
al nostre estil, a les nostres necessitats de la travessa coneguda com "La
Porta del Cel". Així que, per ser més concrets, vam endinsar-nos a la Vall
de Cardós per, un cop arribats a Tavascan, remuntar la vall de la Noguera de
Lladorre per la pista que ens deixa al costat de la presa de Montalto, punt de
sortida i arribada de la nostra travessa, ja molt a prop del bucòlic i
sensacional Pla de Boavi.
Així doncs, motxilla a l’esquena, cor alegre malgrat no gaudir d’una
meteorologia del tot favorable i moltes ganes de gaudir de paratges d’alta
muntanya admirables i recórrer camins transfronterers que avui en dia només
trepitgen excursionistes i, cada cop més, corredors de muntanya lleugers de
roba i d’equipatge, però que antigament petjaven gent de tota mena (pastors,
comerciants, contrabandistes, emigrants, refugiats…) i que cal conservar, donar
a conèixer i, sobretot, trepitjar-los, que és la millor manera de
conservar-los.
I amb la fresqueta matinera enfilem el camí de Llurri com si volguéssim
anar a cercar el gran estany de Certascan i el seu refugi, però aquest cop no
hi arribarem i, franquejant la Passada de Llurri, entrarem a la conca dels
estanys de Romedo per anar a cercar la coma de Guiló i enfilar la rosta pujada
del Port de l’Artiga (2.477 m). És en aquest port on entrem a Occitània, però
d’aquest fet no ens n’adonaríem pas si no fos perquè, després d’una llarga
tirada de flanquejos delicats on cal estar al cas de no perdre el bon camí,
arribem al refugi de l’Estany de Pinet (2.246 m). Ah, “la belle France”, però a
nosaltres els cartògrafs ens agrada reivindicar el fet occità.
Després d’un suculent sopar veient les muntanyes il·luminades per les llums
del capvespre i d’un improvisat ball discotequer per part dels dos guardes i la
cuinera a l’hora de recollir les taules, amb la conseqüent cara de sorpresa per
part de la major part de la clientela, arriba el merescut descans. Un descans
de dormitori de refugi d’alta muntanya, és clar, on ja sabem què pot passar
quan es comparteix habitació amb tanta altra gent de qui desconeixem els seus
hàbits nocturns i de son. Però és qüestió d’adaptar-s’hi i deixar de pensar,
malgrat que ens inquietin les fortes ràfegues de vent, les gotes de pluja, la
boira espessa i el fred que l’endemà al matí ens tocaria viure tot pujant cap a
la Pica d’Estats. Però la severitat de les condicions disminueix amb l’emoció
de pujar el sostre de Catalunya, de trobar bon camí i de compartir-lo amb bons
companys, així que malgrat no gaudir de cap mena de vista panoràmica per la
boira espessa i fer-nos només una abraçada i la foto de rigor amb presses al
cim pel vent fort i el fred, encara vam tenir temps de pujar quatre tresmils de
la zona: el Pic de Montcalm (3.077 m), la Pica d’Estats (3.143 m), el Pic de
Verdaguer (3.125 m) i el Pic de Sotllo (3.073 m), per tornar després a entrar a
Catalunya pel Port de Sotllo (2.874 m) i baixar a fer nit al refugi de
Vallferrera (1.940 m) i sorprendre’ns de la sort que va tenir de no patir
desperfectes arran de l’enorme allau que va arrasar la canal del barranc
d’Areste, que passa a tocar del refugi.
I com ens agrada, tornem-ho a repetir, gaudir dels refugis de muntanya i
compartir xerrades, jocs i taula de sopar amb altra gent i dir que bo que està
tot quan es té gana després d’un dia que ens ha deixat força fatigats, però la
realitat és que tot acostuma a estar bo, tot s’ha de dir, i pels més golafres,
sempre hi ha menjar en abundància.
El contrapunt sempre el posen converses de vegades en veu massa alta de
jovenalla i de gent que no ho és tant, desordre als dormitoris i alguns roncs
d’altres persones que poden fer-nos la guitza, però bé, cal fer-hi front i
passar-ho de la millor manera possible, que tot té la seva recompensa.
I la recompensa arriba al tercer i últim dia de travessa amb la pujada al Circ
de Baborte i el seu refugi lliure, sempre seguint itineraris transfronterers
senyalitzats amb les cèlebres marques de pintura blanques i vermelles de GR, i,
tot seguit, el Coll de Sellente (2.488 m), veritable finestra de vent. Tot i
així, no volíem iniciar la gran baixada final sense abans fer un darrer cim,
així que enfilem tartera amunt des del coll per assolir els Tres Pics (2.654
m), on noves panoràmiques se’ns dibuixen als nostres ulls inquiets, que
dibuixen nous itineraris per a properes ocasions. I finalment només toca anar
avall que fa baixada per la magnífica vall de Sellente fins a les profunditats
salvatges i alhora amables del Pla de Boavi, que ens permeten una arribada
tranquil·la al punt d’on havíem sortit dos dies abans, la presa de Montalto on,
si no fos per la fresca d’un estiu que ja decau, faríem un banyet per
refrescar-nos i tornar més nets cap a casa. Però tornar més nets o més bruts o
més cansats o menys és el que menys importa, la qüestió és que tornem més
feliços i sempre amb més ganes de tornar a repetir jornades de muntanya per
anar coneixent més i millor el nostre Pirineu i el seu ric patrimoni natural i
cultural. Però, sobretot sobretot, ens agrada mirar i remirar mapes i guies
durant llargues estones per preparar la propera travessa.
Gavina
